Navega pel mes

Setembre de 2019

RUTA AL MONTSANT

La Riba / Scala Dei

Ens haguera fet molta il.lusió poder anar el cap de setmana per terres del Montsant, tal i com havia proposat l’Albert, però entre pitos i flautes no va ser possible.
Tot i que ens varem tenir que conformar amb sortir només el dissabte a acompanyar-los, ens ho varem passar molt be… i segur que ens hi haguérem quedat, amb ells, però tot i així, la sortida va ser molt divertida, tant per la companyia com per les carreteres que varem fer.
Us deixo la ruta. Coneguda però sempre agradable de repetir. La zona del Montsant, la carretera de la Riba a Farena i la carretera que va a la Morera del Montsant i desprès a les Vilelles la he trobat sempre molt i molt maques (sense desmerèixer tot el demés, clar!!).

Clica el mapa per veure’l en detall

Sortim de Sant Vicenç del Horts…. que no per tot hom és al mateix lloc 

 i anem cap a Begues per la pista forestal. Com hem sortit tard, no ens endarrerim molt per esmorzar, i a Olesa de Bonesvalls ja parem. Evidentment, com sempre que esmorzem aquí ho fem al Celler.

Una vegada ben esmorzats marxem. El terra és molt moll i no es pot anar molt ràpid, però es circula be tot i que cal vigilar les relliscades.

Agafem la N340 fins a Vilafranca del Penedès, on la deixem per anar paral.lels a ella però evitant tot el transit que aquesta porta.

De seguit arribem a Valls. I ens atansem fins La Riba. Aquí comença per mi la part més bonica del recorregut. Entrem al les Muntanyes de Prades…

La Carretera és excel.lent, ja fa estona que és eixuta i es va molt be. Anem lleugers i per feina. Pugem per la vall que fa el Riu Brugent, tot veient a la dreta les antigues zones d’escalada que encara estan en funcionament.

Arribem a Farena i parem una estona. Aprofitem per fer una foto de grup, entre espelmes i ciris Pasquals … 

Seguim pel cami rural que surt d’aqui fins a trobar la carretera que ens portara a Prades

i d’allà cap a Cornudella del Montsant on deixem a l’esquerra Ciurana i el seu pantà. Altre de les zones de més tradició escaladora de la zona.

Allà comença la carretera que ens porta fins a la Morera del Montsant. Sempre m’ha agradat l’ambient d’aquesta carretera presidida per les magnifiques pedres del Montsant. Un mur petri que sembla infranquejable. Altre cosa que sempre m’havia cridat l’atenció era que la carretera s’acabava literalment al mateix poble amb un carrer petit i estret. Ara han fet una variant que et fa passar per fora el poble… una pena.

En passar per davant d’Scala Dei parem per veure la cartoixa, pero no ens hem adonat que son 2/4 de 3 del mig dia i és tancat. Tant fa. Patem una estona la xerrada i ens acomiadem d’ells. Ha estat una companyia molt agradable i ens hem fet un fart de riure, tot i que noslatres tenim que tornar cap a casa. No volem agafar l’autopista, per lo que trigarem encara una bona estona.

Els acompanyem fins passat les Vilelles (l’Alta i la Baixa) i passat Gratallops, un tot de bocina els indica que els deixem.

Anem cap a Falset, i despres cap a Reus, on pugem fins a Montblanc i d’allà cap a Serral i a 2/4 de 5 som a Santa Coloma de Queralt. Parem una estona que tenim el cul quadrat i fem un mos (una tapa). A les 2/4 de 7 ja som a Molins de Rei. Traiem la sal de la moto (que no és poca) i contents arribem a casa desprès d’haver passat un bon dia. A veure si podem repetir això encara que sigui una vegada al més. Ja i firmaríem!!!

Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..

Fins la propera. Ruta realitzada el [16-02-13]

MILLAU (I)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

La segona part la trobareu aqui:

A vegades semblem passerells i que sigui la primera vegada que sortim. Aquesta n’és una. I és que varem fer algunes errades de planificació de “bulto” que ja ens val, a les alçades que estem. Veureu per que.

Anar a Millau per recórrer Tarn, el Parc Nacional de els Cervennes i el Parc Natural dels Grans Caussets, venia ja de quant varem anar a La Selva Negra (Alemanya). Per evitar autopistes varem pujar traspassant França i varem fer nit a Millau. El magnífic viaducte, l’ambient de Millau i les Gorges de Tarn que varem fer de passada, van marcar un objectiu futur. Un bon lloc, i prou a prop de casa, per anar altre dia en uns pocs dies de vacances.

Quant varem pensar on anar per aquests dies de Setmana Santa, i desprès d’una bona sequera de sortides en moto per molts i diferents motius, varem donar per bo aquest destí.. sense ni pensar-ho.
– Dons no!!!!
Va quedar clar que varem anar fora de temporada. Tot era buit, tot era desert i tancat. L’ambient de Millau era pobre i al final ja coneixíem de vista tots el que i donaven voltes mirant les cartes dels restaurant… En aquella zona, el “forets”, son boscos molt semblant al Montseny, grans fagedes i arbres de fulla caducifòlia que en aquest moment era tota al terra donant els boscos un aspecte gens agraït. Segur que la millor època per anar-hi és la tardor o com a molt la primavera, però molt més avançada. Nosaltres només varem veure arbres i branques descarnades i desproveïdes de fulles. Un paisatge molt pobre i deslluït.

  Per lo de la pluja… que i farem. Crec que hem rodat més en mullat que en sec en la nostre historia motarra. Si fes una llista (que algun moment faré ) hem menjat pluja per parar un tren. Però, suposo que aquest motiu és el que menys ens preocupa, ja que d’anar en aquestes condicions, ja hi estem molt avesats, tot i que no deixa de putejar. No et deixa gaudir gens del paisatge ja que tens que anar molt concentrat conduint (i no pots baixar molt el ritme si no 250km es poden fer moooolt eterns) i anant sols per aquelles carreteres perdudes i solitàries… un plus d’incertesa a tenir en compte.

Tot això va fer que no arribes aquesta sortida a complir les expectatives esperades. I això te una lectura positiva…. i Tornarem!!!!!

Per descomptat, com que com a bons motarres tenim un punt elevat de massoques, ens ho varem passar be, i varem gaudir al màxim de les nostres possibilitats. L’experiència sempre enriquidora de fer una ruta en moto en parella i fent descobertes com de l’Abime de Bramabiuau que ens van deixar encantats, o del plat típic de l’Aligot.

Us expliquem tot seguit com va anar el viatge:

Us poso un primer croquis on podeu veure el relleu de la zona… no us sembla que demana a crits un passeig per la zona???. La imatge val mes que mil paraules.

DIA 5 d’Abril de 2012

Molins de Rei – Millau

Una de les coses en que la crisis ens ha canviar de costums (fora de que és la tercera sortida que fem amb lo que va d’any), és en el dia de deixar el gos a la gossera. El Brut, quan marxem més d’un dia fora, el deixem al seu hotel particular. Fa uns anys, el deixàvem el dia abans i el recollíem el dia després de tornar. Però això encareix molt la factura final de la sortida, per lo que des de ja fa temps, marxem una mica més tard i anem primer a deixar el Brut a Polinyà. I venim més d’hora per anar-lo a buscar.

Així que marxàvem que eren ben be les 11 del matí. Al tomtom i portaven tres rutes, La ideal per un dia genial i perfecte, la intermèdia, per un dia grisos, i la ràpida per autopista per si plovia a gots i barrals.

La ruta més llarga i amb menys autopista és la que ja havíem fet quant anaven a la Selva Negra i que la podeu veure AQUÍ

La que portàvem nosaltres era AQUESTA

tot i que al final varem fer una cosa més ràpida, ja que no ens acabaven de fiar gens del temps i dels núvols que teníem sobre nostre.

Així que al final farem aquesta (si cliques la podràs veure amb més detall la ruta).

Sortíem amb un dia molt gris i plujós… però la meteo deia que cap la Costa Brava i feia ullades de sol…. Per sort en això no es van equivocar.

Tot i això… Meteo France no ens augura tant bon temps per la zona que volem fer… per això, a l’últim moment i sobre la marxa ens decidim per la ruta B.. i varem fer be. Parem a l’Autopista per fer un mos…. dinem d’hora per poder sopar no gaire tard.

A la que sortim de l’Autopista a Beziers i enfilem cap el Nord i ens allunyem del Mediterrani, el dia es transforma i es torna gris…

El primer tram és força urbà, però a mida que ens acostem a Laurens, el transit va desapareixent i a Bedarieux comencem a agafar alçada per entrar en carreteres de muntanya.

Tot seguint la riba del Orb, ens trobem amb un maco pantà és la Barrage des Monts d’Orb, que parem per estirar les cames. El cel amenaça i ens estan caient gotes… però no deixa de ser un inofensiu plugim.

Tot aquest tram ja és molt maco i agradable de rodar si no fos pel temps… Som al Foret dels Monts d’orb.

Foret sense ni una fulla… clar!!!

Arribem al coll de Notre Dame, de 664m. Hi ha una figura just al coll de una verge, però l’important, és que a partir d’aquest punt entrem al Parc Natural dels Grans Caussets.

El parc natural regional de les Grands Causses és un parc natural regional creat l’any 1995, que s’estén sobre 97 comunas franceses del nord-est de la regió de Migdia-Pirineus i al nord-est i sud del departament francès d’Avairon, a la zona anomenada Grands Causses. Amb una superfície de 327.070 hectàrees, és un dels parcs més grans de França. Reagrupa 27.000 habitants.
Des de juny de 2011, la zona de «Causses i Cevenas: paisatge cultural agropastoral de la Mediterrània» va entrar a figurar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat, el parc constitueix una fracció d’aquest patrimoni inscrit.

La zona dels Grans Causses és enorme, i quasi tota la nostra ruta d’avui i demá, recorre els seus boscos. Millau i les gorges de Tarn queden englobades dins d’aquest parc.

Tot i que els prats son verds a rabiar i molts arbres florits… el bosc segueix donant un aspecte hivernal i letàrgic… baixem cap a Fayet i trenquem cap a St. Felix de Sorgues per una carretera petita i força més emboscada.

A mida que ens acostem a St Affrique, ens trobem els terres mullats i la pluja ens amenacen, però anem trampejant sense mullar-nos.

Trespassem St. Felix de Sorgues i despres St. Affrique, i prenem una carretera cap a Saint Rome de Tarn. El normal seria agafar la D999 que va directa a Millau, peró aixó ja ho vaem fer l’altre vegada que varem estar a quí. Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Just passat el petit i encaixonat poble de Peyre, ja veiem el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) i que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 trams de 342 m i dus més de 204 m (les extremes).
Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant.

Passem a tocar del pilar de 334 metres. Per desgràcia la llum i el cel no afavoreixen per res les fotos.

Arribem a Millau al voltant de les 6 de la tarda. Bona hora a França. L’hotel que hem triat, és un hotel de dues estrelles a la “plaça de l’estació”. Just a cinc minuts del centre. Perfecte!!!. Les habitacions son correctes (no hi ha aire acondicionat per l’estiu, cosa que a nosaltres no ens afecta, ja que les nits la temperatura no puja dels 3ºC) i si està molt be, més comptant que val 48€ la nit. És l’Hotel Jalade

Hem esmorzat d’hora… i hem dinat un bocata a l’hora de dinar europea, 13,00. Per tant, cal fer el dinner a una hora coherent. Així que a les 8 ja som entaulats i sopant.

Dia 6 d’Abril de 2012

Millau – Cantobre – Abime de Bramabiau – Millau

Teníem prevista una bonica ruta, que feia un tou de carreteretes petites i perdudes i de dubtosa circulació. Pujar al Mont Aigoual , anar a Le Vigan, pujar un tou de coll… Aquesta és la ruta inicial i la que en principi varem començar…

tot i que per culpa de la pluja varem fer aquesta….

Ha plogut tota la nit. L’Hotel no te aparcament privat, però hi ha molt de lloc just a la porta, tot i així, ens permeten posar la moto dins de la zona de terrassa de l’hotel. Tot un detall.

Els terres son mullats, però sembla que fa una ullada de sol. Ens anima i sortim. Iniciem la ruta però la fem al revés de lo que en principi volíem… sigui com sigui vull arribar a l’Abime de Bramabiau com a mínim.

Agafem la D991 tot seguint el riu Dourbie, una zona maca que gaudim tot i l’asfalt moll.

S’encaxona una mica i passem pel Canyon de la Dourbie.

Trobem un trencant a l’esquerra i ens enfilem a per una carretera en que ens crida molt l’atenció un poblet que sembla penjat a la paret…

És el poble de Cantobre. El poble és a la confluència dels rius Dourbie i el Trevezel.
El poble, orientat cap al sud, es troba a uns 580 metres sobre el nivell del mar.

Cantobre està construït sobre un castell del segle XII. El castell va ser destruït durant les guerres religioses del segle XVII i la vila ha evolucionat al llarg dels segles com una llar per als camperols que treballaven les vessants en terrasses i en les petites mines locals. El poble va patir a mitjan segle passat la despoblació provocada pel final de la mineria i el moviment general del camp a la ciutat.

Parem per gaudir-lo d’aprop, i veiem que i ha un catxe. Millor… el farem. El poble sembla mort. No si veu ningú, però certament és molt pintoresc, i te una bonica parròquia.

Aquí fem el catxe:
Le village de Cantobre,

En marxar, ja ens comencen a caure les primeres gotes… poc a durat l’esperança de no mullar-nos. Però de moment no deixa de ser anecdòtic i amb la roba de gorotex en tenim prou per lo que fa.

La carretera és va tornant petita i feréstega. Mullada i solitària… quina llàstima. Segur que amb bon temps te que ser una meravella, per que l’asfalt és excel.lent.
Arribem a Treves,i entrem a les gorges de Trevezel, i aquí si que ja agafem una carretera que jo en dic “d’ampla variable”. Va fent segons l’espai que deixa el terreny.

Hi ha trams, que millor no trobar-te ningú de cara….

En arribar a Saint Sauveur Camprieu, ja plou insistentment i no queda més remei que tapar-nos amb els plastics.

El poble és desert i plou amb ganes… ens esperem sota un valco i passa un cotxe que aturo per preguntar-li amb el meu francès macaronic com es va a l’Abime de Bramabiau. Queda a prop.

Ens i arribem sota una intensa pluja. Deixem la moto i ens traiem la roba de pluja. Ja que no es pot anar en moto, al menys farem una visita complerta a les coves.

Mentre esperem que vingui el guia, fem un catxe que hi ha al parquing de l’edifici de la recepció.

BRAMABIAU ,

Al parc nacional de les “Cévennes” i al costat de la muntanya Aigoual neix un riu anomenat “Le Bonheur” (la Felicitat). Desprès d’haver recorregut 6 km a l’aire lliure sobre granet, xoca sobre la pedra calcarea i s’introdueix durant 800m sota l’altiplà de Bramabiau.
En sortir d’aquest massís, el riu canvia de nom, ja que forma una cascada i en apoca de crescudes fa un fort soroll, i la gent gran van anomenar-lo rio Bramabiau,a que Bramabiau significa en occità, el bramo del Toro.

El pas subterrani del riu, crea un complexa sistema de galeries i avencs realment impressionant. Tenen una longitud de 10.210 metres, es troba a una alçada de 1029 metres i dins hi ah una temperatura mitja de 10ºC.

Va ser descoberta i recorreguda amb la simple il.luminació d’espelmes al 1884 per Édouard-Alfred Martel. Les actes redactades per l’alcaldia de Camprieu de la troballa i l’exploració, son considerades com el naixement de l’espeleologia.

Realment no ens sap pas greu passar dues hores entre pitos i flautes, visitant les coves. Fora plou. La guia parla a poc a poc i l’entenem molt be en frances… i si s’ens escapa alguna cosa, una de les noies del grup ens ho tradueix, que sap parlar el castella. Ventatges de ser un grup de 7 persones. En família.

Les galeries del riu soterrat fan quasi 50 metres d’alt. L’avenc és impressionant. Mai hen vist res de semblant. La cascada que desguassa el rriu subterrani, tot i que plou, no treu l’aigua d’altres cops… ens expliquen que podens arribar a omplir-se completament les galeries d’aigua… imagineu com deu sortir per aquí…

Desprès de donar voltes i voltes per les entranyes de la terra, tornem a la recepció (que hi ha uns 500 metres de camí) i marxem… no plou tant, però va fent. No hi ha més remei… refem la ruta.

Agafem la D996 per un breu tram per deixar-la i agafar a la dreta una carretera d’”ample variable” que s’enfila al Col de Faubel de 1285 metres. Aqui entrem al prc Nacional de les Cervennes, tot i que en sortim de seguit. Tot aquests trams que hem fet, pertanyen encara a les Grands Causses

El parc nacional de les Cévennes és un parc nacional francès que cobreix la regió natural de les Cévennes, situada principalment en els departaments de Lozère (48) i de Gard (30), així com en menor part en Ardèche (07) i en Aveyron (12). S’estén llavors sobre tres regions: Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Roine-Alps. La seva seu social es troba al castell de Florac.
El parc nacional de les Cévennes presenta diverses particularitats que el distingeixen dels altres parcs nacionals de França. És l’únic parc en zona terrestre situat a mitja muntanya i la zona central de protecció posseeix una població de residents permanents. Una altra diferència important és que contràriament als altres parcs la caça està regulada però no prohibida en el territori del parc, fins i tot a la zona central

Plou i plou… quin pal… el bosc, xop, ens ensenya com deu ser a la tardor… encara queden moltes fulles als vorals.

Ara plou més i ara menys… de moment tornem anar només amb la roba de moto… aguanta força be.

Passem per Doubies, ja que des que hem baixat del col Faubel anem seguint el riu Doubie, però anem alts i les gorges queden lluny de la nostre vista.

Penso lo que deuen ser aquestes carreteres amb sol i al setembre….. brutals….

En arribar a Saint Jeant du Bruel ja plou amb ganes i comencem a sentir-nos humits… parem i ens posem ràpidament els plàstics d’aigua.

La nostre idea és arribar a Le Vigan, per lo que agafem la D999, però la pluja es converteix en tormenta espectacular. Cau un mar d’aigua. Cap equipament pot aguantar tanta aigua…. cal trobar un lloc per aixoplugar-nos.

Veiem un poble a la nostra dreta, Sauclieres, i entrem amb l’esperança de trobar quelcom. In extremis veiem una especie de carrero tapat i ens i posem, moto inclosa. Ja començavem a notar aigua al coll i als peus. Ha anat just.

Esperem una bona estona que afluixi de ploure.

Son 2/4 de 4 quant sortim del cau. Ens trobem amb la nacional D7. Mirem cap a Le Vigant i es veu negra com la nit, en canvi cap a Millau sembla que clareja. Estem farts d’aigua. No hem dinat i estem cansats. Marxem cap a l’hotel.

Parem a fer una foto a Millau sota la pluja, tot i que sembla que al fons s’obre el cel.

Una vegada dutxats i canviats, sortim a passejar per Millau i a buscar un lloc on dinar-sopar, son les 7 passades i des de les 8 del matí, no hem menjat res.

Sembla que el temps s’enfoti de nosaltres, ha sortit el sol. L’únic que veurem en els 4 dies, però ara, desprès de la remullada… emprenya una mica.

Això si… primer anem a fer uns catxes que ens cauen a tocar… i fem de les poques fotos que tenim amb sol de la ciutat.

Le lavoir du XVIII ème siècle à Millau,

Que es polit Milhau : Le pont de fer,

Que es polit Milhau : la fontaine romane ,

Desprès el Dinar-sopar, que no ens estem de res… i descobrim l’Aligot… una menja tradicional de la zona que no coneixíem i que és d’allò més bo.

L’Aligot, és un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus mató) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge curat.

segueix a

MILLAU (II)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

ve de:

Dia 7 d’Abril de 2012

Millau – Gorges de Tarn – Corniche des Cervennes – Col du Rey – Gorges du Tapoul – Gorges de la Jonte – Millau

Aquesta ruta si que és complerta….uns 250km, però per res la que volíem fer originalment, ni tant sols la que portàvem al sortir de l’hotel. Preteníem pujar al Mont Aigoual pel darrera, ja que ahir no varem poder, però el malt temps i la pluja fa que anem modificant l’itinerari per intentar evitar en lo possible el malt temps… i com això no és possible… evitar posar-nos en cap merder que ens ho faci passar més malament del desitjable.

Al final, la ruta que varem fer, és aquesta… maca i entretinguda…. si hagués estat amb bon temps… jejej

El sol de la tarda no va ser més que una treva efímera, i es passa la nit plovent de nou. Pel matí, anem a buscar un lloc per esmorzar, (preferim un bocata que l’esmorzar “continental” d’hotel). Avui encara plou…. juer quina putada!!!

Com pensem que la pluja és poca, marxem sense la roba d’aigua posada, però encara no hem fer 10km, que la cosa es comença a posar seria i parem a equipar-nos.

Seguim el riu Tarn, i entrem de ple a les gorges que porten el seu nom.

Les Gorges del Tarn és un congost creat pel riu Tarn entre el Causse Sauveterre i el Causse Méjean. Les gorges es troben principalment en el departament francès de Lozère, però també en l’Aveyron.

El riu Tarn que transcorre pel vessant del Mont Lozère, ha anat formant al llarg de les èpoques un profund i espectacular congost de uns 53km i amb profunditats de fins a 600mts.

En un recorregut d’extraordinària bellesa, a través d’una de les zones menys poblades de França on podem descobrir alguns dels pobles més bonics de la regió de Lozère.

Per desgràcia… el temps segueix fent la guitza. Tenim que fer anar parant per fer algunes fotos per no mullar en excés la cámara. La carretera és molt entretinguda i maca. Transit, avui, 0.

Passem per les Vignes i continuem…

Tot aquest tram, passem per multitud de túnels picats a la pedra i grans baumats, però s’aporta la palma un tram en que la carretera es desdobla per cada sentit de la marxa, és el Circ de les Baumes.

Com que passem per sota, fem un canvi de sentir per fer el tram que toca els baumats…

Passem pel bonic Chateau de la Caze, que crec que ara és un luxós hotel,

I arribem a Sainte-Enimie, on si que parem una estoneta a estirar les cames, espolsar-se l’aigua de sobre i comprar un parell de recordatoris de les Gorges.
Sainte Enimie és una ciutat medieval amb carrers empedrats, situada al centre del congost que posseeix una bonica església del segle XII. Als seus voltants es troben el Castell de Prades, la vila de Castelbouc i Igloos de Causse de Sauveterre, construïts en pedra.
Nosaltres per això, simplement ens fem una foto…. plou!!!

Encara no a un parell de quilometres ens trobem amb un mirador sobre el tarn, allà baix i veiem un pintoresc i encaixonat poblet, Castelbouc…

Girem cap a Florac, que deixem a la dreta sense entrar-hi, i anem a buscar Sant Laurent de Treves.

D’allà, comencem a enfilar-nos per la D9, i entrem “oficialment” a les Cervennes. Pugem fins arribar al Col du rey de 992 metres. Parem i aprofitem a fer un catxe.

COL du REY,

Fa força fresca. Estem a uns 3ºC i cal dir que en tot el dia no passem pas dels 10. Aquí comença una magnifica carretera que passa per la Corniche des Cervennes.

Tot i que l’asfalt és moll, és magnifica i amb un asfalt perfecta. Un lloc ideal per al les motos, i ens trobem un tou de cartells que recorden que tinguis prudencia.

Ens aturem a fer altre catxe en un bon mirador….

Corniche des Cévennes – Sèm pas bièn aicí ??,

Aquí baixa la carretera cap al poble de Pompidur i la carretera segueix perfecte. Sembla que cap el fons claregi, i el terra cada vegada és més sec.

La part negativa és que a la nostre dreta, el Mont Aigoual és sota un espès núvol y no fa gens de gràcia.

Decidim replantejar la ruta i aprofitar una mica la treva d’aigua i de camins secs. Tornarem enrere cap a col du Rey pel petites carreteres del fons de la vall.

Baixem per una estreta carretera fins Notre Dame de Vallfrancesque, una pedania molt pintoresca, amb una esglesia que amaga un catxe…

NOTRE DAME DE VALFRANCESQUE,

Passem per sant Etienne Vallee Française i seguim per carreteres petites peró bones.

Just abans d’entrar a Saint Germain de Calberte, trenquem a l’esquerra cap al Col de Malhaussette i seguim pujant

Fins a Col du Rey, on tornem a agafar la carretera que hem passat fa una estona, tot i que ara la deixem als 2 quilometres per baixar a Vebron per una petita i feréstega carretera…

El cartell que trobem al la cruïlla, és prou eloqüent. (

Per descomptat, aquí ja tornen a caure gotes.

Ara anem cap a les Gorges du Tapoul tot fent una petita carretera… maca i estreta, però les gorges queden ensorrades i no i passa pas la carretera…

Prenem alçada… i ens acostem al Mont Aigoual, que l’hem estat rondant ahir i avui… no hi ha manera, plou i segueix sota una espessa boira… ni ens ho plantegem…

Arribem a una 1200 metres d’alçada, decidim anar tirant cap a Millau i deixar la boira enrere

Passem Meyruers i entrem a les Gorges de la Jente. Un engorjat més ample que les de Tarn, però tampoc tenim molt de temps per gaudir-ne… com més ens acostem a Millau, més plou.

Per una estona ens posem al darrera de l’única moto que hem vist de ruta. Soferts com nosaltres.

Volíem visitar el Chaos de Montpellier le Vieux, però plou massa. Portem tot el dia sense treure’ns el traje d’aigua. Hem fet 250km quasi tots sota la pluja i no hem parat ni a dinar.
Ens queden 15km fins l’hotel i posem rumb fix.

Com cada dia, un bon dinar sopar i al llit d’hora… estem força cansats. No ha estat un dia fàcil.

Dia 8 d’Abril de 2012

Millau – Autopista – Ceret – Coll d’Ares – La Gleva – Manlleu – Molins de Rei

El dia es lleva força núvol. Hem mirat meteofrance i pronostica pluges i turmentes per on teníem pensat baixar, per l’interior cap a Carcassona i clarianes a tota la façana mediterrània.
Muntem la moto i anem a esmorzar. Sembla que el cel s’obre i deixa clarianes… tot i això cap a Saint Affique, per on volem marxar, és veu fosc.

Decidim refer la ruta altre cop. Ja se sap, gat escaldat amb aigua tèbia en te prou. Decidim que baixarem per l’autopista, que a França és molt més econòmica (per les motos que paguen la meitat, tarifa 5. Com a dada curiosa, de Molins de Reia a la Jonquera hi ha 162Km i varem pagar uns 12,5€, de la Jonquera a Beziers 130km i pagues 5,5€ i fins a Millau, altres 120km, de franc ) i sortirem abans de la Jonquera i baixarem pel Coll d’Ares i Camprodon.

La ruta és aquesta.

Carreguem les maletes i ja som en marxa.

Donem una volta per la ciutat mentre esperem que el Tomtom agafi senyal i aprofitem per fer algunes fotos..

Com el viaducte es veu força be i no és tapat pels nuvols, no ens resistim a passar-hi. Ho hem fet per sota un parell de vegades… només queda passar-hi per dalt i admirar l’obre d’enginyeria.

Cal dir que l’autopista que va de Beziers a Clemont-Ferrand és gratuïta, nomé ses te que pagar el pont, 4,8€. Si no, cal sortir de l’autopista, traspassar Millau i tornar-hi com s’ha fet sempre.

Realment el viaducte és espectacular també vist des de dalt… llàstima que els lateral siguin tapat i no et deixin veure be la vall del Tarn.

Sembla que el dia s’aguanta, i baixem ràpid per l’autopista.

Per un moment patim. En acostar-nos a Narbonne comença a ploure i ens ve al cap una vegada que ens va caure precisament per aquesta mateixa autopista una tromba d’aigua que varem tenir que parar sota un pont, per sort son nomes quatre gotes que les passem ràpidament.

A mida que baixem al sud, el sol es va imposant, fins que tenim una magnífica vista del massis del Canigo nevat. Espectacular.

Sortim de l’autopista i anem a Ceret. Com gaudim a partir d’Amelie-les-Bains. Com necessitàvem aquest tram per rodar com cal.

Pot ser hem fer una desena (llarga) de vegades aquest tram de carretera fins a Camprodon. Us puc assegurar que mai l’havia gaudit tant. Asfalt sec, bo, amb sol……

Just abans d’arribar a Prats de Motllo, parem a fer un últim catxe.

La fontaine de Lara,

Pugem a Coll d’Ares, i parem a fer una visita al Motarrescatxe que hi ha allà per veure que tot és correcte i en el seu lloc.

La idea és dinar a Can Barala de sant Pau de Sesguries, peró son les dues del migdia i ho trobem ple a rebentar. Decidin seguir i anem fins la Gleba a dinar al restaurant del santuari. Un restaurant conegut per les carns que poses de tot el mont i d’animals exotics. Avui el plat estrella és la Boa i el Cocodril, que acaben de prohibir la importació i serà l’última carn que es podrà menjar en molt de temps (legalment). Demano un palt de carn de cocodril i de cangur.
Espectacular!!!!

A mig dinar comencem a wassapejar amb en Manel i en Grimaldi. Entre conyes, en Manel comenta que és a Manlleu, només a 3km d’on som. I és el seu aniversari i ens convida a postres!!!!!

Acceptem i coneixem a tota la seva família. Molt bona gent que ens obren les portes de casa seva i treuen un munt de pastissos i licors… GrRRSRSrarsadfasdd!!!!!!

Ens i trobem tant be que quasi descuidem que tenim que anar a buscar el brut abans de les 8 de la tarda i és ja molt trad. Molt agraïts, marxem traient xispes.

Arribem a casa que passen uns minuts de les 7 de la tarda. Justos per canviar-se de roba i agafar el cotxe.

Han estat uns dies molt intensos. No han sortit tot lo be que volíem, és clar!, però com tot, ha estat una experiència bona. Sempre penso que la part positiva d’aquestes circumstancies fan que acabis valorant molt més el fet d’anar en moto quant fa bon temps i tot va be.
Tantmateix, anar sols en moto per aquestes zones, a vegades solitàries i difícils, fa que agafis lligams i confiança, tant amb la “muntura” com amb el copilot.
Segurament si estes en les nostres mans triar el temps per anar en moto, no seria aquest, però el preferim a tenir-nos que estar a casa veient com plou per darrera de les finestres.


RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (II)

podeu veure la primera part aquí:

***** DIA 22 d’Agost de 2013******

BURGOS – Santo Domingo de la Calzada – LOGROÑO

Nou dia i nou desti. Avui anirem fins a Logroño on ens espera la Calle Laurel on ens esperen les seves famoses i reputades tapes.
Per arribar-hi farem una ruta de 200km tot passejant per la Sierra de la Demanda i el parque natural de Sierra Cebollera tot resseguint rius i embalses. Passarem per Santo Domingo de la Calzada i acabarem a Logroño.
La ruta, aquesta:

Marxem de Burgos, com sempre desprès d’haver esmorzat i a una bona hora…. sense presses.

Agafem la N120, direcció Logroño i que de seguir-la en menys de 100km ja i seriem, tot i que com sempre, de seguit ens desviem a la dreta, direcció Pradoluengo.

La carretera de moment esn porta fins a el primer “envalse”. El de Urquiza

Just el deixem tornem a girar a la dreta i la carretera encara es fa més petita i feréstega. Anem seguint el riu Arlanzon fins el embalse de Arlanzon.

Desprès seguim pujant fins el Puerto del Manquillo a 1400m.

Passat Riocabo de la Sierra, girem a l’esquerra cap a Barbadillo de Herreros i Monterrubio de la Demanda, som de ple a la Sierra de la Demanda.

La Serra de la Demanda o d’Arandio és un espai natural protegit i comarca pertanyent a la Serralada Ibèrica, en els límits de les províncies de Burgos, la Rioja i Sòria.

Pren el seu cognom “De la Demanda” pels antics litigis, per utilització de terrenys i pastures, entre Monterrubio “de la Demanda” i “Barbadillo de Herreros”, iniciats allà pel segle XVI i que s’allarguen fins al passat segle XIX.

El pic més alt, situat a La Rioja, és el San Lorenzo (2.270 metres), en la vessant es troba l’estació d’esquí de Valdezcaray. El següent pic, el més alt de la Província de Burgos, és el San Millán (2.132 metres). En el seu vessant sud es troba l’estació d’esquí de Vall del Sol, propera a Pineda de la Sierra (Burgos).(més informació a http://www.sierradelademanda.com/es/portada/)

Passem per l’Embalse de Mansilla, i anem resseguint el Rio Najerilla.

I a la Venta de Viniegra fem un paradeta. Temps de fumar uns, i un catxe altres 

A partir d’aquí la carretera és nova i amb un carril per sentit. Desprès d’anar molta estona per petites i de ferm dubtós carreteres, aixó sembla una autopista… i li fotem canya!!!

I no ens en donem compte que som a Santo Domingo de la Calzada.

Santo Domingo de la Calzada, municipi de la comunitat autònoma de La Rioja (Espanya), situat a la vora del riu Oja (que dona nom a la regió).
El seu nom i fundació provenen de Domingo García, després canonitzat com a Santo Domingo de la Calzada, qui creà un pont, un hospital i un alber de peregrins, per a facilitar el seu pas cap a sant Jaume de Compostela, al voltant de l’any 1045.

Es famosa la dita de “Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada”, degut a un miracle atribuït al sant. En record d’aquesta llegenda es guarda permanentment a la catedral un gall i una gallina, en un galliner construït amb forja.

Tot i que tenim Logroño a 20 minuts, son 2/4 de 2 i decidim quedar-nos a dinar aquí. L’única pega va ser un accident “domèstic” que va tenir la Teresa amb una porta de la cuina que va obrir de cop un cambré. Es pot dir que la va deixar KO una bona estona i que gairebé ja per tota la resta de la sortida.

D’aquí a Logroño, només autovia. En arribar a l’hotel, no decepciona… el Carlton de Logroño, un 4 estrelles xulo, xulo. Per 55€ nit l’habitació doble no es pot demanar rés més.

Despres de dutxar-nos i ben canviats, anem a donar una volta pel centre de Logroño. La catedral i els seus carrers plens de gent.

Per acabar al Carrer Laurel, un lloc espectacular ple de tascas a tope de gent. Tapas amunt i avall, i el Pere, que si mou com peix a l’aigua, ens fa de guia culinari per la zona… un luxe.

Mengem i bebem fins que decidim parar. Ha estat una jornada, com les altres dues, complerta i genial. Per recordar!.

***** DIA 23 d’Agost de 2013******

LOGROÑO – OLITE – MOLINS DE REI

Arriba el dia de tornar a casa. Ha estat una sortida curta però intensa. El retorn el farem passar per Olite, per veure el magnífic castell, i desprès pujarem fins el pantano de Yesa i tornarem per Puente la Reina i Huesca.

Com sempre, quedem per esmorzar entre les 8 i 2/4 de 9, i a ¼ de 10 ja som sobre les motos i a punt de marxar.

En aquests trams, les carreteres tampoc és que siguin res de l’altre mont…. quilometres de transició per arribar a Olite

Erriberri (cooficialment en castellà Olite) és un municipi de Navarra, a la Comarca de Tafalla

El rei godo Suintila va fundar la ciutat de Oligicus o Ologite al 621 i la va fortificar per fer front als vascons . Per un privilegi donat a Estella l’any 1147 , García IV Ramírez « el Restaurador » , rei de Navarra , va atorgar a Olite seu primer fur , el Fur dels francs de Estella , donant per la mateixa ocasió terres de cultiu . La promulgació del Fur va produir una ràpida expansió d’Olite .

Després de segles foscos, la vila d’Olite va començar una etapa d’esplendor durant la Baixa Edat Mitjana, en ser triada com una de les seus favorites dels reis de Navarra . A partir del segle XV el rei Carles III « el Noble » i la seva esposa Leonor de Trastàmara van començar la construcció de l’esplèndid Palau Reial de Navarra a Olite , reflex de la brillantor de tota una època .

És capital o cap de la “merindad” (Les merindades són territoris que estaven sota la jurisdicció del merino, un oficial de públic encarregat de l’administració econòmica, financera i judicial d’un territori) del seu nom , creada per Carles III El Noble en 1407

D’aquí, carretera i manta.

Passem pel pantà de Yesa, on ens trobem la carretera tallada…. sorprenentment el Pere ens explica una historia per no dormir sobre la presa de Yesa i els problemes que tenen…. segurament si llegiu els següents links que us deixo us en fareu una millor idea (totes son del Heraldo de Aragon, però si busqueu, a internet en trobareu moltes més)
Un geólogo advierte de que la presa de Yesa está “en peligro” e insta a evacuar a los vecinos
La CHE realiza la estabilización definitiva de Yesa, que “está controlado”
Estabilizar la ladera derecha de Yesa costará al menos diez millones de euros

Parem a fer un mos a Puente de la Reina i continuem cap a casa…. a destacar el pas per Riglos. Els mallos sempre em deixen bocabadats i em venen forts records de quant mi enfilava per les verticals i desplomades parets…

Cap a 2/4 de 7 de la tarda ja som a casa. Han estat 4 dies intensos, on hem combinat (penso) molt be la moto, amb rutes matinals curtes i entretingudes, amb estades a tres capitals Españoles maques per la seva monumentalitat i gastronomia. Un pac que com sempre recomanem que proveu.

JA esperem amb ànsia el proper viatget. Fins la propera!!

CARME I MIQUEL

RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (I)

Podeu anar a la segona part de la ruta aquí:

Realment el plantejament per les nostres curtes i petites vacances per aquest any, era de fer una ruta en moto sense gaires pretensions quilomètriques però que no per aixó fos avorrida i tediosa.
Volíem seguir amb la tònica que fa un parell d’anys ja varem encetar…. no tants quilometres en les rutes, (en que no veus al final res més que carreteres i asfalt, i quant arribes a lloc només et queda una estona per gaudir, si el cansament del dia t’ho permet) i valorar una mica més allá per on passem i aturar-nos on ens sembla adient, sense presses, i aprofitar per com a minim, menjar com cal i a cada lloc el que toca. Rutes de no més de 200km que et permetin parar a fer les visites i gaudir de l’entorn que calgui, i arribar a destí, prou d’hora per poder reposar tranquil•lament i fer una descoberta amb cara i ulls.
Suposo que la filosofia és prou bona, ja que en comentar-ho només un parell de setmanes abans de marxar a la colla, s’apunten a la sortida l’Albert i la Teresa i el Pere i la Lu.
Perfecte!!!
Ens hem acostumat a fer els viatges sols, anar amb altre gent vol dir moltes vegades no poder campar 100% com voldries, però el que t’aporta rodar amb companyia, passejar, descobrir, menjar i beure compartint amb bons amics, ho compensa tot!!!!

Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..

***** DIA 20 d’Agost de 2013******

MOLINS DE REI – MONCAYO – SORIA

Així dons, tres motos varem sortir el dia 20 cap a Soria. Les rutes les havia preparat tot pensant amb el que us he explicat. Tranquil.litat i bons aliments.
El primer dia no hi havia més remei que fer els 460km de torn. Tot i així, com tots es fan per la N2, son ràpids i econòmics.

Clica per veure la ruta amb més detall al googlemaps

Aquesta ruta, te com al.licient la pujada al Santuario del Montcayo, a 1620 metres d’alçada… gens menyspreable si pensem que tant sols 14km abans estem a 600 metres, i tots per un bonic parc natural.
Així que quedem per trobar-nos a la Panadella cap a 2/4 d’11… si, si!! 2/4 d’11. Hem quedat que sense presses, això vol dir que primer hem fet algunes obligacions i desprès hem anat cap allò.

I com allós de -tranquils, que 450km es fan en un moment, ens entaulem per prendre un café… que carai!!!!!

Això si!! Som motarres, i quant ens i posem… sense plorar fem 2h de tirada fins que les motos queden ben seques de benzina. Parem un moment abans ce passar Zaragoza i de seguit anem fins el lloc de dinar, al Monasterio de Veruela.

Trobem tancat el restaurant, per lo que retrocedim un parell de quilometres fins a Vera del Moncayo, i ens posem a un Hostal que promet bon menjar i de calitat.

No mengem malament, però pensem que els plats tenen més de presentació y retòrica del que ens els ven i serveix que no pas el que són en realitat. Tot i així, dinem que gana no en falta.

Marxem i de seguit ens posem de ple a los que és El PARQUE NATURAL DE LA DEHESA DEL MONCAYO. Una zona molt maca en que les carreteres són molt ombrívoles i passen entre frondoses fagedes i rouredes… tot i ser mol maco us puc assegurar que a la tardor és espectacular (mireu la crònica de Soria de l’any 2011))

Pugem cap al Santuari del Montcayo, que es a una alçada de 1620 metres i tant sols un pocs quilometres abans erem a 600…. la carretera puja amb ganes…

A mida que agafem alçada desapareixen les fagedes i ens trobem amb un ambient de alta muntanya….

I s’acaba l’asfalt. El TOMTOM diu que encara queden uns 8 quilometres per arribar. Per consens decidim continuar amunt… la pista es força compacte. Una cosa és pujar amb les trails, altre, amb la RT del Pere..

Tot i que com queda demostrat… no te pas cap mena de problema, per trencat que sigui el tram…

Una vegada a dalt, visita i fotos de rigor….

I cap a Soria i falta gent…tot i que priemr tenim que desfer la pista i al pujada..

Però després, ràpids i sense fer cap més parada i fem cap.

Una vegada nets i dutxats donem una volta pel casc antic… i fem una foto de grup.

I sopem el que s’estila per la zona… unes Raciones

A destacar el Torreznos…. bufa que bons eran!!!

***** DIA 21 d’Agost de 2013******

SORIA – ST. DOMINGO de SILOS – BURGOS

De bon mati, i després d’esmorzar, marxem cap a Burgos. Aquesta zona la coneixem be ja que fa un parell d’anys i varem passar tres dies amb en Grimaldi, per tant hem fet una ruta senzilleta però per carreteres i llocs emblemàtics i macos.
Passarem primer pel pintoresc poble de Calatañazor per després pujar fins el Cañon de Rio Lobos i més tard, per una preciosa carretera engorjada tot seguint el riu Mataviejas fins el Monasterio de Silos i ja a Burgos… aquí us deixo la ruta.

Quedem a les 8 per esmorzar, que ho fem be… uns….. entrepans, altres…..

Agafem carretera i de seguit ens trobem a Calatañazor, un pintoresc poble pel que sembla haver-se aturat el temps… carregat de historia i llegendes…

Està situat a la vora del riu Milanos, al sud-oest de la capital, de la qual dista 32 km. Té al voltant de 70 habitants.

Calatañazor és un bonic poble en el que sembla que els segles no hagin passat: carrers empedrats amb còdols, cases amb desplomades, parets de fang i palla o de pedres apilades i mal lligades, portes tortes de frontises forjades……i taulades sobre les quals s’alcen les característiques xemeneies còniques.

Un conjunt prototípicament medieval en el seu interior i no menys en el seu exterior , envoltat com està de robusta muralla que cobreixen tot el seu perímetre , amb excepció del flanc oriental .

Compte a més amb abundants restes d’un senyorial castell , amb dues esglésies -una d’elles romànica – i amb una tercera molt arruïnada però que encara deixa entreveure el seu romànica factura . Tants mèrits li van valer a la vila de Calatañazor la declaració de Conjunt Històric – Artístic Nacional en 1962

Desprès de les fotos de rigor, emprenem altre vegada la marxa, tornem a agafar la N122 fis a Burgo de Osma, on girem cap a Sant Leonardo de Yague.

La carretera segueix el curs del riu Ucero fins el seu naixement, que no és mes que la unió del Rio Chico i el Rio Lobos.

Aquest riu li dona nom al Parque Natural del Cañon de Rio Lobos,

Parem a fer una ullada al Cañon al mirador de la Galiana

Realment espectacular. Bones vistes i un bon espectacle natural.
Declarat Parc Natural l’any 1985 per protegir la gea, fauna i flora i també de facilitar el contacte dels homes amb la natura.Es tracta d’un profund canó calcari format per una antiga i intensa erosió del riu Lobos, recorrent més de 25 km. de la Província de Sòria i Burgos

No se si és la zona o el nom del riu, peró l’Albert troba un Pet de Llop realment espectacular… be!! Mig!!!

Continuem cap a San Leonardo de Yague i prenem la N234 direcció Burgos, peró no ho farem tant fàcil, a uns quilometres la deixem per anar ca a Santo Domingo de Silos.

La veritat és que la carretera, és molt maca i entretinguda, segueix un engorjar molt maco que forma el riu Mataviejas.

Arribats a Santo Domingo de Silos, parem una estona… per fer unes fotos (de fora, ningú està disposat a pagar per entrar enlloc) i el més important… una birra fresca!!

Son 2/4 de 2 i tenim Burgos aun pas. Decidim anar-hi i poder dinar tranquils i ja amb les motos al parquing.

Una mica passades les 2 ja som a l’hotel, i a 3 ja asseguts a taula dinant.

Despres de fer la mig diada (si!!! Fins i tot ens permetem la migdiada!!!) anem a donar una volta per la ciutat, realment gran i monumental.

I com no, un cop d’ul a la Catedral de Burgos.

La veritat és que la ciutat és molt bulliciosa, i ha gent per tot arreu. Bars, botigues… conviden a fer una bona passejada i fer gana per sopar.

Avui hem decidit posar-nos a un bon restaurant. Un d’aquells que tens un camaré al costat de la taula que no deixa de posar-te vi…. les menges… bones!!! Com cal.

Estem cansats… demà serà altre dia. Anem ja a dormir.

continua…


IV RUTA DE LOS PENITENTES

1 i 2 de maig de 2009

Certament va ser casualitat, tot donant un tomb per l’espai de Moterus, veure referències a la ja famosa ruta de Penitentes.
Desprès de llegir detingudament la informació que allà s’hi donava, em dono compte que és a punt de ser el dia i l’hora en que s’obrien les inscripcions… el dia 8 de febrer a les 00.00 de la nit, i sense pensar-ho, ens esperem a la mitja nit, i fem la inscripció.

Cinc minuts són els que triguem a realitzar-la, i ja obtenim el dorsal 401. Als 45 minuts, ja s’han acabat tots els 500 que hi havia disponibles….

I quin és el secret de tal èxit???? D’entrada mireu tot el que ens explicaven de la concentració a la plana web dels organitzadors, El Moto Club Monrepós…

Club Motor Monrepós ha escrit:
¿QUE ES LA RUTA DE LOS PENITENTES?

La Ruta de los Penitentes en un evento para motos NO COMPETITIVO de carácter turístico. Su objetivo es planificar una penitencia a través de un recorrido de gran belleza con el fin de que los participantes sigan dicho itinerario y disfruten de un placentero día a lomos de su moto. Este recorrido resulta en algunos tramos extremadamente duro, por la cantidad de curvas que contiene y la longitud del mismo.

El itinerario consta de 650 kilómetros y 15 puertos de montaña de diversos tipos, y dentro del mismo se realiza un almuerzo-comida. A lo largo del recorrido hay repartidos 8 puntos de control, que se encargan de comprobar la situación de los participantes en cada tramo de ruta, siendo útil en el caso de accidente o avería. Además, el paso por estos puntos de control justifica el haber completado íntegramente el recorrido propuesto sin atajos, por lo que el participante que justifique el paso por los 8 puntos de control sin abandonar, recibirá un diploma por realizar con éxito el recorrido de la Ruta de los Penitentes. El recorrido de la Ruta está pensado para ser realizado en un lapso de entre 12 y 14 horas, almuerzo incluido, por lo que trata de potenciar que los participantes disfruten de un modo pausado de la belleza del recorrido, parando en los lugares que deseen a hacer fotografías. A lo largo del recorrido hay unos 250 Km. “de enlace” que pueden ser completados a la velocidad máxima permitida, mientras que en el resto del itinerario hay tramos muy revirados con medias de entre 30 y 60 Km./h, dependiendo de los sectores.

una vegada llegida la descripció que fan del recorregut….

QUI SI POT RESISTIR!!!!!!!

Això si…. el recorregut queda en secret fins el dia de la inscripció.
Una vegada hem tornat i llegit les opinions dels participants, queda clar que és segurament el recorregut més dur de tots els que porten fets.

En el mapa podeu veure la que va ser la IV Ruta de los PENITENTES. Si cliqueu podreu veure-la en el google maps amb més detall.
Tot i amb això, cal dir que hi ha un tram, entre el punt E i el F que el google no hi vol passar, però cal prendre el camí que en el croquis de sota està marcat en rosa… si llegeixes i segueixes la crònica, no te pèrdua.

Clica per obrir la ruta a GoogleMaps

Si us voleu baixar l’itinerari en format .itn pel TOMTOM, cliqueu aquí sota.

Penitentes.itn [954 Bytes]


Passem així, amb l’itinerari a la vista, a relatar la nostra experiència en aquesta magnifica prova de resistència!!!!

Divendres 1 de maig,

Amb il.lusió, com sempre malgrat la insistent pluja, marxàvem amb el nostra portaavions cap a Saragossa…
Eren les 9 del mati.

Veiem que l’autovia està tallada a l’alçada de Monmaneu, per lo que a la que som a Jorba sortim a l’antiga N2… fins a 18km de cua s’hi arriben a formar…
La veiem des de l’antiga carretera…

Sense incidents, arribem a Saragossa. Al punt de la inscripció, Moterillos, on ens donen el dorsal, una samarreta i el road boock hi trobem ja a moltissims dels motarres que van arribant de diferents punts de la geografia… també amb moltes ganes de iniciar l’aventura.

Desprès, anem a l’hotel, un 4 estrelles nou a estrenar… QUIN LUXE!!!! Quedem sorpresos… i tot per 60€ la nit i esmorzar….

El dinar de fraternitat és al mateix hotel. Mengem molt i molt be.. per 13€. Com s’ho treballen aquests de l’organització!!!

Anem a Moterillos… el lloc on hem fet les inscripcions i d’on surt la rua cap a Saragossa… Donem una volta i veiem la quantitat de diferents motos que hi ha… Rs, customs, nakets, trails, maxitrails, gt’s, algun side…. alguna goldwin…

La cua de 500 motos fa impressió… recorrem els carrers de la capital Aragonesa, i som l’atracció de tot hom

Parem just a tocar la plaça del Pilar i anem a fer una visita a la Basílica…

Per acabar anem a San Juan de Mozarrifar, on es tenia que fer el Breefing.

En comptes d’això, ens trobem amb una xerrada de més de una hora i mitja sobre seguretat vial, que si be, era molt interessant, crec que fora de lloc, o com a mínim exageradament llarga per lo que esperava la gent. Tot i això cal agrair l’esforç i la dedicació del ponent.

Aquí ens trobem amb en Mateu (Chiquitin), que havia pujat més tard. Deixem el breefing i anem cap a sopar….. demà tenim que matinar!!!

Dissabte 2 de Maig

Hem dormit poc… ens llevem a les 6,30 del matí, ja que volem esmorzar a l’hotel abans de marxar… el restaurant obre a les 7, i la sortida de Penitentes és a les 7,15.

Marxem i arribem a Moterillos… i a una munió de motos…. una cua monumental ja que només deixen sortir en grups espaiats uns minuts entre ells… altra cosa que l’organització tindria que mirar de millorar (crec), ja que amb tot plegat ens hi estem uns 45’ per a sortir.

Quant marxem, son les 8,30 del mati… per mi, massa tard per a fer una ruta tant llarga…. tindrem que alleugerir el pas…

Marxem, i anem per l’autopista a buscar l’autovia de Huesca A23,però per indicacions expresses de l’organització, està totalment prohibit passar-hi, cal sortir a Villanueva de Gallego per agafar la N-330… per suposat així ho fem…

Una vegada hem arribat a Huesca, si que prenem l’autovia, tot seguint els indicadors de Jaca – Sabiñanigo, i que ens enfila ràpidament i sense problemes cap el al port del Monrepos de 1280 mts.

Així que iniciem la baixada del port… s’obre una magnifica panoràmica sobre els Pirineus, que ens esperen nevats al fons…..

De sobte, trobem el desviament cap a Boltaña, per la A-1604. Una magnifica carretera, una mica abonyegada però molt agradable de fer.. (encara estem descansats).
Trobem molta cua, motos que van en grup i no tiren ni a tiros… però no ens atrevim a adelantar…

gaudim del paisatge i de la pujada al port de Serrablo, de 1291 metres. La baixada és bona, i la fem sense contemplacions, ja que ens hem quedat sols…

Aquí ens adonem de quin és el vehicle més ràpid per fer penitinetes… una escúter ens avança sense contemplacions… ens quedem amb un pam de nas… i mira que corríem!!!!!

De Boltaña, anem en un plis a Ainsa per la N260, on i trobem una gran cua a la gasolinera. Quina sort que nosaltres ja n’hem posat. Aprofitem a parar, portem ja dues hores i quart de moto.

Reemprenen ruta. Ara anem cap el Tunel de Bielsa per la A-138, peró dins d’Escalona, deixem la carretera bona per girar a l’esquerra per la HU-631, direcció Fanlo – Cañon de Anisclo.
Certament totes aquestes carreteres que portem fetes i les que farem, ja les hem fet en altres ocasions.

La carretera del Cañon de Añisclo (que el forma el riu Vellos), la recordava ja molt desfeta, però aquesta vegada la retrobem plena de grava i pedres…

tot i amb això, val la pena fer-la i passar per aquest extraordinari itinerari natural del Parc Nacional d’Ordesa.

Arribem a Fanlo, i d’aquí baixem fins a Broto, lloc on si fa la concentració de Fantasmas…. a la que hi hem anat una vegada. També força recomanable.

Fem benzina aquí, però no ens entretenim ja que el dinar el tenim a tocar. Anem sobre l’horari que teníem nosaltres previst, si volem arribar a les 8 del vespres a Saragossa.

El dinar es a Torla. Al cor del Parc Nacional d’Ordesa. Recordo haver estat aquí en varies ocasions per escalar el Tozal de Mallo.

Arribem que encara no son les 12,30. Força d’hora, però hem esmorzat a les 7 del matí i el tenim als peus. Encara no hi ha gaire cua i podem dinar… senzill, però sortim satisfets… que és l’important… amb una hora des de la nostra arribada hem enllestit.

Ara anem a Biescas. Tornem sobre les nostres roderes fins tornar a trobar la A-260, i girem a la dreta.

De camí passem pel port de Cotefablo de 1423 metres. L’he fet varies vegades. El trobo genial, tant per un cantó com per l’altra.

Ràpid i amb bona carretera en general, no ens adonem que ja som a Biescas, població per sempre estigmatitzada per la tragèdia del 96 on varen morir 87 persones.
Al trobar la A-136, la prenem direcció a França.

32 quilometres de bona carretera que tot seguint el riu Gallego s’interna a la Vall de Tena i s’enfila al coll de Portalet de 1794 metres

A mida que anem prenent alçada, la neu que fins ara la veiem per sobre nostra, cada vegada es fa més present.

Passat Formigal, la neu ja és per tot arreu. Parem al Coll de Portalet per fer les fotos de rigor. Val la pena!!!

La baixada entre la neu , és brutal. No es pot córrer massa perquè el terra és mullat i fa por que hi hagi gel, tot i que no fa molt de fred.

La vessant nord sempre és més carregada de neu.

Hem entrat a França, i la A-136 passa a anomenar-se D-934.
Baixem deixant a la nostra esquerra el Midi d’Ossau, altre important objectiu alpinístic d’altra època (meva, clar), tot i que el temps ha canviat i la boira baixa no ens deixa veure els cims de les muntanyes…

Seguim la carretera fins a Bielle, on prenem un desviament cap a l’esquerra que puja al Col de Marie Blanque, de 1035 metres. La carretera en aquest tram força en condicions, s’enfila.

De baixada, arribats a la N-134, la seguim en direcció a la frontera d’Espanya, la que passa per Somport…

Peró la deixem tot passat Bedous per anar cap a Lee i Lees Athas.

Prenen en aquest ùltim poble la carretera D441 que puja primer al coll de Bouezou de 1009 metres per arribar al coll de Labays, de 1351 metres.

La carretera torna a ser estreta i maca. Em sento en la meva salsa… estirem amunt tot gaudint de l’entorn natural.

En el coll de Labays ens trobem un control, i nous companys de viatge, no tant agradables,la boira i la neu.

Tot i amb això, aquesta vegada la boira no és humida, i podem anar sense posar-nos la roba d’aigua.Prenem la D-132 direcció al Coll de Pierre de St. Martin.

La ruta puja i puja, i tot i que no veiem res, n’hi ha prou per veure que els vorals de la carretera cada vegada estan mes plens de neu.

Passem primer pel Col de Souder de 1540 metres, i tot seguit el col de Pierre de St. Martín de 1760 metres, punt culminant i porta de la frontera amb Espanya.

Ara la carretera s’anomena NA 1370, i passat el Portillo de Eraice, baixem el port de Belagua.

Anem cap al Roncal.

Baixant, ja havent deixat les neus amunt, trobem el desviament a l’esquerra de la NA-2000 amb les indicacions de Zurita i Ansó.

Zurita no l’arribem a veure, ja que trobem un desviament cap a Ansó que prenem a la dreta. És la HU2042, que passeja per mitjà de la Vall d’Ansó, seguint el riu Veral, que seguirem fins Berdún.

Allà seguim per l’A-1205 fins a Pamplona de Jaca.

Allà parem a fer benzina. Anem secs i hem de proveir. Són les 6 de la tarda. Gairebé no hem parat.La ruta aquí la ruta va cap a Sant Juan de la Penya i Anzanigo, pero l’organització decideix neutarlitzar aquest quilometres fins el panta de la Penya a partir de les 6 de la tarda, i son les 6,15.

Creieu-me que agafo una fort emprenyament. Peró les normes son les normes. Tot i amb això, ja penso que el nostra Penitentes queda descafeïnat. Sort que son trams que ja coneixem d’altres vegades.. la foto que us poso a continuació son a tall de informació, i per que vegeu que és San Juan de la Peña, que si no coneixeu, ja trigueu a anar-hi.

Al Pantano de la Penya retrobem la ruta i a partir d’allà la seguim de nou.

Passem per davant de Riglos… impressionants, imponents, espectaculars…. creieu-me si us dic que m’hi he enfilat per totes les seves verticals, el Mallo Fire, el Pison i la Visera…

(no em puc resistir a posar-vos unes fotos fetes per mi…. “antigues” de algunes de les escalades que havia fet allà amb el meu company Pensio)

Arribem a Ayerbe on girem a la dreta per la A-125 cap a Ejea de los Caballeros.
Tenim per davant 30 quilometres de corbes per una bonica carretera.

A la que portem 15 quilometres, esdevé la desgràcia. La cadena surt del seu lloc i pica el carter, que deixa anar tot l’oli per terra. (les últimes noticies diuen que l’avaria no serà molt greu i que es podrà arreglar la moto sense molts diners 

Per a nosaltres s’acaba aquí l’aventura. Una llàstima perquè érem molt a prop de l’arribada. Quedaven 30 quilometres de camí per agafar l’autovia fins a San Juan de Mozarrifar.

Acabem la ruta a cavall de la grua. I després en taxi fins a Zaragossa.

Així, aquí acaba el que ha donat de si la Quarta edició de Penitentes.

Certament és dura, però tampoc res de l’altra mon. Caldrà tornar-hi l’any que ve.

Com sempre en aquestes coses, difícils i laborioses de muntar, hi surten fallos i problemes, que mirant-ho des de la barrera a toro passat, penses… jo no ho hauria fet així o aixà… com diu el meu pare…. “quant se li veu el cul, se sap si és mascle o femella”. Son prou grans i sabran valorar i millorar per l’any que ve.

Per la meva part, no tinc més que animar-los a continuar amb aquesta magnifica feina i felicitar-los molt efusivament per haver-nos donat un cap de setmana tant divertit i motarra com aquest.

Doneu per segur, que si podem, l’any que ve i tornem.

CARME I MIQUEL

III – La Selva Negra (Alemanya)

Part 3 – Tornant de Freiburg im Breisgau, tot passant pel Vercors

DIA 15 d’AGOST

Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Rencurel (Vercors)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

La tornada, volíem que tingues la mateixa filosofia que la pujada, no pagar ni cinc d’autopista!!!!

Amb aquesta idea arrencàvem de Opfingen.
El dia però, apareix molt gris i tapat, i tot i que no plou, ho veiem tant malament que marxem tots equipats per entomar tota l’aigua que caigui.

Prenem l’autovia, i encara no hem arribat a Mulhouse, que ja plou a gots i barrals….

Decidim seguir per autopista i pagar, veiem la forma més segura i ràpida d’anar.
A mida que baixem de latitud, el temps s’arregla una mica, i havent passat Besançon decidim treure’s els plàstics i deixar l’autopista…

A l’alçada de Cologny parem a fer un mos i un cafe.

En apropar-nos a Bourg en Bresse, torna a ploure, i ens tornem a fer el ritual de posar-nos la roba d’aigua… decidim anar per autopista fins a Lyon.

Una vegada deixem enrera Lyon per l’A43, sortim per Bourgoin Jallieu. Aquí el paratge torna a ser maco i verd…. un verd més clar, però notem que ens acostem al Vercors…

A Les Caves parem un moment, estem a tocar del Vercors… el tenim davant mateix, però fa por només veure’l… imatge familiar, per altra costat, per a nosaltres!!!!

Ens enfilem cap a Les Ecouges per St Gervais, que passa per un tunel picat a la pedra. Som a 10 minuts de Rencurel…. i casi ens caiem de cul en trobar-nos la carretera tallada….el que ens obliga a donar una volat de quasi una hora per Pont en Royans

Amb les ultimes llums del dia, negra que fa por, arribem a l’hotel Marronnier

DIA 16 d’AGOST

Rencurel (Vercors) ==> Formigueres

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

A priori aquest era el nostre últim dia. Teníem previst acabar a casa, però ens resistim a acabar amb el viatge i sucumbim a la proposta dels Tigres d’allargar-la unes hores més per anar a passar la nit a Claudies de Fenouilleres.

En llevar-nos a Rencurel, descobrim que el dia és clar i força clar. Esmorzem i ens posem en marxa..

És un plaer tornar a rodar per les carreres del Vercors… ens venen molts records de l’any passat que hi varem estar en dues ocasions.
A l’hora d’esmorzar, Jean François, l’amo de l’hotel, ens comenta que ja hi ha obert el nou túnel de Les Barraques. Com que és una carreta que ningú de nosaltres ha fet, ja que feia temps que estava tancada, decidim fer-la tot marxant.

Així dons, marxem tot fent primer les Gorges de la Bourne…

Per, una vegada arribats a Pont-en-Royans, prendre la carretera dels Petits Goulets
La carretera és entretinguda, i te uns túnels picats a la pedra…

Peró el tram més espectacular de Les Barranques, és tancat i en el seu lloc hi ha posat un túnel nou…. per cert amb un radar a 70 km/h al mig….
(en la foto podeu veure l’antic túnel barrat a la dreta)

Desprès anem fins el coll de Roussel, impressionant com sempre, vist des de dalt, i per descomptat de fer-lo.

Una vegada a Die, anem tirant avall per una sèrie de carreteretes petites, recargolades i estretes.

I entre colls i atapeïts boscos,

arribem a trobar la D94, que corre al costat del riu Eygues, amb el que forme unes boniques gorges. Aquí parem a dinar el Pikenike que portem.

Passem Nyon i despres, a l’alçada de Orange, prenem l’Autopista, que seguirem fins arribar a Rivesaltes, 200 km més enllà, on la deixem per anar cap a Claudies de Fenouilleres.

En arribar tenim la mala sorpresa que és ple. Pinten bastos, ja que son 2/4 de 8 de la tarda i a França això ja és moooool tard.
Ho tenim xungo… hem parat a quasi tots els hotels i fondes que hem trobat, i tot és ple,,,, on és la crisi!!!!!
Decidim, que tot i que arribem a les 10 de la nit, marxem cap a Puigcerdà….

En arribar, ja fosc i negra nit a Formigueres, truquem al Miquel per si sap on podem dormir a Alp o Puigcerdà. Mentre ell ens fa gestions, trobem un hotel que els queda una habitació. La compartim amb els Tigres, i li agraïm al Miquel les molèsties preses.

Han estat més de 8 hores sobre la moto. Estem cansats. Avui dormim plans.

DIA 17 d’AGOST

Formigueres ==> Parets del Valles

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Avui si que això fa olor a final. Ja no queden més dies. Portem moltes hores de moto i quilometres. Ens ho hem passat be i hem vist moltes coses.

Marxem cap a Puigcerdá i ens arribem a Alp.

El Miquel (In1til) ens espera. Aprofitem per fer un veure amb ell i ens explica com ha anat la seva aventura donant la volta a la Peninsula… Ells han estat rodant 15 dies. Tota una aventura!!!!

Pugem a la Collada de Toses per la Massella fins a la Molina, i desprès, baixem cap a Ribes per Toses i Planoles.
En arribar a Campdevànol, ens acomiadem dels Tigres. Han estat uns dies de convivència molt intensos que han servit per a coneixer-nos una mica més, i per compartir uns quants quilometres, que a son uns 50.000.

Tot i que en aqesta ocasió han estat 3200!!!

Ara esperar a la propera.

No se si heu tingut la paciencia d’arribar fins aquí, pero si és aixó, moltes gracies.

Carme i Miquel

II – La Selva Negra (Alemanya)

Part 2 – Freiburg im Breisgau – Tres rutes per La Selva Negra

DIA 12 d’AGOST

Freiburg im Breisgau (Teorica Ruta Centre, plou!)

Es passa tota la nit plovent…. a mars!!!!!! En llevar-nos i en reunió sumarissima, decidim que no cal ni provar fer la ruta. Ens sap greu, però és lo mes cabal.

Tot i això, aquí us deixo l’itinerari previst, segur que val mol la pena fer-lo. Per si algun dia hi aneu.. ja ens ho explicareu.

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Així que, sota la pluja i armats amb paraigües, iniciem una aventura, on els GPS no hi tenen gran cosa a dir. Arribar-nos a Freiburg amb transport públic.

Veiem passar un bus que l’assaltem i entre signes, angles macarronic (per les dues bandes) i una mica molta de voluntat per part del conductor, trèiem un bitllet que ens servirà per tot el dia i tots els transports públics, tots quatre 8€

El bus ens deixa a les afores de la ciutat, fem un transbordament i agafem un tramvia, que ens deixa, miraculosament al centre de la ciutat.
I ja ens tens, quatre motarres, vestits amb la samarreta de motarres (per que voliem fer-nos una foto pel motarres ha estat aquí) com si fóssim d’una escola al mig de Freiburg, caient aigua desesperadament.

L’única solució la veiem en un bar, on ens hi estem una bona estona esperant que afluixi.

Així que passen 45 minuts, ens adonem de la magnitud de la tragèdia, i decidim fer turisme sota la pluja, així que a mullar-se toca.

Fem una visita primer que res a la Münster (catedral) de Freiburg s un edifici majoritàriament gòtic.

Tant el vestíbul com la portada oest estan poblats d’estàtues de finals del segle XIII, que representen a Satanàs i a diversos personatge bíblics. A l’interior, la nau principal també està embellida per interessants estatues.

Just al darrere hi trobem el Historisches Kaufhaus, de color vermell, que és un edifici del segle XV.i una mica més enllà es troben les oficines del Arzobispat.

Segueix plovent i comença a fer gana. Ens posem a un restaurant a voleo… total no entenem la carta de cap d’ells…. per tant tots valen.

SORPRESA!!!!! Ens hem posat en un restaurant turc…. ja te kllons!!!! Si ja no saviem que demanavem, ara encara pitjor. Aixó és com la ruleta russa.
Per sort l’amo del restaurant, que diu que és del R. Madrid, ens fa entendre que deixem el dinar en les seves mans…. QUINA POR!!!!

La veritat és que vàrem dinar molt be, menjant uns plats molt bons 

Continuem la nostra passejada humida…

Es fa tard, i just devant del Martinstor (torre del rellotge) prenem de nou el Tramvia

I tornem a fer transbordament a la parada de Paduaallee, on esperem que passi el 31 que ens tornarà a portar a l’hotel.

Avui amb una mica més d’experiència… ja cauen les primeres salsitxes alemanyes, acompanyades per unes birrones.

Un dia de turisme passat per aigua acaba. Li comencem a agafar carinyo al meló, que ens fa companyia nit i dia.

DIA 13 d’AGOST –

Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Selva Negra (Ruta Sud)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Avui en llevar-nos no plou. Esmorzem impacients i acabem de fer una ullada a la ruta que farem.
Decidim fer la zona sud de la Selva Negra, que creiem és la que tindrà les carreteres més petites i estretes.

Sense perdre temps sortim. Tenim ganes d’internar-nos a la Selva Negra.
Primer per aixó creuem Freiburg.

El dia no és del tot clar, però entre núvols i ullades de sol, s’aguanta tot el dia.
En seguida que deixem Freiburg al nostre darrera, prenem la L124, que en seguida s’interna en alts boscos d’avets. La carretera és bona i revolada…

La Selva Negra s’estend des del Dreiländereck (que és el punt geografic on coincideixenAlemania – Suissa i França)(punto geográfico donde coinciden Alemania-Suiza-Francia) a la part mes sud d’Alemanya i puja 160 km cap al nord. Aquesta estora vegetal, que una amplada que varia entre els 30 i els 60 km.
El clima és purament de muntanya, i ràpidament ens adonem que si el sol no és present, amb les jaquetes d’estiu (tot i portar els forros a sota) passem molt de fred.

Parem a posar-nos els jaquetes d’aigua, que funcionen a la perfecció contre l’aire fred. Aquesta operació la fem moltes vegades a partir d’avui. Ja ho veureu per les fotos…

Els paratges son d’un verd intens. Extensos prats , boscos d’avets foscos i ombrívols, cases plenes de flors….
Tots mirem a veure si veiem la Heidi corrents d’arrera les cabres… 

 passem per Muggembrunn, Todnau i Wieden

La baixada cap a Wembach és molt maca,

en arribar a Wembach parem a fer benzina i prenem la L131

Parem a comprar el dinar en un petit poble, Niederböllen, i desprès seguim, fins a Kandem per la L132 i despres la L135 cap a Bademweiler.

I desprès entre boscos i prats, cap a Steinen per la L135

Aquí prenem la 317 i uns quilometres abans d’arribar a Wehr , parem a dinar en una zona de pikenike…
Ens fa mandra obrir el meló, i l’indultem un dia més. Ja és un passatger amb forces quilometres.

Això si, una vegada arribats a Werh parem a fer un cafè…

La carretera que prenem ara, la L148 direcció a Todtmoos, és impressionant i molt maca ja que puja pel curs d’un petit riu, el Wehra, que forma una tancada vall…

Just ara fem un tom i tornem en sentit contrari al que anàvem per la L151 cap a Laufemburg, aquí parem una estona a admirar els grans prats que apareixen entre els avets… verd i més verd…. el dia acompanya…. ens ho passem be rodant….

A Albbruck tornem a girar direcció nord, remuntem altre rierol, el Alb, que és afluent del riu Aare (qui no ha sentit parlar d’aquest riu, nom altament reconegut pel aficionats als mots encreuats). La carretera s’engorja en algun tram…

En arribar a Immeneich la carreta es torna més oberta, ens trobem forces motos….

i arribem a Sankt Blasien, una població termal i turística, amb una magnifica catedral…..

Seguim amb l’itinerari, que ara no és tant emboscat, fins arribar al llac Schluchsee i parem a fer un berenar (de galetes) a Kappel, d’on volem anar a veure el turistic llac Titisee

Arribats a les proximitats de Titisee, ho troben tot tancat per obres, no sabem, ni amb les ajudes del tomtom arrivar a on voliem, i com que ja portem moltes hores en moto, enfilem cap a l’hotel, que hi arrivem a les 7 en punt de la tarda…

Han estat 9 hores d’activitat, de les quals 5h35’ han estat sobre la moto per ha fer uns 330 km.
Demà més…..

DIA 14 d’AGOST

Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Selva Negra (Ruta Nord)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

El dijous es lleva força assolellat. El dia promet, i ens afanyem iniciar la ruta.

Avui toca fer el sector nord, la que toca a Baden-Baden, i en certa manera la zona més turística i coneguda de la Selva Negra.

Com ahir, només en sortir de Freiburg, ens trobem amb fastuosos paisatges de prats amb petites cases i nuclis poblats.

Que es combinen i alternen amb els boscos….

pobles pintorescos, esglésies, motos de cara, explotacions forestals…

sempre amb el verd intens de fons.
Com podeu observar, sempre anem amb la roba d’aigua… i és que fa fred sobre la moto. Al sol s’està be, però la carretera és força obscura i humida, a causa del bosc.

Passat Kniebis, decidim parar a dinar, i trobem una zona amb banc, a tocar amb un sorprenent mur vegetal….

Aquesta vegada li ha arribat la fi al meló, quasi 1000km desprès d’haver-lo comprat, sempre espectador sofert de les nostres aventures…

Mira que estava bo el comdemnat !!!!1

Just al moment de marxar, com sortits de la selva, una colla de Tigers ens assalten…. el Xavi i la Ceci estan en la seva salsa… 

Desprès de dinar, seguim per carreteres força ràpides i perfectes cap a Ruhestein… no m’estranya trobar aquí tantes motos amunt i avall…

No és estrany trobar aquestes senyals per les carreteres Alemanyes, pero aquí, n’hi ha molts…

Passem per Baiersbronn i anem a Baden Baden tot passant per Forbach

De Baden-Baden, que no hi entrem, ja que se’ns està fent tard i ens entretindrien molt, emprenem la ruta de tornada. Aquest és el punt més al Nord que haurem arribat aquests dies. La carretra és una via força ràpida, és la 500

Parem a un mirador, que és ple de motarres, aprofitem per fer unes fotos, la de grup que no falti.

Encara tenim ganes de carreteres més petites i emboscades, i prenem la K5370, que s’esmuny pel mig del bosc

A Oppenau parem a fer un beure….

I seguim baixant cap el sud, cap a Frieburg…

la Ceci, igual que la Carme, no paren de fer fotografies…. immortalitzant els paisatges pels que passem…

Hi ha trams de carretera que es fa dificil fer-hi fotos de lo foscos que son…

Finalment arribem a Freiburg…

A estat altre dia complert. Avui és la última nit que passem a Alemanya
Com toca, unes birres per celebrar lo be que de moment ens està sortint tot, i un record pels amics…

Continua a:

I – La Selva Negra (Alemanya)

Part 1 – De casa a Freiburg tot traspassant França sense tocar l’autopista.

Sento el retard amb la crònica, però se m’ha fet molt difícil fer una tria de les més de 1200 fotos que la Carme va fer. Totes elles tenen darrera un record, un moment, un paisatge o una anècdota única i sentida.

Una vegada feta la tria, i posat el text, encara, segur, son masses les escollides, però a mi m’agrada fer les cròniques així, per tant, com sempre… qui pensi que és llarga o que es fa pensada, que no segueixi llegint…. per tots els demés… aquí teniu el que va donar de si, vuit dies de ruta per terres franceses i alemanyes…

Pels que tingueu connexió d’Internet lenta, paciència, recomano que poseu el post al anar a sopar, i amb sort, en acabar, podreu gaudir de totes les fotos 

El plantejament del viatge, era el d’anar a la Selva Negra. Una zona al sud-oest d’Alemanya, a la regió de Baden-Wurtemberg. Però el plantejament era arribar-hi rutejant, no per autopista, si no donant-li sentit i amb ple contingut des del primer dia.

Amb aquesta idea vàrem planejar i ideà amb els tigres d’Igualada, aquesta magnifica ruta.

DIA 9 d’AGOST

Parets del Vallés ==>Alt Llenguadoc -Millau

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Així dons, amb molta il.lusió, les alforges carregades i amb moltes ganes de passar-nos-ho be, iniciem la nostre aventura.

L’idea és fer poca o gents autopista, és cara i avorrida. Volem que el viatge tingui sentit i contingut des del primer moment.

Sortim de casa a ¾ de 8, puntuals, ja que hem quedat a 2/4 de 10 amb els tigres d’Igualada a l’àrea de servei de la Jonquera.

En arribar, fem benzina i esmorzem en la zona de lleure… repassem la ruta del dia, i ens posem en marxa…

Fem uns quilometres d’autopista, traspassem la frontera i la deixem tot just havent passat Perpinyà, a Rivesaltes.

Allà prenem la D12 cap a Vingrau i Tuchan, on prenem la D611, ens internem a la regió del Llenguadoc – Rosselló.

La carretera és molt entretinguda i maca, amb carreters de poc trànsit i força revolades…. ens ho passem molt be…

Just arribar a Villeneuve des Corbieres parem a fer un veure…. aquí, encara ens parlen en català….

Seguim per la D611, la carretera està flanquejada per grans arbres en molts trams propers als poble.

Passat Lezignant – Corbieres i Olozac, anem a Aigne, un petit poble de 200 i pico habitants, lloc on ens adonem que ja son l’1 del mig dia, i a frança, si et passes d’aquesta hora, no dines.

Hi parem a dinar…..

Dinem molt be, però ens acanen una mica, que hi farem!!! Som a Europa!!!
En anar a marxar, ens comenta una dona que passa per allà, que no deixem de visitar el centre històric del poble, que és molt maco i l’anomenen l’Escargot (el cargol) per lo recargolat dels seus carrers.
Com que no tenim molta pressa hi fem un cop d’ull

Ara seguim per la D907 cap a Saint Pont des Thomieres… son carreteres que no aburreixen, 100% recomenables.

en arribar a la Salvetat Sur Agout, decidim deixar l’itinerari planificat per donar una mica de volta, volem veure un llac que hem vist marcat als cartells… és el llac de Lauzas

Arribem a Lacaune, on retomem l’itinerari previst cap a Saint Affique. Que ja és a un plis de Millau.

Millau, Milhau en occità, és un municipi francès, situat a la riba esquerra del Tarn, al centre del parc regional dels Grands Causses i al departament d’Avairon de la regió de Migdia-Pirineus.
Millau sempre ha estat conegut per ser la porta d’entrada de les Gorges de Tarn, però d’ença l’any 2004, ho és per tenir el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 llums de 342 m i dues més de 204 m (les extremes). Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant. Apareix a l’horitzó just a uns cinc quilometres abans d’arribar a Millau, evidentment ens entretenim una estona a admirar-la i fotografiar-la….

Arrimbem a l’hotel a ultima hora de la tarda, 2/4 de 8. Hora de sopar.
L’hotel és en un zona de grans magatzems i oci…. be que dormim en una bolera. Però realment no està gents malament i és econòmic.
Aquí trobareu la seva web Bowling de Millau : Hôtel restaurant

Hem completat el nostre primer dia de ruta.

DIA 10 d’AGOST

Millau (Gorges de Tarn) ==> Bourg en Bresse

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Ens llevem just per trobar-nos per esmorzar a 2/4 de 9, que és l’hora oficial que durant tot el viatge hem esmorzat.

Preparem ràpidament les motos i es posem en marxa. Altres motarres han dormit al mateix hotel que nosaltres.

I així que deixem Millau, entrem al Parc Nacional des Cevennes per la D907, tot seguint sempre el curs natural del riu Tarn.

El riu Tarn és un afluent del Garona, i en passar pel Parc, crea unes magnifiques gorges, que si no molt espectaculars, si que molt maques i llargues (uns 35 km).
L’aigua, les pedres, la carretera revolada i les motos son els protagonistes.

En arribar a Sainte Enimie, parem una estona, està ple de gent. Fa un dia de faula i la calor, tot i que no agobiant, es deixa notar.

Les gorges segueixen i a Ispagnac la deixem tot just en trobar la N106

Una vegada agafada la N88, la ruta es fa força més avorrida. Parem a dinar a un restaurant que ens trobem…

i continuem tot passant Le Puy en Velais, i St Etien, on canviem l’avorrida N88 per la monòtona autovia A47 que es transforma en A7 per trespassar LYON

Així que deixem aquesta important ciutat, prenem la D1083, una mica més entretinguda. Traspassa una curiosa regió plagada de petits llacs. Si ho mireu al google maps quedareu parats.

L’arribada a Peronnas, on hi ha l’hotel ,es a traves d’un seguit de carreteres que traspassen n frondós bosc.
Peronnas és un poble annex i absorbit per Bourg en Bresse.

Passem la nit en els ja coneguts Formule 1. Que una vegada n’has vist un, els has vist tots. Les motos les podem veure des de la mateixa finestra de l’habitació.

El segon dia ha acabat. El temps, de nassos. Les previsions per demà, ja no son tant bones.


DIA 11 d’AGOST

Bourg en Bresse ==> Opfingen (Freiburg im Breisgau)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Poca cosa a explicar en aquesta etapa, que, tot i a priori tenir que ser molt maca, la pluja ens acaba aixafant la guitarra, i que no ens deixa fer el millor que teníem preparat per aquest dia.

El recorregut s’enfilava per recargolades carteres pel mig de grans “forets”…. aquí teniu la ruta.

RUTA ORIGINAL

Així dons, com cada matí, esmorzar de bollos, mantega i melmelada.

El dia de moment, tot i que tapadot, aguant el “tiron”.
Decidim comprar per fer picnic…. unes amanides, un pollastre a l’ast i el nostre amic i company de viatge, el meló.

La carretera que farem avui, basicament és la N83, que és força maca, la Michelin la resalta amb la tipica ratlla verda de dalt a baix….

Així que arribem a Besançon, ja es posa a ploure i ens posem ràpidament el xubasqueros…..

Que ja no deixarem en tot el dia.
Seguint el riu le Doubs, que acompanya a la dreta la N88, arribem a Clerval, on parem a fer el nostre agosarat pikenike, tot i que la pluja evita que sacrifiquem el meló…. viurà un dia més.

Decidim parar a l’Isle-Sur-le-Doubs a fer un cafè, i aquí, deixa de ploure per començar a diluvià…. decidim fer via directa fins l’hotel i deixar el que queda de ruta per fer…..

Així, xops, arribem a l’Hotel Blume. El nostre campament base pels propers quatre dies. Un hotel magnífic i còmode que està situat a Opfingen un poble molt proper a Freiburg im Breisgau, però molt més tranquil que la ciutat.

Una vegada eixuts, dutxats, nets i olorats… fem la primera incursió a la gastronomia alemanya.
No hi ha constància gràfica, però us puc assegurar que triar en un restaurant on només parlen Alemany, amb una carta que només te paraules llarguissimes en alemany, va ser una epopeia que ens va fer trencar de riure…. sort que amb les quatre coses que sabíem encara vàrem fer alguna cosa…. wurt —- botifarra, kartofen, patates…….i birra …. dons birra!!!!…. tot i que vàrem aprendre a la força el que era el PUTTEN. Que faríem sense l’internacional CordonBlue!!!!!

continua a :

LA RUTA DE L’EBRE (II)

de TUDELA a BARDENAS REALES – MONEGROS – SIERRA CEBOLLERA – OLITE…

Llegeix la primera part de la ruta:

DIA 3 de maig de 2009 

Pirineus Navarresos – Olite – Yesa – Las Bardenas Reales

La ruta la podreu trobar clicant el mapa per ampliar-lo

Clica per obrir la ruta a GoogleMaps

Com cada dia, desprès d’esmorzar trèiem les motos, amb ganes boges de menjar quilometres i veure indrets nous. 

Avui es tracta de anar fins els Pirineus Navarresos, i per rematar el dia, endinsar-nos a les Bàrdenas Reales. Així dons no ens entretenim gaire i posem rumb al nord per la N121

La primera parada és Olite, impressionant nucli medieval, sembla que estem en un conta de fades, envoltat de castells, torres, pòrtics, claustres…..

Olite (cooficialment, en basc Erriberri) és un municipi de Navarra, a la comarca de Tafalla, dins la merindad (batllia) d’Olite.

Per les restes arqueològiques es coneix que, en època imperial romana (s. I dC), un fort cinturó emmurallat defensava un petit altell en el qual més tard es fundaria la vila medieval. A més, al voltant del nucli urbà actual s’han trobat restes de viles romanes.

És capital o cap de la batllia del seu nom, creada per Carles III el Noble el 1407. Felip IV li concedeix el títol de ciutat el 1630. Des dels seus brillants moments en el s. XV i fins al s. XIX, Olite experimenta un eclipsi polític i un fort descens demogràfic.

El Palau dels Reis de Navarra d’Olite, Palau Reial d’Olite o Castell d’Olite és una construcció de caràcter cortesà i militar erigida durant els segles XIII i XIV a la localitat d’Olite. Va ser una de les seus de la Cort del Regne de Navarra a partir del regnat de Carles III “el Noble”. Cada estiu és seu principal del Festival de Teatre Clàssic d’Olite.

Despres, seguint la NA132 anem fins a Lumbier, i despres a Aoiz per la NA 150 on parem a comprar uns entrepans per fer un picnik.

I desprès busquem un bon lloc per a dinar, que trobem a prop de Aroz-Betelu.

Dinem al vell mig del Foz de Iñarbe que fa el riu Irati

Tot plegat de dinar anem a buscar la NA140,…

Aribe és el punt més el nord que arribem i comencem a tancar el cercle….

Seguirem fins a Escaroz i Navascuez, ja en direcció sud est. La carretera no te desperdici.

Desprès agafem la N240 tot vorejant l’embassament de Yesa fins a Sangüesa, on tenim que parar forçosament per deixar passar una cursa ciclista.

Aquí agafem unes boniques carreres interiors cap a Gallipienzo i Carcastillo…

on ens internem a Las Bardenas Reales per una pista de sorra….

És tard i no tenim clar de continuar. Son les 7 de la tarda i si passes res, ens tindriem que quedar hores allà…. deliberem…

pero decidim finalment seguir…. queden 30 km de pista….

Les Bardenas Reales de Navarra és un paratge natural semidesèrtic que s’estén al sud-est de Navarra (Espanya), en plena comarca de Tudela (merindad de Tudela), amb unes 42.500 ha de terreny sense cap nucli urbà. Les Bardenas se situen en un punt equidistant entre la serralada Pirinenca i la serralada Ibèrica i conformen un Parc Natural Protegit de 39.274 ha que des del 7 de novembre de 2000 forma part de la Reserva de la biosfera.

El sòl característic de la zona està format per argiles, guixos i gresos, i el terreny ha estat fortament erosionat per l’aigua i el vent creant formes geològiques entre les quals destaquen els barrancs, els altiplans d’estructura tabular i els turons solitaris, anomenats cabezos. (extret de la viquipedia)

Un món a part, àrid, sec, de formacions arrasades per un vent sec, el cerç, que esculpeix la terra en barrancs i “cabezos”. Són aquests elevacions naturals del terreny de poca alçada, aïllades i generalment arrodonides, sent el més famós de tots el de Castildetierra, la imatge ha estat reproduïda en milers de fotografies.

i que no podem de deixar de fer-nos una fotografía davant d’ell…

I com no, per a acabar la ruta del el dia, la foto de grup, amb les Bardenas Reales de fons….

Dia 4 de maig de 2009 

TORNADA CAP A CASA, MES MONEGROS

Desprès d’esmorzar, ens acomiadem del Jordi i la Júlia, que marxen cap a la Valldigna i del Carles i la Lídia, que segueixen ruta cap al nord.

Nosaltres, amb els tigres i l’in1til anem cap a Ejea de los Caballeros, Castejon de Valdejasa, Leciñena, Monegrillo i Bujaraloz, on parem a dinar…

Realment tot el paisatge, tret d’algun tram que és verd per que el blat encara està creixent, és sec i erm. Carreteres rectes i monòtones, que en arribar a Monegrillo, ens mostren els vastos Monegros…

Una vegada arribats a Bijaraloz, prenem a N2 que a Lleida es transforma en monòtona Autovia AP2 fins a casa.

Han estat 4 dies de moto, intensos i divertits.
Com sempre, només resta donar les gràcies a tots els companys que varen venir per deixar-nos compartir uns dies així amb ells, i esperar que a la propera puguem ser forces més. 
Quan us sembli, repetim!!!!!

  • 1
  • 2