Navega per l'etiqueta

Gorges de la Dourbie

MILLAU (I)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

La segona part la trobareu aqui:

A vegades semblem passerells i que sigui la primera vegada que sortim. Aquesta n’és una. I és que varem fer algunes errades de planificació de “bulto” que ja ens val, a les alçades que estem. Veureu per que.

Anar a Millau per recórrer Tarn, el Parc Nacional de els Cervennes i el Parc Natural dels Grans Caussets, venia ja de quant varem anar a La Selva Negra (Alemanya). Per evitar autopistes varem pujar traspassant França i varem fer nit a Millau. El magnífic viaducte, l’ambient de Millau i les Gorges de Tarn que varem fer de passada, van marcar un objectiu futur. Un bon lloc, i prou a prop de casa, per anar altre dia en uns pocs dies de vacances.

Quant varem pensar on anar per aquests dies de Setmana Santa, i desprès d’una bona sequera de sortides en moto per molts i diferents motius, varem donar per bo aquest destí.. sense ni pensar-ho.
– Dons no!!!!
Va quedar clar que varem anar fora de temporada. Tot era buit, tot era desert i tancat. L’ambient de Millau era pobre i al final ja coneixíem de vista tots el que i donaven voltes mirant les cartes dels restaurant… En aquella zona, el “forets”, son boscos molt semblant al Montseny, grans fagedes i arbres de fulla caducifòlia que en aquest moment era tota al terra donant els boscos un aspecte gens agraït. Segur que la millor època per anar-hi és la tardor o com a molt la primavera, però molt més avançada. Nosaltres només varem veure arbres i branques descarnades i desproveïdes de fulles. Un paisatge molt pobre i deslluït.

  Per lo de la pluja… que i farem. Crec que hem rodat més en mullat que en sec en la nostre historia motarra. Si fes una llista (que algun moment faré ) hem menjat pluja per parar un tren. Però, suposo que aquest motiu és el que menys ens preocupa, ja que d’anar en aquestes condicions, ja hi estem molt avesats, tot i que no deixa de putejar. No et deixa gaudir gens del paisatge ja que tens que anar molt concentrat conduint (i no pots baixar molt el ritme si no 250km es poden fer moooolt eterns) i anant sols per aquelles carreteres perdudes i solitàries… un plus d’incertesa a tenir en compte.

Tot això va fer que no arribes aquesta sortida a complir les expectatives esperades. I això te una lectura positiva…. i Tornarem!!!!!

Per descomptat, com que com a bons motarres tenim un punt elevat de massoques, ens ho varem passar be, i varem gaudir al màxim de les nostres possibilitats. L’experiència sempre enriquidora de fer una ruta en moto en parella i fent descobertes com de l’Abime de Bramabiuau que ens van deixar encantats, o del plat típic de l’Aligot.

Us expliquem tot seguit com va anar el viatge:

Us poso un primer croquis on podeu veure el relleu de la zona… no us sembla que demana a crits un passeig per la zona???. La imatge val mes que mil paraules.

DIA 5 d’Abril de 2012

Molins de Rei – Millau

Una de les coses en que la crisis ens ha canviar de costums (fora de que és la tercera sortida que fem amb lo que va d’any), és en el dia de deixar el gos a la gossera. El Brut, quan marxem més d’un dia fora, el deixem al seu hotel particular. Fa uns anys, el deixàvem el dia abans i el recollíem el dia després de tornar. Però això encareix molt la factura final de la sortida, per lo que des de ja fa temps, marxem una mica més tard i anem primer a deixar el Brut a Polinyà. I venim més d’hora per anar-lo a buscar.

Així que marxàvem que eren ben be les 11 del matí. Al tomtom i portaven tres rutes, La ideal per un dia genial i perfecte, la intermèdia, per un dia grisos, i la ràpida per autopista per si plovia a gots i barrals.

La ruta més llarga i amb menys autopista és la que ja havíem fet quant anaven a la Selva Negra i que la podeu veure AQUÍ

La que portàvem nosaltres era AQUESTA

tot i que al final varem fer una cosa més ràpida, ja que no ens acabaven de fiar gens del temps i dels núvols que teníem sobre nostre.

Així que al final farem aquesta (si cliques la podràs veure amb més detall la ruta).

Sortíem amb un dia molt gris i plujós… però la meteo deia que cap la Costa Brava i feia ullades de sol…. Per sort en això no es van equivocar.

Tot i això… Meteo France no ens augura tant bon temps per la zona que volem fer… per això, a l’últim moment i sobre la marxa ens decidim per la ruta B.. i varem fer be. Parem a l’Autopista per fer un mos…. dinem d’hora per poder sopar no gaire tard.

A la que sortim de l’Autopista a Beziers i enfilem cap el Nord i ens allunyem del Mediterrani, el dia es transforma i es torna gris…

El primer tram és força urbà, però a mida que ens acostem a Laurens, el transit va desapareixent i a Bedarieux comencem a agafar alçada per entrar en carreteres de muntanya.

Tot seguint la riba del Orb, ens trobem amb un maco pantà és la Barrage des Monts d’Orb, que parem per estirar les cames. El cel amenaça i ens estan caient gotes… però no deixa de ser un inofensiu plugim.

Tot aquest tram ja és molt maco i agradable de rodar si no fos pel temps… Som al Foret dels Monts d’orb.

Foret sense ni una fulla… clar!!!

Arribem al coll de Notre Dame, de 664m. Hi ha una figura just al coll de una verge, però l’important, és que a partir d’aquest punt entrem al Parc Natural dels Grans Caussets.

El parc natural regional de les Grands Causses és un parc natural regional creat l’any 1995, que s’estén sobre 97 comunas franceses del nord-est de la regió de Migdia-Pirineus i al nord-est i sud del departament francès d’Avairon, a la zona anomenada Grands Causses. Amb una superfície de 327.070 hectàrees, és un dels parcs més grans de França. Reagrupa 27.000 habitants.
Des de juny de 2011, la zona de «Causses i Cevenas: paisatge cultural agropastoral de la Mediterrània» va entrar a figurar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat, el parc constitueix una fracció d’aquest patrimoni inscrit.

La zona dels Grans Causses és enorme, i quasi tota la nostra ruta d’avui i demá, recorre els seus boscos. Millau i les gorges de Tarn queden englobades dins d’aquest parc.

Tot i que els prats son verds a rabiar i molts arbres florits… el bosc segueix donant un aspecte hivernal i letàrgic… baixem cap a Fayet i trenquem cap a St. Felix de Sorgues per una carretera petita i força més emboscada.

A mida que ens acostem a St Affrique, ens trobem els terres mullats i la pluja ens amenacen, però anem trampejant sense mullar-nos.

Trespassem St. Felix de Sorgues i despres St. Affrique, i prenem una carretera cap a Saint Rome de Tarn. El normal seria agafar la D999 que va directa a Millau, peró aixó ja ho vaem fer l’altre vegada que varem estar a quí. Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Just passat el petit i encaixonat poble de Peyre, ja veiem el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) i que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 trams de 342 m i dus més de 204 m (les extremes).
Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant.

Passem a tocar del pilar de 334 metres. Per desgràcia la llum i el cel no afavoreixen per res les fotos.

Arribem a Millau al voltant de les 6 de la tarda. Bona hora a França. L’hotel que hem triat, és un hotel de dues estrelles a la “plaça de l’estació”. Just a cinc minuts del centre. Perfecte!!!. Les habitacions son correctes (no hi ha aire acondicionat per l’estiu, cosa que a nosaltres no ens afecta, ja que les nits la temperatura no puja dels 3ºC) i si està molt be, més comptant que val 48€ la nit. És l’Hotel Jalade

Hem esmorzat d’hora… i hem dinat un bocata a l’hora de dinar europea, 13,00. Per tant, cal fer el dinner a una hora coherent. Així que a les 8 ja som entaulats i sopant.

Dia 6 d’Abril de 2012

Millau – Cantobre – Abime de Bramabiau – Millau

Teníem prevista una bonica ruta, que feia un tou de carreteretes petites i perdudes i de dubtosa circulació. Pujar al Mont Aigoual , anar a Le Vigan, pujar un tou de coll… Aquesta és la ruta inicial i la que en principi varem començar…

tot i que per culpa de la pluja varem fer aquesta….

Ha plogut tota la nit. L’Hotel no te aparcament privat, però hi ha molt de lloc just a la porta, tot i així, ens permeten posar la moto dins de la zona de terrassa de l’hotel. Tot un detall.

Els terres son mullats, però sembla que fa una ullada de sol. Ens anima i sortim. Iniciem la ruta però la fem al revés de lo que en principi volíem… sigui com sigui vull arribar a l’Abime de Bramabiau com a mínim.

Agafem la D991 tot seguint el riu Dourbie, una zona maca que gaudim tot i l’asfalt moll.

S’encaxona una mica i passem per les Gorges de la Dourbie.

Trobem un trencant a l’esquerra i ens enfilem a per una carretera en que ens crida molt l’atenció un poblet que sembla penjat a la paret…

És el poble de Cantobre. El poble és a la confluència dels rius Dourbie i el Trevezel.
El poble, orientat cap al sud, es troba a uns 580 metres sobre el nivell del mar.

Cantobre està construït sobre un castell del segle XII. El castell va ser destruït durant les guerres religioses del segle XVII i la vila ha evolucionat al llarg dels segles com una llar per als camperols que treballaven les vessants en terrasses i en les petites mines locals. El poble va patir a mitjan segle passat la despoblació provocada pel final de la mineria i el moviment general del camp a la ciutat.

Parem per gaudir-lo d’aprop, i veiem que i ha un catxe. Millor… el farem. El poble sembla mort. No si veu ningú, però certament és molt pintoresc, i te una bonica parròquia.

Aquí fem el catxe:
Le village de Cantobre,

En marxar, ja ens comencen a caure les primeres gotes… poc a durat l’esperança de no mullar-nos. Però de moment no deixa de ser anecdòtic i amb la roba de gorotex en tenim prou per lo que fa.

La carretera és va tornant petita i feréstega. Mullada i solitària… quina llàstima. Segur que amb bon temps te que ser una meravella, per que l’asfalt és excel.lent.
Arribem a Treves,i entrem a les gorges de Trevezel, i aquí si que ja agafem una carretera que jo en dic “d’ampla variable”. Va fent segons l’espai que deixa el terreny.

Hi ha trams, que millor no trobar-te ningú de cara….

En arribar a Saint Sauveur Camprieu, ja plou insistentment i no queda més remei que tapar-nos amb els plastics.

El poble és desert i plou amb ganes… ens esperem sota un valco i passa un cotxe que aturo per preguntar-li amb el meu francès macaronic com es va a l’Abime de Bramabiau. Queda a prop.

Ens i arribem sota una intensa pluja. Deixem la moto i ens traiem la roba de pluja. Ja que no es pot anar en moto, al menys farem una visita complerta a les coves.

Mentre esperem que vingui el guia, fem un catxe que hi ha al parquing de l’edifici de la recepció.

BRAMABIAU ,

Al parc nacional de les “Cévennes” i al costat de la muntanya Aigoual neix un riu anomenat “Le Bonheur” (la Felicitat). Desprès d’haver recorregut 6 km a l’aire lliure sobre granet, xoca sobre la pedra calcarea i s’introdueix durant 800m sota l’altiplà de Bramabiau.
En sortir d’aquest massís, el riu canvia de nom, ja que forma una cascada i en apoca de crescudes fa un fort soroll, i la gent gran van anomenar-lo rio Bramabiau,a que Bramabiau significa en occità, el bramo del Toro.

El pas subterrani del riu, crea un complexa sistema de galeries i avencs realment impressionant. Tenen una longitud de 10.210 metres, es troba a una alçada de 1029 metres i dins hi ah una temperatura mitja de 10ºC.

Va ser descoberta i recorreguda amb la simple il.luminació d’espelmes al 1884 per Édouard-Alfred Martel. Les actes redactades per l’alcaldia de Camprieu de la troballa i l’exploració, son considerades com el naixement de l’espeleologia.

Realment no ens sap pas greu passar dues hores entre pitos i flautes, visitant les coves. Fora plou. La guia parla a poc a poc i l’entenem molt be en frances… i si s’ens escapa alguna cosa, una de les noies del grup ens ho tradueix, que sap parlar el castella. Ventatges de ser un grup de 7 persones. En família.

Les galeries del riu soterrat fan quasi 50 metres d’alt. L’avenc és impressionant. Mai hen vist res de semblant. La cascada que desguassa el rriu subterrani, tot i que plou, no treu l’aigua d’altres cops… ens expliquen que podens arribar a omplir-se completament les galeries d’aigua… imagineu com deu sortir per aquí…

Desprès de donar voltes i voltes per les entranyes de la terra, tornem a la recepció (que hi ha uns 500 metres de camí) i marxem… no plou tant, però va fent. No hi ha més remei… refem la ruta.

Agafem la D996 per un breu tram per deixar-la i agafar a la dreta una carretera d’”ample variable” que s’enfila al Col de Faubel de 1285 metres. Aqui entrem al prc Nacional de les Cervennes, tot i que en sortim de seguit. Tot aquests trams que hem fet, pertanyen encara a les Grands Causses

El parc nacional de les Cévennes és un parc nacional francès que cobreix la regió natural de les Cévennes, situada principalment en els departaments de Lozère (48) i de Gard (30), així com en menor part en Ardèche (07) i en Aveyron (12). S’estén llavors sobre tres regions: Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Roine-Alps. La seva seu social es troba al castell de Florac.
El parc nacional de les Cévennes presenta diverses particularitats que el distingeixen dels altres parcs nacionals de França. És l’únic parc en zona terrestre situat a mitja muntanya i la zona central de protecció posseeix una població de residents permanents. Una altra diferència important és que contràriament als altres parcs la caça està regulada però no prohibida en el territori del parc, fins i tot a la zona central

Plou i plou… quin pal… el bosc, xop, ens ensenya com deu ser a la tardor… encara queden moltes fulles als vorals.

Ara plou més i ara menys… de moment tornem anar només amb la roba de moto… aguanta força be.

Passem per Doubies, ja que des que hem baixat del col Faubel anem seguint el riu Doubie, però anem alts i les gorges queden lluny de la nostre vista.

Penso lo que deuen ser aquestes carreteres amb sol i al setembre….. brutals….

En arribar a Saint Jeant du Bruel ja plou amb ganes i comencem a sentir-nos humits… parem i ens posem ràpidament els plàstics d’aigua.

La nostre idea és arribar a Le Vigan, per lo que agafem la D999, però la pluja es converteix en tormenta espectacular. Cau un mar d’aigua. Cap equipament pot aguantar tanta aigua…. cal trobar un lloc per aixoplugar-nos.

Veiem un poble a la nostra dreta, Sauclieres, i entrem amb l’esperança de trobar quelcom. In extremis veiem una especie de carrero tapat i ens i posem, moto inclosa. Ja començavem a notar aigua al coll i als peus. Ha anat just.

Esperem una bona estona que afluixi de ploure.

Son 2/4 de 4 quant sortim del cau. Ens trobem amb la nacional D7. Mirem cap a Le Vigant i es veu negra com la nit, en canvi cap a Millau sembla que clareja. Estem farts d’aigua. No hem dinat i estem cansats. Marxem cap a l’hotel.

Parem a fer una foto a Millau sota la pluja, tot i que sembla que al fons s’obre el cel.

Una vegada dutxats i canviats, sortim a passejar per Millau i a buscar un lloc on dinar-sopar, son les 7 passades i des de les 8 del matí, no hem menjat res.

Sembla que el temps s’enfoti de nosaltres, ha sortit el sol. L’únic que veurem en els 4 dies, però ara, desprès de la remullada… emprenya una mica.

Això si… primer anem a fer uns catxes que ens cauen a tocar… i fem de les poques fotos que tenim amb sol de la ciutat.

Le lavoir du XVIII ème siècle à Millau,

Que es polit Milhau : Le pont de fer,

Que es polit Milhau : la fontaine romane ,

Desprès el Dinar-sopar, que no ens estem de res… i descobrim l’Aligot… una menja tradicional de la zona que no coneixíem i que és d’allò més bo.

L’Aligot, és un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus mató) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge curat.

segueix a