Navega per la categoria

RUTA CAP SETMANA o MES

MILLAU (I)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

La segona part la trobareu aqui:

A vegades semblem passerells i que sigui la primera vegada que sortim. Aquesta n’és una. I és que varem fer algunes errades de planificació de “bulto” que ja ens val, a les alçades que estem. Veureu per que.

Anar a Millau per recórrer Tarn, el Parc Nacional de els Cervennes i el Parc Natural dels Grans Caussets, venia ja de quant varem anar a La Selva Negra (Alemanya). Per evitar autopistes varem pujar traspassant França i varem fer nit a Millau. El magnífic viaducte, l’ambient de Millau i les Gorges de Tarn que varem fer de passada, van marcar un objectiu futur. Un bon lloc, i prou a prop de casa, per anar altre dia en uns pocs dies de vacances.

Quant varem pensar on anar per aquests dies de Setmana Santa, i desprès d’una bona sequera de sortides en moto per molts i diferents motius, varem donar per bo aquest destí.. sense ni pensar-ho.
– Dons no!!!!
Va quedar clar que varem anar fora de temporada. Tot era buit, tot era desert i tancat. L’ambient de Millau era pobre i al final ja coneixíem de vista tots el que i donaven voltes mirant les cartes dels restaurant… En aquella zona, el “forets”, son boscos molt semblant al Montseny, grans fagedes i arbres de fulla caducifòlia que en aquest moment era tota al terra donant els boscos un aspecte gens agraït. Segur que la millor època per anar-hi és la tardor o com a molt la primavera, però molt més avançada. Nosaltres només varem veure arbres i branques descarnades i desproveïdes de fulles. Un paisatge molt pobre i deslluït.

  Per lo de la pluja… que i farem. Crec que hem rodat més en mullat que en sec en la nostre historia motarra. Si fes una llista (que algun moment faré ) hem menjat pluja per parar un tren. Però, suposo que aquest motiu és el que menys ens preocupa, ja que d’anar en aquestes condicions, ja hi estem molt avesats, tot i que no deixa de putejar. No et deixa gaudir gens del paisatge ja que tens que anar molt concentrat conduint (i no pots baixar molt el ritme si no 250km es poden fer moooolt eterns) i anant sols per aquelles carreteres perdudes i solitàries… un plus d’incertesa a tenir en compte.

Tot això va fer que no arribes aquesta sortida a complir les expectatives esperades. I això te una lectura positiva…. i Tornarem!!!!!

Per descomptat, com que com a bons motarres tenim un punt elevat de massoques, ens ho varem passar be, i varem gaudir al màxim de les nostres possibilitats. L’experiència sempre enriquidora de fer una ruta en moto en parella i fent descobertes com de l’Abime de Bramabiuau que ens van deixar encantats, o del plat típic de l’Aligot.

Us expliquem tot seguit com va anar el viatge:

Us poso un primer croquis on podeu veure el relleu de la zona… no us sembla que demana a crits un passeig per la zona???. La imatge val mes que mil paraules.

DIA 5 d’Abril de 2012

Molins de Rei – Millau

Una de les coses en que la crisis ens ha canviar de costums (fora de que és la tercera sortida que fem amb lo que va d’any), és en el dia de deixar el gos a la gossera. El Brut, quan marxem més d’un dia fora, el deixem al seu hotel particular. Fa uns anys, el deixàvem el dia abans i el recollíem el dia després de tornar. Però això encareix molt la factura final de la sortida, per lo que des de ja fa temps, marxem una mica més tard i anem primer a deixar el Brut a Polinyà. I venim més d’hora per anar-lo a buscar.

Així que marxàvem que eren ben be les 11 del matí. Al tomtom i portaven tres rutes, La ideal per un dia genial i perfecte, la intermèdia, per un dia grisos, i la ràpida per autopista per si plovia a gots i barrals.

La ruta més llarga i amb menys autopista és la que ja havíem fet quant anaven a la Selva Negra i que la podeu veure AQUÍ

La que portàvem nosaltres era AQUESTA

tot i que al final varem fer una cosa més ràpida, ja que no ens acabaven de fiar gens del temps i dels núvols que teníem sobre nostre.

Així que al final farem aquesta (si cliques la podràs veure amb més detall la ruta).

Sortíem amb un dia molt gris i plujós… però la meteo deia que cap la Costa Brava i feia ullades de sol…. Per sort en això no es van equivocar.

Tot i això… Meteo France no ens augura tant bon temps per la zona que volem fer… per això, a l’últim moment i sobre la marxa ens decidim per la ruta B.. i varem fer be. Parem a l’Autopista per fer un mos…. dinem d’hora per poder sopar no gaire tard.

A la que sortim de l’Autopista a Beziers i enfilem cap el Nord i ens allunyem del Mediterrani, el dia es transforma i es torna gris…

El primer tram és força urbà, però a mida que ens acostem a Laurens, el transit va desapareixent i a Bedarieux comencem a agafar alçada per entrar en carreteres de muntanya.

Tot seguint la riba del Orb, ens trobem amb un maco pantà és la Barrage des Monts d’Orb, que parem per estirar les cames. El cel amenaça i ens estan caient gotes… però no deixa de ser un inofensiu plugim.

Tot aquest tram ja és molt maco i agradable de rodar si no fos pel temps… Som al Foret dels Monts d’orb.

Foret sense ni una fulla… clar!!!

Arribem al coll de Notre Dame, de 664m. Hi ha una figura just al coll de una verge, però l’important, és que a partir d’aquest punt entrem al Parc Natural dels Grans Caussets.

El parc natural regional de les Grands Causses és un parc natural regional creat l’any 1995, que s’estén sobre 97 comunas franceses del nord-est de la regió de Migdia-Pirineus i al nord-est i sud del departament francès d’Avairon, a la zona anomenada Grands Causses. Amb una superfície de 327.070 hectàrees, és un dels parcs més grans de França. Reagrupa 27.000 habitants.
Des de juny de 2011, la zona de «Causses i Cevenas: paisatge cultural agropastoral de la Mediterrània» va entrar a figurar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat, el parc constitueix una fracció d’aquest patrimoni inscrit.

La zona dels Grans Causses és enorme, i quasi tota la nostra ruta d’avui i demá, recorre els seus boscos. Millau i les gorges de Tarn queden englobades dins d’aquest parc.

Tot i que els prats son verds a rabiar i molts arbres florits… el bosc segueix donant un aspecte hivernal i letàrgic… baixem cap a Fayet i trenquem cap a St. Felix de Sorgues per una carretera petita i força més emboscada.

A mida que ens acostem a St Affrique, ens trobem els terres mullats i la pluja ens amenacen, però anem trampejant sense mullar-nos.

Trespassem St. Felix de Sorgues i despres St. Affrique, i prenem una carretera cap a Saint Rome de Tarn. El normal seria agafar la D999 que va directa a Millau, peró aixó ja ho vaem fer l’altre vegada que varem estar a quí. Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Just passat el petit i encaixonat poble de Peyre, ja veiem el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) i que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 trams de 342 m i dus més de 204 m (les extremes).
Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant.

Passem a tocar del pilar de 334 metres. Per desgràcia la llum i el cel no afavoreixen per res les fotos.

Arribem a Millau al voltant de les 6 de la tarda. Bona hora a França. L’hotel que hem triat, és un hotel de dues estrelles a la “plaça de l’estació”. Just a cinc minuts del centre. Perfecte!!!. Les habitacions son correctes (no hi ha aire acondicionat per l’estiu, cosa que a nosaltres no ens afecta, ja que les nits la temperatura no puja dels 3ºC) i si està molt be, més comptant que val 48€ la nit. És l’Hotel Jalade

Hem esmorzat d’hora… i hem dinat un bocata a l’hora de dinar europea, 13,00. Per tant, cal fer el dinner a una hora coherent. Així que a les 8 ja som entaulats i sopant.

Dia 6 d’Abril de 2012

Millau – Cantobre – Abime de Bramabiau – Millau

Teníem prevista una bonica ruta, que feia un tou de carreteretes petites i perdudes i de dubtosa circulació. Pujar al Mont Aigoual , anar a Le Vigan, pujar un tou de coll… Aquesta és la ruta inicial i la que en principi varem començar…

tot i que per culpa de la pluja varem fer aquesta….

Ha plogut tota la nit. L’Hotel no te aparcament privat, però hi ha molt de lloc just a la porta, tot i així, ens permeten posar la moto dins de la zona de terrassa de l’hotel. Tot un detall.

Els terres son mullats, però sembla que fa una ullada de sol. Ens anima i sortim. Iniciem la ruta però la fem al revés de lo que en principi volíem… sigui com sigui vull arribar a l’Abime de Bramabiau com a mínim.

Agafem la D991 tot seguint el riu Dourbie, una zona maca que gaudim tot i l’asfalt moll.

S’encaxona una mica i passem pel Canyon de la Dourbie.

Trobem un trencant a l’esquerra i ens enfilem a per una carretera en que ens crida molt l’atenció un poblet que sembla penjat a la paret…

És el poble de Cantobre. El poble és a la confluència dels rius Dourbie i el Trevezel.
El poble, orientat cap al sud, es troba a uns 580 metres sobre el nivell del mar.

Cantobre està construït sobre un castell del segle XII. El castell va ser destruït durant les guerres religioses del segle XVII i la vila ha evolucionat al llarg dels segles com una llar per als camperols que treballaven les vessants en terrasses i en les petites mines locals. El poble va patir a mitjan segle passat la despoblació provocada pel final de la mineria i el moviment general del camp a la ciutat.

Parem per gaudir-lo d’aprop, i veiem que i ha un catxe. Millor… el farem. El poble sembla mort. No si veu ningú, però certament és molt pintoresc, i te una bonica parròquia.

Aquí fem el catxe:
Le village de Cantobre,

En marxar, ja ens comencen a caure les primeres gotes… poc a durat l’esperança de no mullar-nos. Però de moment no deixa de ser anecdòtic i amb la roba de gorotex en tenim prou per lo que fa.

La carretera és va tornant petita i feréstega. Mullada i solitària… quina llàstima. Segur que amb bon temps te que ser una meravella, per que l’asfalt és excel.lent.
Arribem a Treves,i entrem a les gorges de Trevezel, i aquí si que ja agafem una carretera que jo en dic “d’ampla variable”. Va fent segons l’espai que deixa el terreny.

Hi ha trams, que millor no trobar-te ningú de cara….

En arribar a Saint Sauveur Camprieu, ja plou insistentment i no queda més remei que tapar-nos amb els plastics.

El poble és desert i plou amb ganes… ens esperem sota un valco i passa un cotxe que aturo per preguntar-li amb el meu francès macaronic com es va a l’Abime de Bramabiau. Queda a prop.

Ens i arribem sota una intensa pluja. Deixem la moto i ens traiem la roba de pluja. Ja que no es pot anar en moto, al menys farem una visita complerta a les coves.

Mentre esperem que vingui el guia, fem un catxe que hi ha al parquing de l’edifici de la recepció.

BRAMABIAU ,

Al parc nacional de les “Cévennes” i al costat de la muntanya Aigoual neix un riu anomenat “Le Bonheur” (la Felicitat). Desprès d’haver recorregut 6 km a l’aire lliure sobre granet, xoca sobre la pedra calcarea i s’introdueix durant 800m sota l’altiplà de Bramabiau.
En sortir d’aquest massís, el riu canvia de nom, ja que forma una cascada i en apoca de crescudes fa un fort soroll, i la gent gran van anomenar-lo rio Bramabiau,a que Bramabiau significa en occità, el bramo del Toro.

El pas subterrani del riu, crea un complexa sistema de galeries i avencs realment impressionant. Tenen una longitud de 10.210 metres, es troba a una alçada de 1029 metres i dins hi ah una temperatura mitja de 10ºC.

Va ser descoberta i recorreguda amb la simple il.luminació d’espelmes al 1884 per Édouard-Alfred Martel. Les actes redactades per l’alcaldia de Camprieu de la troballa i l’exploració, son considerades com el naixement de l’espeleologia.

Realment no ens sap pas greu passar dues hores entre pitos i flautes, visitant les coves. Fora plou. La guia parla a poc a poc i l’entenem molt be en frances… i si s’ens escapa alguna cosa, una de les noies del grup ens ho tradueix, que sap parlar el castella. Ventatges de ser un grup de 7 persones. En família.

Les galeries del riu soterrat fan quasi 50 metres d’alt. L’avenc és impressionant. Mai hen vist res de semblant. La cascada que desguassa el rriu subterrani, tot i que plou, no treu l’aigua d’altres cops… ens expliquen que podens arribar a omplir-se completament les galeries d’aigua… imagineu com deu sortir per aquí…

Desprès de donar voltes i voltes per les entranyes de la terra, tornem a la recepció (que hi ha uns 500 metres de camí) i marxem… no plou tant, però va fent. No hi ha més remei… refem la ruta.

Agafem la D996 per un breu tram per deixar-la i agafar a la dreta una carretera d’”ample variable” que s’enfila al Col de Faubel de 1285 metres. Aqui entrem al prc Nacional de les Cervennes, tot i que en sortim de seguit. Tot aquests trams que hem fet, pertanyen encara a les Grands Causses

El parc nacional de les Cévennes és un parc nacional francès que cobreix la regió natural de les Cévennes, situada principalment en els departaments de Lozère (48) i de Gard (30), així com en menor part en Ardèche (07) i en Aveyron (12). S’estén llavors sobre tres regions: Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Roine-Alps. La seva seu social es troba al castell de Florac.
El parc nacional de les Cévennes presenta diverses particularitats que el distingeixen dels altres parcs nacionals de França. És l’únic parc en zona terrestre situat a mitja muntanya i la zona central de protecció posseeix una població de residents permanents. Una altra diferència important és que contràriament als altres parcs la caça està regulada però no prohibida en el territori del parc, fins i tot a la zona central

Plou i plou… quin pal… el bosc, xop, ens ensenya com deu ser a la tardor… encara queden moltes fulles als vorals.

Ara plou més i ara menys… de moment tornem anar només amb la roba de moto… aguanta força be.

Passem per Doubies, ja que des que hem baixat del col Faubel anem seguint el riu Doubie, però anem alts i les gorges queden lluny de la nostre vista.

Penso lo que deuen ser aquestes carreteres amb sol i al setembre….. brutals….

En arribar a Saint Jeant du Bruel ja plou amb ganes i comencem a sentir-nos humits… parem i ens posem ràpidament els plàstics d’aigua.

La nostre idea és arribar a Le Vigan, per lo que agafem la D999, però la pluja es converteix en tormenta espectacular. Cau un mar d’aigua. Cap equipament pot aguantar tanta aigua…. cal trobar un lloc per aixoplugar-nos.

Veiem un poble a la nostra dreta, Sauclieres, i entrem amb l’esperança de trobar quelcom. In extremis veiem una especie de carrero tapat i ens i posem, moto inclosa. Ja començavem a notar aigua al coll i als peus. Ha anat just.

Esperem una bona estona que afluixi de ploure.

Son 2/4 de 4 quant sortim del cau. Ens trobem amb la nacional D7. Mirem cap a Le Vigant i es veu negra com la nit, en canvi cap a Millau sembla que clareja. Estem farts d’aigua. No hem dinat i estem cansats. Marxem cap a l’hotel.

Parem a fer una foto a Millau sota la pluja, tot i que sembla que al fons s’obre el cel.

Una vegada dutxats i canviats, sortim a passejar per Millau i a buscar un lloc on dinar-sopar, son les 7 passades i des de les 8 del matí, no hem menjat res.

Sembla que el temps s’enfoti de nosaltres, ha sortit el sol. L’únic que veurem en els 4 dies, però ara, desprès de la remullada… emprenya una mica.

Això si… primer anem a fer uns catxes que ens cauen a tocar… i fem de les poques fotos que tenim amb sol de la ciutat.

Le lavoir du XVIII ème siècle à Millau,

Que es polit Milhau : Le pont de fer,

Que es polit Milhau : la fontaine romane ,

Desprès el Dinar-sopar, que no ens estem de res… i descobrim l’Aligot… una menja tradicional de la zona que no coneixíem i que és d’allò més bo.

L’Aligot, és un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus mató) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge curat.

segueix a

MILLAU (II)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

ve de:

Dia 7 d’Abril de 2012

Millau – Gorges de Tarn – Corniche des Cervennes – Col du Rey – Gorges du Tapoul – Gorges de la Jonte – Millau

Aquesta ruta si que és complerta….uns 250km, però per res la que volíem fer originalment, ni tant sols la que portàvem al sortir de l’hotel. Preteníem pujar al Mont Aigoual pel darrera, ja que ahir no varem poder, però el malt temps i la pluja fa que anem modificant l’itinerari per intentar evitar en lo possible el malt temps… i com això no és possible… evitar posar-nos en cap merder que ens ho faci passar més malament del desitjable.

Al final, la ruta que varem fer, és aquesta… maca i entretinguda…. si hagués estat amb bon temps… jejej

El sol de la tarda no va ser més que una treva efímera, i es passa la nit plovent de nou. Pel matí, anem a buscar un lloc per esmorzar, (preferim un bocata que l’esmorzar “continental” d’hotel). Avui encara plou…. juer quina putada!!!

Com pensem que la pluja és poca, marxem sense la roba d’aigua posada, però encara no hem fer 10km, que la cosa es comença a posar seria i parem a equipar-nos.

Seguim el riu Tarn, i entrem de ple a les gorges que porten el seu nom.

Les Gorges del Tarn és un congost creat pel riu Tarn entre el Causse Sauveterre i el Causse Méjean. Les gorges es troben principalment en el departament francès de Lozère, però també en l’Aveyron.

El riu Tarn que transcorre pel vessant del Mont Lozère, ha anat formant al llarg de les èpoques un profund i espectacular congost de uns 53km i amb profunditats de fins a 600mts.

En un recorregut d’extraordinària bellesa, a través d’una de les zones menys poblades de França on podem descobrir alguns dels pobles més bonics de la regió de Lozère.

Per desgràcia… el temps segueix fent la guitza. Tenim que fer anar parant per fer algunes fotos per no mullar en excés la cámara. La carretera és molt entretinguda i maca. Transit, avui, 0.

Passem per les Vignes i continuem…

Tot aquest tram, passem per multitud de túnels picats a la pedra i grans baumats, però s’aporta la palma un tram en que la carretera es desdobla per cada sentit de la marxa, és el Circ de les Baumes.

Com que passem per sota, fem un canvi de sentir per fer el tram que toca els baumats…

Passem pel bonic Chateau de la Caze, que crec que ara és un luxós hotel,

I arribem a Sainte-Enimie, on si que parem una estoneta a estirar les cames, espolsar-se l’aigua de sobre i comprar un parell de recordatoris de les Gorges.
Sainte Enimie és una ciutat medieval amb carrers empedrats, situada al centre del congost que posseeix una bonica església del segle XII. Als seus voltants es troben el Castell de Prades, la vila de Castelbouc i Igloos de Causse de Sauveterre, construïts en pedra.
Nosaltres per això, simplement ens fem una foto…. plou!!!

Encara no a un parell de quilometres ens trobem amb un mirador sobre el tarn, allà baix i veiem un pintoresc i encaixonat poblet, Castelbouc…

Girem cap a Florac, que deixem a la dreta sense entrar-hi, i anem a buscar Sant Laurent de Treves.

D’allà, comencem a enfilar-nos per la D9, i entrem “oficialment” a les Cervennes. Pugem fins arribar al Col du rey de 992 metres. Parem i aprofitem a fer un catxe.

COL du REY,

Fa força fresca. Estem a uns 3ºC i cal dir que en tot el dia no passem pas dels 10. Aquí comença una magnifica carretera que passa per la Corniche des Cervennes.

Tot i que l’asfalt és moll, és magnifica i amb un asfalt perfecta. Un lloc ideal per al les motos, i ens trobem un tou de cartells que recorden que tinguis prudencia.

Ens aturem a fer altre catxe en un bon mirador….

Corniche des Cévennes – Sèm pas bièn aicí ??,

Aquí baixa la carretera cap al poble de Pompidur i la carretera segueix perfecte. Sembla que cap el fons claregi, i el terra cada vegada és més sec.

La part negativa és que a la nostre dreta, el Mont Aigoual és sota un espès núvol y no fa gens de gràcia.

Decidim replantejar la ruta i aprofitar una mica la treva d’aigua i de camins secs. Tornarem enrere cap a col du Rey pel petites carreteres del fons de la vall.

Baixem per una estreta carretera fins Notre Dame de Vallfrancesque, una pedania molt pintoresca, amb una esglesia que amaga un catxe…

NOTRE DAME DE VALFRANCESQUE,

Passem per sant Etienne Vallee Française i seguim per carreteres petites peró bones.

Just abans d’entrar a Saint Germain de Calberte, trenquem a l’esquerra cap al Col de Malhaussette i seguim pujant

Fins a Col du Rey, on tornem a agafar la carretera que hem passat fa una estona, tot i que ara la deixem als 2 quilometres per baixar a Vebron per una petita i feréstega carretera…

El cartell que trobem al la cruïlla, és prou eloqüent. (

Per descomptat, aquí ja tornen a caure gotes.

Ara anem cap a les Gorges du Tapoul tot fent una petita carretera… maca i estreta, però les gorges queden ensorrades i no i passa pas la carretera…

Prenem alçada… i ens acostem al Mont Aigoual, que l’hem estat rondant ahir i avui… no hi ha manera, plou i segueix sota una espessa boira… ni ens ho plantegem…

Arribem a una 1200 metres d’alçada, decidim anar tirant cap a Millau i deixar la boira enrere

Passem Meyruers i entrem a les Gorges de la Jente. Un engorjat més ample que les de Tarn, però tampoc tenim molt de temps per gaudir-ne… com més ens acostem a Millau, més plou.

Per una estona ens posem al darrera de l’única moto que hem vist de ruta. Soferts com nosaltres.

Volíem visitar el Chaos de Montpellier le Vieux, però plou massa. Portem tot el dia sense treure’ns el traje d’aigua. Hem fet 250km quasi tots sota la pluja i no hem parat ni a dinar.
Ens queden 15km fins l’hotel i posem rumb fix.

Com cada dia, un bon dinar sopar i al llit d’hora… estem força cansats. No ha estat un dia fàcil.

Dia 8 d’Abril de 2012

Millau – Autopista – Ceret – Coll d’Ares – La Gleva – Manlleu – Molins de Rei

El dia es lleva força núvol. Hem mirat meteofrance i pronostica pluges i turmentes per on teníem pensat baixar, per l’interior cap a Carcassona i clarianes a tota la façana mediterrània.
Muntem la moto i anem a esmorzar. Sembla que el cel s’obre i deixa clarianes… tot i això cap a Saint Affique, per on volem marxar, és veu fosc.

Decidim refer la ruta altre cop. Ja se sap, gat escaldat amb aigua tèbia en te prou. Decidim que baixarem per l’autopista, que a França és molt més econòmica (per les motos que paguen la meitat, tarifa 5. Com a dada curiosa, de Molins de Reia a la Jonquera hi ha 162Km i varem pagar uns 12,5€, de la Jonquera a Beziers 130km i pagues 5,5€ i fins a Millau, altres 120km, de franc ) i sortirem abans de la Jonquera i baixarem pel Coll d’Ares i Camprodon.

La ruta és aquesta.

Carreguem les maletes i ja som en marxa.

Donem una volta per la ciutat mentre esperem que el Tomtom agafi senyal i aprofitem per fer algunes fotos..

Com el viaducte es veu força be i no és tapat pels nuvols, no ens resistim a passar-hi. Ho hem fet per sota un parell de vegades… només queda passar-hi per dalt i admirar l’obre d’enginyeria.

Cal dir que l’autopista que va de Beziers a Clemont-Ferrand és gratuïta, nomé ses te que pagar el pont, 4,8€. Si no, cal sortir de l’autopista, traspassar Millau i tornar-hi com s’ha fet sempre.

Realment el viaducte és espectacular també vist des de dalt… llàstima que els lateral siguin tapat i no et deixin veure be la vall del Tarn.

Sembla que el dia s’aguanta, i baixem ràpid per l’autopista.

Per un moment patim. En acostar-nos a Narbonne comença a ploure i ens ve al cap una vegada que ens va caure precisament per aquesta mateixa autopista una tromba d’aigua que varem tenir que parar sota un pont, per sort son nomes quatre gotes que les passem ràpidament.

A mida que baixem al sud, el sol es va imposant, fins que tenim una magnífica vista del massis del Canigo nevat. Espectacular.

Sortim de l’autopista i anem a Ceret. Com gaudim a partir d’Amelie-les-Bains. Com necessitàvem aquest tram per rodar com cal.

Pot ser hem fer una desena (llarga) de vegades aquest tram de carretera fins a Camprodon. Us puc assegurar que mai l’havia gaudit tant. Asfalt sec, bo, amb sol……

Just abans d’arribar a Prats de Motllo, parem a fer un últim catxe.

La fontaine de Lara,

Pugem a Coll d’Ares, i parem a fer una visita al Motarrescatxe que hi ha allà per veure que tot és correcte i en el seu lloc.

La idea és dinar a Can Barala de sant Pau de Sesguries, peró son les dues del migdia i ho trobem ple a rebentar. Decidin seguir i anem fins la Gleba a dinar al restaurant del santuari. Un restaurant conegut per les carns que poses de tot el mont i d’animals exotics. Avui el plat estrella és la Boa i el Cocodril, que acaben de prohibir la importació i serà l’última carn que es podrà menjar en molt de temps (legalment). Demano un palt de carn de cocodril i de cangur.
Espectacular!!!!

A mig dinar comencem a wassapejar amb en Manel i en Grimaldi. Entre conyes, en Manel comenta que és a Manlleu, només a 3km d’on som. I és el seu aniversari i ens convida a postres!!!!!

Acceptem i coneixem a tota la seva família. Molt bona gent que ens obren les portes de casa seva i treuen un munt de pastissos i licors… GrRRSRSrarsadfasdd!!!!!!

Ens i trobem tant be que quasi descuidem que tenim que anar a buscar el brut abans de les 8 de la tarda i és ja molt trad. Molt agraïts, marxem traient xispes.

Arribem a casa que passen uns minuts de les 7 de la tarda. Justos per canviar-se de roba i agafar el cotxe.

Han estat uns dies molt intensos. No han sortit tot lo be que volíem, és clar!, però com tot, ha estat una experiència bona. Sempre penso que la part positiva d’aquestes circumstancies fan que acabis valorant molt més el fet d’anar en moto quant fa bon temps i tot va be.
Tantmateix, anar sols en moto per aquestes zones, a vegades solitàries i difícils, fa que agafis lligams i confiança, tant amb la “muntura” com amb el copilot.
Segurament si estes en les nostres mans triar el temps per anar en moto, no seria aquest, però el preferim a tenir-nos que estar a casa veient com plou per darrera de les finestres.


RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (II)

podeu veure la primera part aquí:

***** DIA 22 d’Agost de 2013******

BURGOS – Santo Domingo de la Calzada – LOGROÑO

Nou dia i nou desti. Avui anirem fins a Logroño on ens espera la Calle Laurel on ens esperen les seves famoses i reputades tapes.
Per arribar-hi farem una ruta de 200km tot passejant per la Sierra de la Demanda i el parque natural de Sierra Cebollera tot resseguint rius i embalses. Passarem per Santo Domingo de la Calzada i acabarem a Logroño.
La ruta, aquesta:

Marxem de Burgos, com sempre desprès d’haver esmorzat i a una bona hora…. sense presses.

Agafem la N120, direcció Logroño i que de seguir-la en menys de 100km ja i seriem, tot i que com sempre, de seguit ens desviem a la dreta, direcció Pradoluengo.

La carretera de moment esn porta fins a el primer “envalse”. El de Urquiza

Just el deixem tornem a girar a la dreta i la carretera encara es fa més petita i feréstega. Anem seguint el riu Arlanzon fins el embalse de Arlanzon.

Desprès seguim pujant fins el Puerto del Manquillo a 1400m.

Passat Riocabo de la Sierra, girem a l’esquerra cap a Barbadillo de Herreros i Monterrubio de la Demanda, som de ple a la Sierra de la Demanda.

La Serra de la Demanda o d’Arandio és un espai natural protegit i comarca pertanyent a la Serralada Ibèrica, en els límits de les províncies de Burgos, la Rioja i Sòria.

Pren el seu cognom “De la Demanda” pels antics litigis, per utilització de terrenys i pastures, entre Monterrubio “de la Demanda” i “Barbadillo de Herreros”, iniciats allà pel segle XVI i que s’allarguen fins al passat segle XIX.

El pic més alt, situat a La Rioja, és el San Lorenzo (2.270 metres), en la vessant es troba l’estació d’esquí de Valdezcaray. El següent pic, el més alt de la Província de Burgos, és el San Millán (2.132 metres). En el seu vessant sud es troba l’estació d’esquí de Vall del Sol, propera a Pineda de la Sierra (Burgos).(més informació a http://www.sierradelademanda.com/es/portada/)

Passem per l’Embalse de Mansilla, i anem resseguint el Rio Najerilla.

I a la Venta de Viniegra fem un paradeta. Temps de fumar uns, i un catxe altres 

A partir d’aquí la carretera és nova i amb un carril per sentit. Desprès d’anar molta estona per petites i de ferm dubtós carreteres, aixó sembla una autopista… i li fotem canya!!!

I no ens en donem compte que som a Santo Domingo de la Calzada.

Santo Domingo de la Calzada, municipi de la comunitat autònoma de La Rioja (Espanya), situat a la vora del riu Oja (que dona nom a la regió).
El seu nom i fundació provenen de Domingo García, després canonitzat com a Santo Domingo de la Calzada, qui creà un pont, un hospital i un alber de peregrins, per a facilitar el seu pas cap a sant Jaume de Compostela, al voltant de l’any 1045.

Es famosa la dita de “Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada”, degut a un miracle atribuït al sant. En record d’aquesta llegenda es guarda permanentment a la catedral un gall i una gallina, en un galliner construït amb forja.

Tot i que tenim Logroño a 20 minuts, son 2/4 de 2 i decidim quedar-nos a dinar aquí. L’única pega va ser un accident “domèstic” que va tenir la Teresa amb una porta de la cuina que va obrir de cop un cambré. Es pot dir que la va deixar KO una bona estona i que gairebé ja per tota la resta de la sortida.

D’aquí a Logroño, només autovia. En arribar a l’hotel, no decepciona… el Carlton de Logroño, un 4 estrelles xulo, xulo. Per 55€ nit l’habitació doble no es pot demanar rés més.

Despres de dutxar-nos i ben canviats, anem a donar una volta pel centre de Logroño. La catedral i els seus carrers plens de gent.

Per acabar al Carrer Laurel, un lloc espectacular ple de tascas a tope de gent. Tapas amunt i avall, i el Pere, que si mou com peix a l’aigua, ens fa de guia culinari per la zona… un luxe.

Mengem i bebem fins que decidim parar. Ha estat una jornada, com les altres dues, complerta i genial. Per recordar!.

***** DIA 23 d’Agost de 2013******

LOGROÑO – OLITE – MOLINS DE REI

Arriba el dia de tornar a casa. Ha estat una sortida curta però intensa. El retorn el farem passar per Olite, per veure el magnífic castell, i desprès pujarem fins el pantano de Yesa i tornarem per Puente la Reina i Huesca.

Com sempre, quedem per esmorzar entre les 8 i 2/4 de 9, i a ¼ de 10 ja som sobre les motos i a punt de marxar.

En aquests trams, les carreteres tampoc és que siguin res de l’altre mont…. quilometres de transició per arribar a Olite

Erriberri (cooficialment en castellà Olite) és un municipi de Navarra, a la Comarca de Tafalla

El rei godo Suintila va fundar la ciutat de Oligicus o Ologite al 621 i la va fortificar per fer front als vascons . Per un privilegi donat a Estella l’any 1147 , García IV Ramírez « el Restaurador » , rei de Navarra , va atorgar a Olite seu primer fur , el Fur dels francs de Estella , donant per la mateixa ocasió terres de cultiu . La promulgació del Fur va produir una ràpida expansió d’Olite .

Després de segles foscos, la vila d’Olite va començar una etapa d’esplendor durant la Baixa Edat Mitjana, en ser triada com una de les seus favorites dels reis de Navarra . A partir del segle XV el rei Carles III « el Noble » i la seva esposa Leonor de Trastàmara van començar la construcció de l’esplèndid Palau Reial de Navarra a Olite , reflex de la brillantor de tota una època .

És capital o cap de la “merindad” (Les merindades són territoris que estaven sota la jurisdicció del merino, un oficial de públic encarregat de l’administració econòmica, financera i judicial d’un territori) del seu nom , creada per Carles III El Noble en 1407

D’aquí, carretera i manta.

Passem pel pantà de Yesa, on ens trobem la carretera tallada…. sorprenentment el Pere ens explica una historia per no dormir sobre la presa de Yesa i els problemes que tenen…. segurament si llegiu els següents links que us deixo us en fareu una millor idea (totes son del Heraldo de Aragon, però si busqueu, a internet en trobareu moltes més)
Un geólogo advierte de que la presa de Yesa está “en peligro” e insta a evacuar a los vecinos
La CHE realiza la estabilización definitiva de Yesa, que “está controlado”
Estabilizar la ladera derecha de Yesa costará al menos diez millones de euros

Parem a fer un mos a Puente de la Reina i continuem cap a casa…. a destacar el pas per Riglos. Els mallos sempre em deixen bocabadats i em venen forts records de quant mi enfilava per les verticals i desplomades parets…

Cap a 2/4 de 7 de la tarda ja som a casa. Han estat 4 dies intensos, on hem combinat (penso) molt be la moto, amb rutes matinals curtes i entretingudes, amb estades a tres capitals Españoles maques per la seva monumentalitat i gastronomia. Un pac que com sempre recomanem que proveu.

JA esperem amb ànsia el proper viatget. Fins la propera!!

CARME I MIQUEL

RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (I)

Podeu anar a la segona part de la ruta aquí:

Realment el plantejament per les nostres curtes i petites vacances per aquest any, era de fer una ruta en moto sense gaires pretensions quilomètriques però que no per aixó fos avorrida i tediosa.
Volíem seguir amb la tònica que fa un parell d’anys ja varem encetar…. no tants quilometres en les rutes, (en que no veus al final res més que carreteres i asfalt, i quant arribes a lloc només et queda una estona per gaudir, si el cansament del dia t’ho permet) i valorar una mica més allá per on passem i aturar-nos on ens sembla adient, sense presses, i aprofitar per com a minim, menjar com cal i a cada lloc el que toca. Rutes de no més de 200km que et permetin parar a fer les visites i gaudir de l’entorn que calgui, i arribar a destí, prou d’hora per poder reposar tranquil•lament i fer una descoberta amb cara i ulls.
Suposo que la filosofia és prou bona, ja que en comentar-ho només un parell de setmanes abans de marxar a la colla, s’apunten a la sortida l’Albert i la Teresa i el Pere i la Lu.
Perfecte!!!
Ens hem acostumat a fer els viatges sols, anar amb altre gent vol dir moltes vegades no poder campar 100% com voldries, però el que t’aporta rodar amb companyia, passejar, descobrir, menjar i beure compartint amb bons amics, ho compensa tot!!!!

Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..

***** DIA 20 d’Agost de 2013******

MOLINS DE REI – MONCAYO – SORIA

Així dons, tres motos varem sortir el dia 20 cap a Soria. Les rutes les havia preparat tot pensant amb el que us he explicat. Tranquil.litat i bons aliments.
El primer dia no hi havia més remei que fer els 460km de torn. Tot i així, com tots es fan per la N2, son ràpids i econòmics.

Clica per veure la ruta amb més detall al googlemaps

Aquesta ruta, te com al.licient la pujada al Santuario del Montcayo, a 1620 metres d’alçada… gens menyspreable si pensem que tant sols 14km abans estem a 600 metres, i tots per un bonic parc natural.
Així que quedem per trobar-nos a la Panadella cap a 2/4 d’11… si, si!! 2/4 d’11. Hem quedat que sense presses, això vol dir que primer hem fet algunes obligacions i desprès hem anat cap allò.

I com allós de -tranquils, que 450km es fan en un moment, ens entaulem per prendre un café… que carai!!!!!

Això si!! Som motarres, i quant ens i posem… sense plorar fem 2h de tirada fins que les motos queden ben seques de benzina. Parem un moment abans ce passar Zaragoza i de seguit anem fins el lloc de dinar, al Monasterio de Veruela.

Trobem tancat el restaurant, per lo que retrocedim un parell de quilometres fins a Vera del Moncayo, i ens posem a un Hostal que promet bon menjar i de calitat.

No mengem malament, però pensem que els plats tenen més de presentació y retòrica del que ens els ven i serveix que no pas el que són en realitat. Tot i així, dinem que gana no en falta.

Marxem i de seguit ens posem de ple a los que és El PARQUE NATURAL DE LA DEHESA DEL MONCAYO. Una zona molt maca en que les carreteres són molt ombrívoles i passen entre frondoses fagedes i rouredes… tot i ser mol maco us puc assegurar que a la tardor és espectacular (mireu la crònica de Soria de l’any 2011))

Pugem cap al Santuari del Montcayo, que es a una alçada de 1620 metres i tant sols un pocs quilometres abans erem a 600…. la carretera puja amb ganes…

A mida que agafem alçada desapareixen les fagedes i ens trobem amb un ambient de alta muntanya….

I s’acaba l’asfalt. El TOMTOM diu que encara queden uns 8 quilometres per arribar. Per consens decidim continuar amunt… la pista es força compacte. Una cosa és pujar amb les trails, altre, amb la RT del Pere..

Tot i que com queda demostrat… no te pas cap mena de problema, per trencat que sigui el tram…

Una vegada a dalt, visita i fotos de rigor….

I cap a Soria i falta gent…tot i que priemr tenim que desfer la pista i al pujada..

Però després, ràpids i sense fer cap més parada i fem cap.

Una vegada nets i dutxats donem una volta pel casc antic… i fem una foto de grup.

I sopem el que s’estila per la zona… unes Raciones

A destacar el Torreznos…. bufa que bons eran!!!

***** DIA 21 d’Agost de 2013******

SORIA – ST. DOMINGO de SILOS – BURGOS

De bon mati, i després d’esmorzar, marxem cap a Burgos. Aquesta zona la coneixem be ja que fa un parell d’anys i varem passar tres dies amb en Grimaldi, per tant hem fet una ruta senzilleta però per carreteres i llocs emblemàtics i macos.
Passarem primer pel pintoresc poble de Calatañazor per després pujar fins el Cañon de Rio Lobos i més tard, per una preciosa carretera engorjada tot seguint el riu Mataviejas fins el Monasterio de Silos i ja a Burgos… aquí us deixo la ruta.

Quedem a les 8 per esmorzar, que ho fem be… uns….. entrepans, altres…..

Agafem carretera i de seguit ens trobem a Calatañazor, un pintoresc poble pel que sembla haver-se aturat el temps… carregat de historia i llegendes…

Està situat a la vora del riu Milanos, al sud-oest de la capital, de la qual dista 32 km. Té al voltant de 70 habitants.

Calatañazor és un bonic poble en el que sembla que els segles no hagin passat: carrers empedrats amb còdols, cases amb desplomades, parets de fang i palla o de pedres apilades i mal lligades, portes tortes de frontises forjades……i taulades sobre les quals s’alcen les característiques xemeneies còniques.

Un conjunt prototípicament medieval en el seu interior i no menys en el seu exterior , envoltat com està de robusta muralla que cobreixen tot el seu perímetre , amb excepció del flanc oriental .

Compte a més amb abundants restes d’un senyorial castell , amb dues esglésies -una d’elles romànica – i amb una tercera molt arruïnada però que encara deixa entreveure el seu romànica factura . Tants mèrits li van valer a la vila de Calatañazor la declaració de Conjunt Històric – Artístic Nacional en 1962

Desprès de les fotos de rigor, emprenem altre vegada la marxa, tornem a agafar la N122 fis a Burgo de Osma, on girem cap a Sant Leonardo de Yague.

La carretera segueix el curs del riu Ucero fins el seu naixement, que no és mes que la unió del Rio Chico i el Rio Lobos.

Aquest riu li dona nom al Parque Natural del Cañon de Rio Lobos,

Parem a fer una ullada al Cañon al mirador de la Galiana

Realment espectacular. Bones vistes i un bon espectacle natural.
Declarat Parc Natural l’any 1985 per protegir la gea, fauna i flora i també de facilitar el contacte dels homes amb la natura.Es tracta d’un profund canó calcari format per una antiga i intensa erosió del riu Lobos, recorrent més de 25 km. de la Província de Sòria i Burgos

No se si és la zona o el nom del riu, peró l’Albert troba un Pet de Llop realment espectacular… be!! Mig!!!

Continuem cap a San Leonardo de Yague i prenem la N234 direcció Burgos, peró no ho farem tant fàcil, a uns quilometres la deixem per anar ca a Santo Domingo de Silos.

La veritat és que la carretera, és molt maca i entretinguda, segueix un engorjar molt maco que forma el riu Mataviejas.

Arribats a Santo Domingo de Silos, parem una estona… per fer unes fotos (de fora, ningú està disposat a pagar per entrar enlloc) i el més important… una birra fresca!!

Son 2/4 de 2 i tenim Burgos aun pas. Decidim anar-hi i poder dinar tranquils i ja amb les motos al parquing.

Una mica passades les 2 ja som a l’hotel, i a 3 ja asseguts a taula dinant.

Despres de fer la mig diada (si!!! Fins i tot ens permetem la migdiada!!!) anem a donar una volta per la ciutat, realment gran i monumental.

I com no, un cop d’ul a la Catedral de Burgos.

La veritat és que la ciutat és molt bulliciosa, i ha gent per tot arreu. Bars, botigues… conviden a fer una bona passejada i fer gana per sopar.

Avui hem decidit posar-nos a un bon restaurant. Un d’aquells que tens un camaré al costat de la taula que no deixa de posar-te vi…. les menges… bones!!! Com cal.

Estem cansats… demà serà altre dia. Anem ja a dormir.

continua…


IV RUTA DE LOS PENITENTES

1 i 2 de maig de 2009

Certament va ser casualitat, tot donant un tomb per l’espai de Moterus, veure referències a la ja famosa ruta de Penitentes.
Desprès de llegir detingudament la informació que allà s’hi donava, em dono compte que és a punt de ser el dia i l’hora en que s’obrien les inscripcions… el dia 8 de febrer a les 00.00 de la nit, i sense pensar-ho, ens esperem a la mitja nit, i fem la inscripció.

Cinc minuts són els que triguem a realitzar-la, i ja obtenim el dorsal 401. Als 45 minuts, ja s’han acabat tots els 500 que hi havia disponibles….

I quin és el secret de tal èxit???? D’entrada mireu tot el que ens explicaven de la concentració a la plana web dels organitzadors, El Moto Club Monrepós…

Club Motor Monrepós ha escrit:
¿QUE ES LA RUTA DE LOS PENITENTES?

La Ruta de los Penitentes en un evento para motos NO COMPETITIVO de carácter turístico. Su objetivo es planificar una penitencia a través de un recorrido de gran belleza con el fin de que los participantes sigan dicho itinerario y disfruten de un placentero día a lomos de su moto. Este recorrido resulta en algunos tramos extremadamente duro, por la cantidad de curvas que contiene y la longitud del mismo.

El itinerario consta de 650 kilómetros y 15 puertos de montaña de diversos tipos, y dentro del mismo se realiza un almuerzo-comida. A lo largo del recorrido hay repartidos 8 puntos de control, que se encargan de comprobar la situación de los participantes en cada tramo de ruta, siendo útil en el caso de accidente o avería. Además, el paso por estos puntos de control justifica el haber completado íntegramente el recorrido propuesto sin atajos, por lo que el participante que justifique el paso por los 8 puntos de control sin abandonar, recibirá un diploma por realizar con éxito el recorrido de la Ruta de los Penitentes. El recorrido de la Ruta está pensado para ser realizado en un lapso de entre 12 y 14 horas, almuerzo incluido, por lo que trata de potenciar que los participantes disfruten de un modo pausado de la belleza del recorrido, parando en los lugares que deseen a hacer fotografías. A lo largo del recorrido hay unos 250 Km. “de enlace” que pueden ser completados a la velocidad máxima permitida, mientras que en el resto del itinerario hay tramos muy revirados con medias de entre 30 y 60 Km./h, dependiendo de los sectores.

una vegada llegida la descripció que fan del recorregut….

QUI SI POT RESISTIR!!!!!!!

Això si…. el recorregut queda en secret fins el dia de la inscripció.
Una vegada hem tornat i llegit les opinions dels participants, queda clar que és segurament el recorregut més dur de tots els que porten fets.

En el mapa podeu veure la que va ser la IV Ruta de los PENITENTES. Si cliqueu podreu veure-la en el google maps amb més detall.
Tot i amb això, cal dir que hi ha un tram, entre el punt E i el F que el google no hi vol passar, però cal prendre el camí que en el croquis de sota està marcat en rosa… si llegeixes i segueixes la crònica, no te pèrdua.

Clica per obrir la ruta a GoogleMaps

Si us voleu baixar l’itinerari en format .itn pel TOMTOM, cliqueu aquí sota.

Penitentes.itn [954 Bytes]


Passem així, amb l’itinerari a la vista, a relatar la nostra experiència en aquesta magnifica prova de resistència!!!!

Divendres 1 de maig,

Amb il.lusió, com sempre malgrat la insistent pluja, marxàvem amb el nostra portaavions cap a Saragossa…
Eren les 9 del mati.

Veiem que l’autovia està tallada a l’alçada de Monmaneu, per lo que a la que som a Jorba sortim a l’antiga N2… fins a 18km de cua s’hi arriben a formar…
La veiem des de l’antiga carretera…

Sense incidents, arribem a Saragossa. Al punt de la inscripció, Moterillos, on ens donen el dorsal, una samarreta i el road boock hi trobem ja a moltissims dels motarres que van arribant de diferents punts de la geografia… també amb moltes ganes de iniciar l’aventura.

Desprès, anem a l’hotel, un 4 estrelles nou a estrenar… QUIN LUXE!!!! Quedem sorpresos… i tot per 60€ la nit i esmorzar….

El dinar de fraternitat és al mateix hotel. Mengem molt i molt be.. per 13€. Com s’ho treballen aquests de l’organització!!!

Anem a Moterillos… el lloc on hem fet les inscripcions i d’on surt la rua cap a Saragossa… Donem una volta i veiem la quantitat de diferents motos que hi ha… Rs, customs, nakets, trails, maxitrails, gt’s, algun side…. alguna goldwin…

La cua de 500 motos fa impressió… recorrem els carrers de la capital Aragonesa, i som l’atracció de tot hom

Parem just a tocar la plaça del Pilar i anem a fer una visita a la Basílica…

Per acabar anem a San Juan de Mozarrifar, on es tenia que fer el Breefing.

En comptes d’això, ens trobem amb una xerrada de més de una hora i mitja sobre seguretat vial, que si be, era molt interessant, crec que fora de lloc, o com a mínim exageradament llarga per lo que esperava la gent. Tot i això cal agrair l’esforç i la dedicació del ponent.

Aquí ens trobem amb en Mateu (Chiquitin), que havia pujat més tard. Deixem el breefing i anem cap a sopar….. demà tenim que matinar!!!

Dissabte 2 de Maig

Hem dormit poc… ens llevem a les 6,30 del matí, ja que volem esmorzar a l’hotel abans de marxar… el restaurant obre a les 7, i la sortida de Penitentes és a les 7,15.

Marxem i arribem a Moterillos… i a una munió de motos…. una cua monumental ja que només deixen sortir en grups espaiats uns minuts entre ells… altra cosa que l’organització tindria que mirar de millorar (crec), ja que amb tot plegat ens hi estem uns 45’ per a sortir.

Quant marxem, son les 8,30 del mati… per mi, massa tard per a fer una ruta tant llarga…. tindrem que alleugerir el pas…

Marxem, i anem per l’autopista a buscar l’autovia de Huesca A23,però per indicacions expresses de l’organització, està totalment prohibit passar-hi, cal sortir a Villanueva de Gallego per agafar la N-330… per suposat així ho fem…

Una vegada hem arribat a Huesca, si que prenem l’autovia, tot seguint els indicadors de Jaca – Sabiñanigo, i que ens enfila ràpidament i sense problemes cap el al port del Monrepos de 1280 mts.

Així que iniciem la baixada del port… s’obre una magnifica panoràmica sobre els Pirineus, que ens esperen nevats al fons…..

De sobte, trobem el desviament cap a Boltaña, per la A-1604. Una magnifica carretera, una mica abonyegada però molt agradable de fer.. (encara estem descansats).
Trobem molta cua, motos que van en grup i no tiren ni a tiros… però no ens atrevim a adelantar…

gaudim del paisatge i de la pujada al port de Serrablo, de 1291 metres. La baixada és bona, i la fem sense contemplacions, ja que ens hem quedat sols…

Aquí ens adonem de quin és el vehicle més ràpid per fer penitinetes… una escúter ens avança sense contemplacions… ens quedem amb un pam de nas… i mira que corríem!!!!!

De Boltaña, anem en un plis a Ainsa per la N260, on i trobem una gran cua a la gasolinera. Quina sort que nosaltres ja n’hem posat. Aprofitem a parar, portem ja dues hores i quart de moto.

Reemprenen ruta. Ara anem cap el Tunel de Bielsa per la A-138, peró dins d’Escalona, deixem la carretera bona per girar a l’esquerra per la HU-631, direcció Fanlo – Cañon de Anisclo.
Certament totes aquestes carreteres que portem fetes i les que farem, ja les hem fet en altres ocasions.

La carretera del Cañon de Añisclo (que el forma el riu Vellos), la recordava ja molt desfeta, però aquesta vegada la retrobem plena de grava i pedres…

tot i amb això, val la pena fer-la i passar per aquest extraordinari itinerari natural del Parc Nacional d’Ordesa.

Arribem a Fanlo, i d’aquí baixem fins a Broto, lloc on si fa la concentració de Fantasmas…. a la que hi hem anat una vegada. També força recomanable.

Fem benzina aquí, però no ens entretenim ja que el dinar el tenim a tocar. Anem sobre l’horari que teníem nosaltres previst, si volem arribar a les 8 del vespres a Saragossa.

El dinar es a Torla. Al cor del Parc Nacional d’Ordesa. Recordo haver estat aquí en varies ocasions per escalar el Tozal de Mallo.

Arribem que encara no son les 12,30. Força d’hora, però hem esmorzat a les 7 del matí i el tenim als peus. Encara no hi ha gaire cua i podem dinar… senzill, però sortim satisfets… que és l’important… amb una hora des de la nostra arribada hem enllestit.

Ara anem a Biescas. Tornem sobre les nostres roderes fins tornar a trobar la A-260, i girem a la dreta.

De camí passem pel port de Cotefablo de 1423 metres. L’he fet varies vegades. El trobo genial, tant per un cantó com per l’altra.

Ràpid i amb bona carretera en general, no ens adonem que ja som a Biescas, població per sempre estigmatitzada per la tragèdia del 96 on varen morir 87 persones.
Al trobar la A-136, la prenem direcció a França.

32 quilometres de bona carretera que tot seguint el riu Gallego s’interna a la Vall de Tena i s’enfila al coll de Portalet de 1794 metres

A mida que anem prenent alçada, la neu que fins ara la veiem per sobre nostra, cada vegada es fa més present.

Passat Formigal, la neu ja és per tot arreu. Parem al Coll de Portalet per fer les fotos de rigor. Val la pena!!!

La baixada entre la neu , és brutal. No es pot córrer massa perquè el terra és mullat i fa por que hi hagi gel, tot i que no fa molt de fred.

La vessant nord sempre és més carregada de neu.

Hem entrat a França, i la A-136 passa a anomenar-se D-934.
Baixem deixant a la nostra esquerra el Midi d’Ossau, altre important objectiu alpinístic d’altra època (meva, clar), tot i que el temps ha canviat i la boira baixa no ens deixa veure els cims de les muntanyes…

Seguim la carretera fins a Bielle, on prenem un desviament cap a l’esquerra que puja al Col de Marie Blanque, de 1035 metres. La carretera en aquest tram força en condicions, s’enfila.

De baixada, arribats a la N-134, la seguim en direcció a la frontera d’Espanya, la que passa per Somport…

Peró la deixem tot passat Bedous per anar cap a Lee i Lees Athas.

Prenen en aquest ùltim poble la carretera D441 que puja primer al coll de Bouezou de 1009 metres per arribar al coll de Labays, de 1351 metres.

La carretera torna a ser estreta i maca. Em sento en la meva salsa… estirem amunt tot gaudint de l’entorn natural.

En el coll de Labays ens trobem un control, i nous companys de viatge, no tant agradables,la boira i la neu.

Tot i amb això, aquesta vegada la boira no és humida, i podem anar sense posar-nos la roba d’aigua.Prenem la D-132 direcció al Coll de Pierre de St. Martin.

La ruta puja i puja, i tot i que no veiem res, n’hi ha prou per veure que els vorals de la carretera cada vegada estan mes plens de neu.

Passem primer pel Col de Souder de 1540 metres, i tot seguit el col de Pierre de St. Martín de 1760 metres, punt culminant i porta de la frontera amb Espanya.

Ara la carretera s’anomena NA 1370, i passat el Portillo de Eraice, baixem el port de Belagua.

Anem cap al Roncal.

Baixant, ja havent deixat les neus amunt, trobem el desviament a l’esquerra de la NA-2000 amb les indicacions de Zurita i Ansó.

Zurita no l’arribem a veure, ja que trobem un desviament cap a Ansó que prenem a la dreta. És la HU2042, que passeja per mitjà de la Vall d’Ansó, seguint el riu Veral, que seguirem fins Berdún.

Allà seguim per l’A-1205 fins a Pamplona de Jaca.

Allà parem a fer benzina. Anem secs i hem de proveir. Són les 6 de la tarda. Gairebé no hem parat.La ruta aquí la ruta va cap a Sant Juan de la Penya i Anzanigo, pero l’organització decideix neutarlitzar aquest quilometres fins el panta de la Penya a partir de les 6 de la tarda, i son les 6,15.

Creieu-me que agafo una fort emprenyament. Peró les normes son les normes. Tot i amb això, ja penso que el nostra Penitentes queda descafeïnat. Sort que son trams que ja coneixem d’altres vegades.. la foto que us poso a continuació son a tall de informació, i per que vegeu que és San Juan de la Peña, que si no coneixeu, ja trigueu a anar-hi.

Al Pantano de la Penya retrobem la ruta i a partir d’allà la seguim de nou.

Passem per davant de Riglos… impressionants, imponents, espectaculars…. creieu-me si us dic que m’hi he enfilat per totes les seves verticals, el Mallo Fire, el Pison i la Visera…

(no em puc resistir a posar-vos unes fotos fetes per mi…. “antigues” de algunes de les escalades que havia fet allà amb el meu company Pensio)

Arribem a Ayerbe on girem a la dreta per la A-125 cap a Ejea de los Caballeros.
Tenim per davant 30 quilometres de corbes per una bonica carretera.

A la que portem 15 quilometres, esdevé la desgràcia. La cadena surt del seu lloc i pica el carter, que deixa anar tot l’oli per terra. (les últimes noticies diuen que l’avaria no serà molt greu i que es podrà arreglar la moto sense molts diners 

Per a nosaltres s’acaba aquí l’aventura. Una llàstima perquè érem molt a prop de l’arribada. Quedaven 30 quilometres de camí per agafar l’autovia fins a San Juan de Mozarrifar.

Acabem la ruta a cavall de la grua. I després en taxi fins a Zaragossa.

Així, aquí acaba el que ha donat de si la Quarta edició de Penitentes.

Certament és dura, però tampoc res de l’altra mon. Caldrà tornar-hi l’any que ve.

Com sempre en aquestes coses, difícils i laborioses de muntar, hi surten fallos i problemes, que mirant-ho des de la barrera a toro passat, penses… jo no ho hauria fet així o aixà… com diu el meu pare…. “quant se li veu el cul, se sap si és mascle o femella”. Son prou grans i sabran valorar i millorar per l’any que ve.

Per la meva part, no tinc més que animar-los a continuar amb aquesta magnifica feina i felicitar-los molt efusivament per haver-nos donat un cap de setmana tant divertit i motarra com aquest.

Doneu per segur, que si podem, l’any que ve i tornem.

CARME I MIQUEL

LA RUTA DE L’EBRE (II)

de TUDELA a BARDENAS REALES – MONEGROS – SIERRA CEBOLLERA – OLITE…

Llegeix la primera part de la ruta:

DIA 3 de maig de 2009 

Pirineus Navarresos – Olite – Yesa – Las Bardenas Reales

La ruta la podreu trobar clicant el mapa per ampliar-lo

Clica per obrir la ruta a GoogleMaps

Com cada dia, desprès d’esmorzar trèiem les motos, amb ganes boges de menjar quilometres i veure indrets nous. 

Avui es tracta de anar fins els Pirineus Navarresos, i per rematar el dia, endinsar-nos a les Bàrdenas Reales. Així dons no ens entretenim gaire i posem rumb al nord per la N121

La primera parada és Olite, impressionant nucli medieval, sembla que estem en un conta de fades, envoltat de castells, torres, pòrtics, claustres…..

Olite (cooficialment, en basc Erriberri) és un municipi de Navarra, a la comarca de Tafalla, dins la merindad (batllia) d’Olite.

Per les restes arqueològiques es coneix que, en època imperial romana (s. I dC), un fort cinturó emmurallat defensava un petit altell en el qual més tard es fundaria la vila medieval. A més, al voltant del nucli urbà actual s’han trobat restes de viles romanes.

És capital o cap de la batllia del seu nom, creada per Carles III el Noble el 1407. Felip IV li concedeix el títol de ciutat el 1630. Des dels seus brillants moments en el s. XV i fins al s. XIX, Olite experimenta un eclipsi polític i un fort descens demogràfic.

El Palau dels Reis de Navarra d’Olite, Palau Reial d’Olite o Castell d’Olite és una construcció de caràcter cortesà i militar erigida durant els segles XIII i XIV a la localitat d’Olite. Va ser una de les seus de la Cort del Regne de Navarra a partir del regnat de Carles III “el Noble”. Cada estiu és seu principal del Festival de Teatre Clàssic d’Olite.

Despres, seguint la NA132 anem fins a Lumbier, i despres a Aoiz per la NA 150 on parem a comprar uns entrepans per fer un picnik.

I desprès busquem un bon lloc per a dinar, que trobem a prop de Aroz-Betelu.

Dinem al vell mig del Foz de Iñarbe que fa el riu Irati

Tot plegat de dinar anem a buscar la NA140,…

Aribe és el punt més el nord que arribem i comencem a tancar el cercle….

Seguirem fins a Escaroz i Navascuez, ja en direcció sud est. La carretera no te desperdici.

Desprès agafem la N240 tot vorejant l’embassament de Yesa fins a Sangüesa, on tenim que parar forçosament per deixar passar una cursa ciclista.

Aquí agafem unes boniques carreres interiors cap a Gallipienzo i Carcastillo…

on ens internem a Las Bardenas Reales per una pista de sorra….

És tard i no tenim clar de continuar. Son les 7 de la tarda i si passes res, ens tindriem que quedar hores allà…. deliberem…

pero decidim finalment seguir…. queden 30 km de pista….

Les Bardenas Reales de Navarra és un paratge natural semidesèrtic que s’estén al sud-est de Navarra (Espanya), en plena comarca de Tudela (merindad de Tudela), amb unes 42.500 ha de terreny sense cap nucli urbà. Les Bardenas se situen en un punt equidistant entre la serralada Pirinenca i la serralada Ibèrica i conformen un Parc Natural Protegit de 39.274 ha que des del 7 de novembre de 2000 forma part de la Reserva de la biosfera.

El sòl característic de la zona està format per argiles, guixos i gresos, i el terreny ha estat fortament erosionat per l’aigua i el vent creant formes geològiques entre les quals destaquen els barrancs, els altiplans d’estructura tabular i els turons solitaris, anomenats cabezos. (extret de la viquipedia)

Un món a part, àrid, sec, de formacions arrasades per un vent sec, el cerç, que esculpeix la terra en barrancs i “cabezos”. Són aquests elevacions naturals del terreny de poca alçada, aïllades i generalment arrodonides, sent el més famós de tots el de Castildetierra, la imatge ha estat reproduïda en milers de fotografies.

i que no podem de deixar de fer-nos una fotografía davant d’ell…

I com no, per a acabar la ruta del el dia, la foto de grup, amb les Bardenas Reales de fons….

Dia 4 de maig de 2009 

TORNADA CAP A CASA, MES MONEGROS

Desprès d’esmorzar, ens acomiadem del Jordi i la Júlia, que marxen cap a la Valldigna i del Carles i la Lídia, que segueixen ruta cap al nord.

Nosaltres, amb els tigres i l’in1til anem cap a Ejea de los Caballeros, Castejon de Valdejasa, Leciñena, Monegrillo i Bujaraloz, on parem a dinar…

Realment tot el paisatge, tret d’algun tram que és verd per que el blat encara està creixent, és sec i erm. Carreteres rectes i monòtones, que en arribar a Monegrillo, ens mostren els vastos Monegros…

Una vegada arribats a Bijaraloz, prenem a N2 que a Lleida es transforma en monòtona Autovia AP2 fins a casa.

Han estat 4 dies de moto, intensos i divertits.
Com sempre, només resta donar les gràcies a tots els companys que varen venir per deixar-nos compartir uns dies així amb ells, i esperar que a la propera puguem ser forces més. 
Quan us sembli, repetim!!!!!

LA RUTA DE L’EBRE (I)

de TUDELA a BARDENAS REALES – MONEGROS – SIERRA CEBOLLERA – OLITE…

Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..

Ruta en dues parts, clica per llegir la segona…

DIA 1 de maig de 2009 

CAP A TUDELA PELS MONEGROS

Quedem com sempre amb els Tigres d’Igualada al hotel America del seu poble, per així, anar plegats cap a Mesquinesa, lloc on teniem que coincidir amb la resta de la Colla.

Així dons, marxem de casa sobre les 8 del matí, amb la VStrom vestida de portaavions….

Clica per obrir la ruta a GoogleMaps

I encara no son les 9 que ens trobem amb els Tigres, el Xavi i la Ceci.

Just deixar la autivia i en passar per la Granja d’Escarp, ens trobem amb UN CAMELL!!!! No ens podem estar de parar i fer-nos una foto mabell. El Xavi i la Ceci ja es senten a Africa… un burro també s’acosta a saludar-me, tot queda en familia 

A 2/4 d’11 ja hem triat bar a Mequinenza i ens posem a esmorzar. Al cap d’una estooooooooona, arriben el resta de la colla. Venen remuntant l’Ebre des d’Aldea.

Per fi coneixem en Ferran (Ronsitocola), i ens retrobem amb en Jordi i la Julia, en Miquel, el Toni i la Carme i el Carles i la Lidia. El temps just de fer un refresc i ens posem camí a Caspe i Chiprana….

La carretera (la N211) és ràpida i agradable, de corbes obertes i enllaçades…. un plaer.

Arribant a Chiprana, en Ferran i en Toni i la Carme segueixen per la nacional i nosaltres ens desviem per una carretereta….

que de seguida es transforma en una magnifica pista. Un OffRoad apta per a les nostres carregades motos. 
Paisatge agresta i sec, desert i polsegós…. paisatge monegrero total…

La pista ens deixa en una comarcal que seguim fins a la nacional, a portes de Sastago, just al mirador, on parem un moment.

Anem cap a Sastago que te un bonic pont sobre l’Ebre, i ens trobem a la colla a la fresca prenent un vermut. 

Comença a ser hora de dinar, i fem uns quilometres fina a trobar un bon restaurant, dinem a Quinto.

Despres de dinar ens despedim del Toni i la Carme. Tornen cap a Reus. Una llàstima que no puguin compartir tots els dies amb nosaltres.
I continuem camí, cap a Zaragoza i desprès cap a Tudela… que hi arribem en un tres i no res,

L’entrada al parquing, si mes no, és curiosa, és un muntacàrregues.

Una veghada dutxats i pentinats, anem a donar una volta per Tudela i a sopar.

Dia 2 de maig de 2009 

ENTRE SORIA I LOGROÑO, SIERRA CEBOLLERA

La veritat que aquesta ruta, ens posa a tots a prova. Quasi tota transcorre per carreteres petites i bonyegudes, revolades i per paisatges de contrastos intensos, a cavall de Navarra, La Rioja i Castilla Leon. Sense ser excessivament llarga en quilometratge, ens passem més de 8 hores sobre la moto, i això ho vàrem notar al final del dia.
Jo no podia ni fava.

És dificil detallar les carreres per les que vàrem passar, el millor per a fer-vos una idea, és que mireu el mapa de Google Maps punxant-lo 

Clica per obrir la ruta a GoogleMaps

A ¾ de 10 trèiem les motos pel forat del muntacàrregues…. i ens acomiadem d’en Ronsitocola, que marxa cap a casa. Ha estat un plaer haver rodat amb ell. Esperem fer-ho altre dia

Ens posem en marxa ràpidament, anem cap a Cintruengo i Fitero, on entrem a La Rioja

Comencem a agafar carreters petites que s‘escolen entre valls i prats, turons i marges… la veritat que ens quedem bocabadats amb el que veiem…

Parem un moment a Navajun, tot passant per la LR490, tot just un quilometre abans de que es digui SO-P-1124 en entrar a Soria.
El poble és petit i pintoresc….

Entrant a Soria, canvia el color de l’asfalt, però el paisatge segueix sent magnífic.

Finalment arribem a Vinuesa on parem a dinar. I desprès anem cap a Montenegro de Cameros…

En arribar a Almarza, decidim fer un replantejament de la ruta per que es fa tard i no la podrem fer tota, i volem comprar el sopar a Arnedo.

La carretera que hem triat per arribar-hi, ens sorprèn pel seu encant, sobre tot el tram de Yanguas i Enciso..

D’Arnedo anem cap a Calahorra i d’allà, per autovia a Tudela, que arribem amb les ultimes llums del dia. A estat un dia magnífic però cansat. Les carreteres han valgut la pena. Aquest QSC es coneix be aquests indrets…. es nota!!!! 

Clica per llegir la segona part de la crónica

Rutes a la Valldigna – 1800km (PART 2)

Mireu primer:

Diumenge 8 d’Abril de 2007

SALTANT PER LES VALLS (la d’Albaida, la d’Alcalà, la de Gallinera i la Valldigna)

La nit va passar també ràpida aquesta vegada. L’ovípar sopar, fou mereixedor d’una sobretaula que pel matí vàrem notar a l’hora de llevar-nos.
Desprès de fer algunes filigranes, ja que la mestressa de l’hostal també va estar de festa i es va adormir, ens donen d’esmorzar. 

Puntuals, en Jordi i en Tonet, ens venen a buscar. Nosaltres, a punt de marxa. En atrevim a anar sense roba d’aigua. Ahir la pluja va ser poca, avui tenim l’esperança que s’aguanti. 

La ruta que emprenem, és de uns 200 km. Una matinal per pistes asfaltades i carreteres estretes que s’afilen contínuament i baixen saltant les valls.
No podem fer tard, ja que ens han convidat a dinar…….a casa del Tonet i l’Araceli.

Avui la ruta és aquesta, si cliques la imatge la podràs veure al Google Maps

Iniciem el recorregut. Sortim de la Drova per la CV 675 direcció Gandia….

per agafar de seguit un camí d’horta que es passeja entre camps de tarongers. Aquesta ens porta a la CV60 que la prenem a la dreta, direcció Xativa.

A l’alçada de Terrateig la deixem, i agafem una petita carretera, la CV-619 cap a Castelló de Rugat o prenem la costeruda i revolada carretera CV- 705 cap a Beniarres.

Tot pujant admirem la fabulosa mole del Benicadell.

A Beniarres prenem la CV-711 que ens fa passar per l’embassament de Beniarres, i d’aquí, fins el pobla de Planes. La carretera és un continu puja i baixa amb desnivells molt pronunciats i carreteres de tots colors, mides i estats.

De planes anem cap a Benialfaqui i Almudaina per la CV-708. En trobar la CV-710 anem cap a Gorga, de baixada, i una vegada allà, tornem a pujar, ara per la CV-720 cap a Balones, Benimassot i Tollos, on prenem direcció a Beniaia per la CV-713 i d’aquí a Alcala de la Jovada per la CV-712. 

Prenem passats uns quilometres, una pista forestal asfaltada, que passa per sobra d’uns cingles. Estem a 650 m d’alçada, i per sota els nostres peus, la Vall de la Gallinera amb pobles de Beniali o Alpatro de tan sols 230m.sobre el nivell del mar. El precipici és magnífic…

Aprofitem per fer una foto de grup.

Ara la carretera baixa de cop amb pendents pronunciades, que ens porten de pet a la CV-700, i per aquesta passem per pobles com Beniali (el que veiem d’allà dalt), Benitaia, La Carrotja i Alpatró.

D’aquest últim poble agafem altra pista forestal asfaltada que ens porta a Lorxa, i allà prenem la CV-701 fins al ja conegut poble de Beniarres.

Tornem enrera per on en vingut fins a trobar la CV60 que ens portarà fins a trobar la CV-611 cap a Benigamin, que deixem enrera per agafar la CV-610 i desprès la CV 575 fins a Llocnou d’en Fenoller.
D’allà prenem la CV-600, que ens porta a Simat i a Benifairó. Tornant a entrar a la Valldigna, ja sentim la olor a taronges altre cop. 

En arribar a casa d’en Tonet i l’Araceli, surt el sol…… un sol gran i ple d’arròs, i garrofons, i mongeta, pebrot, gambes, mandonguilles….. 
Una magnifica paella Valenciana.

En donem compta sense pensar-nos-ho gaire.

Que bona!!!!!!! Però el millor de tot és la companyia.

Les postres és una menja típica del país, feta per l’Araceli i que porta, moltes coses que segurament estan prohibides pels metges….. (Araceli, espero que posis el nom i la recepta…….)

Per si no fos poc, la Mar i l’Araceli en regalen un pastis de Tiramisu, fet per elles mateixes i que esta de “rechupete”. 

Estem que no podem. Contents, feliços, agraïts i tips. Quina ruta, quin dinar, QUIN DIA!!!!

La sobretaula, ens marquem un Karaoke amb la PS2 i ens fem un fart de riure.

Desprès una engreixada a les cadenes de les motos i una foto del pilots feta per l’Anna, la filla petita del Tonet i l’Araceli.

Com que havíem menjat poc i havíem quedat amb gana, demanem de sopar, 
I ens en donen, tu!!!!!

Sense paraules!!!! Ens acomiadem ja de la família… demà tornem cap a casa i ja no ens veurem més….fins la propera. Una llambregada a la ruta que seguirem demà i a dormir.

Dilluns 9 d’Abril de 2007

DE RUTA CAP A CASA

Hem triat una ruta alternativa a l’Autopasta, però lo suficient ràpida i divertida. 

El Tonet ens fará de guia fins a la sortida de Valencia, ja que ens vol fer una mica de guia turistic per la ciutat, i aprofitar per passar per l’Albufera. D’aquí, anirem per autovia cap a Castelló, fins a la Pobla de Tornesa, Sant Mateu i Morella. Pararem a dinar a Monroyo, i baixarem per la carretera fina a Valdetormo i Calaceite. D’allà, a Gandesa i cap a Asco i Fix. Maials i Lleida on agafarem l’autovia cap a casa.
600 quilometres ens separaven.

Clica per veure la ruta al Google Maps

Iniciem la ruta desprès d’esmorzar, com sempre. La sorpresa és que tota la nit ha estat plovent, i tenim que enfundar-nos de nou en plàstics.
El Tonet ens fa de guia. 
Marxem tristos com el dia per deixar tant maques contrades i tant magnifica gent.

Agafem una carretera secundaria, la CV605 fins a Cullera

i d’allà la CV500 que passa per l’Albufera

Entrem a Valencia i fem una visita turistica a cop de moto, per la ciutat de les Ciencies de Valencia.

Arriba el moment…ens acomiadem del que durant quatre dies ha estat el nostre guia i amfitrió. En Tonet.

Ara enfilem rapidament per l’A7 i despres per la CV10 fins a Sant Mateu, on prenem la N232 cap a Morella

Passem per Morella.

i parem al mateix lloc que vàrem fer-ho llavors, per “canviar l’aigua de les olives”

Desprès continuem fins a Monroyo on dinem un entrepà ràpid.i ens trèiem tots els plàstics de pluja. Decidim que ja nio ens plourà més.

Traient xispes baixem per les carreteres aquelles…

I ha Ascó parem a fer gasolina, moment en que provo de robar la moto d’en Ramon.

A Maials intentem trobar sense èxit un bar obert per fer el cafè,

Agafem l’Autovia a Lleida i veiem un arc de Sant Martí

A Cervera, fem una cervesa i ens acomiadem i fem l’hora dels adeus. Uns per la C25 i els altres per l’A2.

Han estat quatre dies intensos.
Han estat 1800km de ruta.
Ens ho hem passat i sentit molt bé amb l’hospitalitat del Tonet i l’Araceli i en Jordi i la Julia.
Hens ho hem passat molt bé anant a roda del Xavi i la Ceci, del Ramon, del Jordi o en Tonet
Volem repetir-ho JA!!!!! 

Gràcies companys per regalar-nos aquests quatre dies amb tots vosaltres.
Gràcies a la meva copi Carme, que està fent un veritable esforç per superar la por desprès de la caiguda i torna a fer aquestes magnifiques fotos i video en marxa. Sensa ella aquests reportatges no serian possibles. 

Espero que us hagin agradat les fotos i la crònica.

CARME I MIQUEL

Rutes a la Valldigna – 1800km (PART 1)

És difícil a vegades, pogué explicar un sentiment. 
És tant complicat explicar el que es sent anant en moto, sota la pluja, veient paisatges meravellosos, com el que es sent quant persones, que has conegut per internet, i coneixes poquet i has compartit menys, t’obren casa seva, et regalen la seva estima, aboquen en tu tot el seu afecte i et tracten com a veritables vells amics. 

En Tonet i l’Araceli, les seves filles Mar i Anna, i juntament amb ells, en Jordi (QSC) i la Júlia varen obrir les portes de casa seva, perquè cinc motoristes viatgers, la envaíssim i la féssim nostra. 

Totes les paraules i imatges, segur seran poques per agrair i explicar el que hem viscut i rodat al llarg d’aquests quatre dies i 1.800 km.

Llegiu despres….

Divendres 6 d’abril de 2007

DE CAMÍ A LA VALDIGNA (VALENCIA)

Sempre he estat del parer, que anant en moto, la millor ruta entre dos punts, és la corba. Bé, millor dit una carretera que doni molta volta, com més millor. Per aquest motiu, quant decidirem anar a València, la ruta triada, va ésser una que feia uns 700 km. Ni les pluges de tota la setmana ni les malvades prediccions ens varen fer desistir.

La ruta a seguir fou….
Parets del Vallès, Igualada, Lleida, Fraga, Mesquinesa, Casp, Alcanyís, Calanda, Montalbán, Alfambra, Teruel, Villel (varem dinar), Tayaluelas, Utiel, Requena, Bunyol, Catadau (on ens venen a rebre en Tonet i en QSC), Carlet, Alzira, Simat de la Valldigna i La Drova (on teníem l’Hostal)

Clica per veure la ruta al google maps

Així doncs, amb molta il.lusió, carregats amb l’equip anti-aigua i les alforges carregades, emprenem el rumb, sota la pluja que queia a Parets del Vallès.

A Igualada ens trobem amb en Ramon (James Bond) i el Xavi i la Ceci (Xavitiger). Ja hem enxampat la primera remullada de camí. Un avis del que ens esperava.

Agafem la A2, fins a Fraga, que ens desviem per la N211 cap a Casp i que seguirem fins a Montalbán.

Passem per Mesquinesa, on podem veure al magnífic castell, en que el Jordi i la Natalia s’hi estant fent unes fotos, i comprovem l’estat de l’Ebre, a punt de sortir de mare, i on el Gerard i l’Anna també es pararen cinc minuts abans a fer la mateixa foto. 

Us prometo que aquesta foto l’ha fet la Carme i no l’he treta del reportatge de l’Anna!!!!

Les comportes del pantà estant treballant a tota castanya…

En passar per Casp, la pluja torna fer acta de presencia i ens acompanya fins quasi a Terol.

Casp és el famós poble en que si va firmar el “Compromís de Casp (1412)” , i que van néixer i viure els meus avis paterns, tot sigui dit de passada. 

Tot arribant a Alcanyís, parem a fer un cafè, desprès continuem cap a Calanda, on s’estan preparant els tambors, i Montalbán


Uns quilometres desprès de Montalbán, trenquem a l’esquerra per agafar la carretera N-420 que ens porta a Terol.
Aquest tram és potser el pitjor de tots, ja que tot i tenir carreteres molt rectes, el fem pràcticament tot amb una intensa boira que no deixa veure a mes de 20 metres i plovent quantitat.
Quant la boira s’aixeca una mica, veiem entre els núvols, alguns turons propers de la serra del Pobo, ven nevats.

Just arribar a Terol, s’obren unes clarianes i el dia es torna una mica més afable. Prenem ara la N-330

En arribar al poble de Villel, trobem un bon lloc per a dinar, cosa que aprofitem.

En acabar, el sol sembla voler-se escapar entre els núvols, i aprofitem per augmentar el ritme, ja que trobem les carreteres en bones condicions.

L’alegria dura poc, ja que mica en mica és posa la cosa negra, i torna a ploure. El cel fa un aspecte que fa fredar… les motos semblen més motores d’aigua que de carretera.

D’Utiel anem a Bunyol per l’A3, i d’aquí cap a Catadau per la CV-50, lloc on trobem al Tonet i en QSC. Ja ens trobem molt a prop del nostra objectiu.

Només entrar a la Valldigna, una bafarada d’olor a flors de tarongers (Citrus sinensis) ens impregna les pituïtàries, i la imatge de milers d’arbres amb puntets taronges ens deixa sorpresos.

Tot pujant cap al poble on tenim l’Hostal, tenim una visió de tota la vall, tapissada dels tarongers.

L’hostal, que en Tonet s’ha encarregat de trobar-nos, és si més no curiós, ja que els amos son anglesos i les habitacions donen directament a una piscina.

La ruta ha estat llarga i passada per aigua. Una dutxa recomforta, i tot seguit, ens passen a vuscar en Tonet i el Jordi per anar a sopar. Avui ens conviden a casa seva.

Genial!!! Cal dir que la rebuda per part de la família és molt calorosa, ens sentim com a casa nostra. Estem cansats, afamats. El sopar ho arregla ràpidament. 

No anem a dormir fins a les tres de la matinada. Estem més que contents. L’hospitalitat rebuda és impressionant. Quin dia més genial!!!! Ha estat perfecta i rodó.

Dissabte 7 d’abril de 2007

RUTA PER LA SERRA DEL CAROIG

Ens llevem només una estona desprès d’anar a dormir. Justetes les cinc hores de son, i a les 2/4 de 9 ja estem esmorzant. Estil angles, es clar.

Preparar les muntures i puntuals, en Jordi i el Tonet ja els tenim allà per fer-nos de guies i ensenyar-nos els secrets més amagats de la contrada. 

Sembla que el dia fa un esforç per desafiar les prediccions nefastes de pluja durant tot el dia. Marxem, que ens queden uns 300 km per davant. Tot i amb això ens tapem preparats pel pitjor.

Avui farem una ruta per la Serra del Caroig, que podreu trobar clicant la imatge seguent:

La ruta és tortuosa i molta passa per pistes forestals lleugerament asfaltades. Asfalt que en moltes ocasions és en molt mal estat, però que li dona a la ruta un atractiu especial.
Cal dir que en Ramon amb la Pan€ va patir una estona, però sense problemes va fer passar la seva maquina sense problemes.

Sortim de la Drova, per la CV675, per anar per una pista forestal asfaltada fins a Barxeta, on prenem la CV600

Passem Xàtiva,

i anem cap el pobre d’ANNA per la CV580, primer la carretera és prou bona i rapida….

Desprès, a mida que passem pobles com Chella o Bolbaite es torna en una carretera, estreta, revolada i impressionant. Recomanable 100% TAT

Anem guanyant alçada, i ens parem a esperar en Ramon, que l’hem perdut. Pensem que no ens pot seguir….

Però la veritat és que ha parat per “robar” una taronja per cada un.

Continuem per la “carretera” fins arribar a la central Hidroelectrica de Salto de Millares, on aprofitem per fer-nos una foto de grup.

Desprès anem a Millares, on ens arribem a veure el Pont del Calatrava, o fem unes fotos.

Desprès, com que la carretera s’ha tornat bona, donem mitja volta i anem a buscar-ne altra més acord a les nostres necessitats.

Això si que és una pista forestal…. amb una mica d’asfalt.

Cabres al mig del camí, que s’aparten amablement.

A la vista del poble de Cortes de Pallàs, fem una parada per fer unes fotos..

I al poble a Dinar un plat combinat, que estava d’allò més bo.

En marxar per la CV 428, tant sols a uns 5 km, TANT BE QUE ANÀVEM, en Tonet te que tornar a fer bricolatge amb el seu casc. Com sempre somrient al mal temps.

A el Oro, agafem la CV425. fins a trobar la N330

La seguirem per aquesta carretera, fins a Enguera on prenem la C322 fins a enllaçar el recorregut de anada a ANNA, i tornem per on hem vingut.

El dia l’acabem sopant en una pitzeria, que ens tracten a cos de rei i ens donen de menjar que ens surt de les orelles. La Júlia hi te ma, ja que hi havia treballat. Igual que a nosaltres!!!! Gràcies companys…… joer amb la “picotaeta”
Sento no tenir fotos d’aquesta part…. la camera estava amb totes les bateries esgotades.

Nois, si heu arribat fins aquí mirant fotos…. mireu la segona part del viatge….. Altra ruta impressionant i amb mega paella inclosa.