Navega per l'etiqueta

geocaching

ELS ALPS (II)

UN VIATGE PENDENT, UN REPTE ASSOLIT.

ve de:

DIA 2 de SETEMBRE

ETAPA 3 –
LOCARNO (Suïssa) – CHURT (Suissa)

avui farem El Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m)
307km – 5h11’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Així com l’etapa d’ahir és la més fluixeta, aquesta, per compensar, segur que és la més bonica i intensa de totes. És més, aquesta magnifica llaçada amb els cinc colls seguits, podria dir que és de les millors jornades moteres que mai hem fet.
Espectacularitat en l’entorn, carreteres de tots tipus, desnivellades brutals, neu als vorals i asfalt sec i net… rodar entre 8 i 12ºC… sol… ambient motero 100%….
Crec que val la pena venir només per fer aquesta etapa i la de demà.

Sortim de LOCARNO sap a les 8, tot i que el TOMTOM no vol agafar satèl.lit i els primers moment ens despistem una mica, però a l’antiga, un mapa i preguntant… cap problema.

Anem cap a Bellizona, on ens posem a una ombrivola i fresca vall que ens puja cap a Airolo. Això si, com sempre, evitant l’autopista que va al nostre costat en moltes ocasions.

Fets els 50 llargs quilometres, arribem a Airolo.
ATENCIÓ AQUÍ!!! Cal agafar la carretera antiga (mireu la ruta marcada). Trobareu tres opcions, el Túnel (que no puja al coll, passa per sobre), la carretera nova que puja al coll, amb pronunciades pujades i magnifiques vistes, ens van dir que si li volíem torçar l’orella a la moto anéssim per allà, i la bona, la carretera antiga, la de tota la vida. Una carretera espectacular. Una carretera que si plou, cal anar amb molta cura…
Una carretera EMPEDRADA!!!! Llambordes!!! “Adoquinada”!!!!

Va fent ziga – zagues… al inici, algunes corbes estan arreglades i les han asfaltat…

A mida que puges…. tot és empedrat…

Descobrim per que hem vist tant poques motos aquests dies… TOTS SON AQUÍ!!!! (i al Stelvio)
Gaudim de la pujada…

Arribats a dalt la superTen és admiració de tot hom. La veritat és que sempre que vaig de viatge faig fotos a motos que veig… aquesta vegada ens les han fet a nosaltres…

Fem un catxe de rigor, i les fotos.

Baixem, seguint la petita carretera fins que mor a la nova. I baixem fins a Hospental (1435m).

Aquí podem fer el llaç com vulguem.. la qüestió és fer un cercle per passar pels ports que tenim a mà… Una magnifica Llaçada per un bonic regal de dia.
Girem a l’esquerra per pujar al Furkapass.
La carretera passa per bonics prats, on també i discorre un tren (cremallera).

I ens anem enfilant, primer sense adonar-nos…

Per al final agafar alçada ràpidament fins els 2436m del Furkapass, ja amb neu als borals i a tot arreu.

Foto i catxe de torn. I comprar adhesius del coll, que això no pot faltar i a tots en podem trobar.

La baixada fins a Gletsch (1762m), vertiginosa, i ja davant nostre veient la pujada que ens espera pel Grimselpass (2165m)

Pugem al Grimsel… ja estem alts i la neu no es fa esperar. Estem gaudint de la ruta i el dia d’allò més.

Fem les fotos de rigor i iniciem la baixada.

Mentre baixem, em venen al cap les imatges d’un vídeo que vaig veure fa temps baixant aquesta carretera amb patins…. espectacular!!!

Ara som nosaltres els que i baixem… segur que no tant de pressa…

Arribem a Innertkirchen només a 625m d’alçada, i tornem a remuntar, ara cap al Sustenpass a 2224m.

La carretera és molt maca i envoltada per altes muntanyes.

És el port amb més neu que hem passat… tot és cobert de blanc. Espectacular…. fem la foto y anem a fer el catxe de torn.

Desprès aprofitem a fer el PIKNIC més alt i més bucòlic del recorregut.

Baixarem ara per tancar aquesta gran llaçada de carreteres i colls que hem començat fa estona. Tornem cap a Hopental,

tot i que just a 2 quilometres, en trobar Andermatt (1435m) marxem a la dreta seguint els indicadors de l’Oberalpass de 2046m.

Just a dalt de l’Oberal i trobem una estació de tren. Fem la foto de rigor i prenem un cafe.

Ara ens queda una bonica baixada fins el poble de CHURT, on farem nit.

[Aquí, l’Ibis on volíem dormir ens diuen que està ple, i acabem dormint en un cuchimbril insalubre i no gens recomanable… feia por i semblava que es tingues que desmuntar en qualsevol moment.

És igual, estem contents per una magnifica jornada, i la de demà promet igual.

DIA 3 de SETEMBRE

ETAPA 4 –
CHURT (Suissa) – MILAN/ Casei Gerola (Italia)

avui farem Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m)
460km – 6h58’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

L’etapa d’avui, és també força intensa i espectacular. D’entrada voliem fer-la encara més alpina, acabant de fer, despres de l’Stelvio, el Passo di Foscagno (2291m), la Forcola di Livigno (2315m) i tot passant per Saint Moriz , anar a dormir a la part alta del llac COMO. El problema era que tenim que anar a treballar el dilluns, i ens quedarien més de 1000km entre dissabte i diumenge, per lo que decidim, una vegada fet l’Stelvio, començar a baixar per fer nit el més avall possible.

Així dons, la ruta d’avui queda així….

Clica per veure la ruta amb detall.

Marxem d’hora de la casa dels horrors… ningú amb un ganivet de grans dimensions ha entrat aquesta nit a la nostra cambra y fem un mos al bar de l’hotel. La moto encara és a la porta. Be!!
Carreguem la moto i marxem. Avui és el dia que ens ha fet més mal temps, el cel és ennuvolat però no sembla que tingui pas de ploure….

Aném cap a DAVOS, que com hem dit abans, és la ciutat més alta d’Europa amb els seus 1560m.

De Davos iniciem la pujada cap al Flüelapass de 2387m.

De lluny ja veiem les muntanyes del Flüela-Wisshorn de 3045m totes nevades i cap a on anem.

Arribem al Flüelapass i fem les fotos de rigor, i com no, un catxe. Tot i els núvols, el sol vol deixar-se veure, cosa que ens dona la tranquil.litat de que el dia serà bo.

Cal dir que hi ha una divertida opció si no voleu fer aquest coll. De Klosters, el poble abans de Davos, surt un petit tren de transport de vehicles que traspassa el Flüela-Wisshorn per un tunel de 20km, és el Vereina Tunnel. El graciós, és que fas el trajecte pujat a la moto i aguantant-la tu mateix.

(imatge d’internet)

Nosaltres, una vegada fet el coll, baixem cap a Zernez (1474m)

per afrontar el penúltim coll de la nostra aventura, el Offenpas (2149m), no tant alt ni espectacular.

El dia, a mida que passa l’estona i el mati avança, sembla que es va arreclant. Millor, per que ara li toca al REI, el coll per excel.lència. La icona més afamada i concorreguda dels Alps, l’Stelvio.

En baixar del Offenpas (2149m), i deixar ja definitivament Suissa per entrar a Italia de nou,

ens trobem una parella d’alemanys parats al vora. Sembla que ens esperin, i en passar-los, la salutació és espectacular… ens aixequen el braços i ens saluden com si ens confiessin de tota la vida…
Al afluixar i mirar-los entenc perquè…

És la primera SuperTen que hem vist. El que passa que al ser grisa passa molt més desapercebuda…

Continuem darrera d’ells un tram, fins que prenen un diferent camí. Nosaltres continuem fins a Sluderno (in tedesco Schluderns) i desprès Prato Stelvio (915m).

Iniciem aquí la millor i més heavy pujada mai feta per nosaltres. Pujarem 1800 en 25km des de Prato Stelvio (o 1300 metres de desnivell si ho mirem des de Trafoi).

Aquí si que trobem totes les motos del mon… fins i tot retencions en alguna corba massa tancada per algú poc expert que quasi te que parar per fer girar la moto…

Això que sortim de les llaçades del bosc, la visió de la part alta i final deixa sense respiració només de veure…

Una vegada al cim de l’STELVIO (2757m), el moviment de bicicletes i motos és intens. Sembla Andorra en hora punta.

Trobem aquí per primera vegada en dies, gent que parla el castellà. I trobem uns Canaris que fan el viatge amb una VStrom 1000. Compartirem el resta de jornada amb ell.

Fem fotos de sobres, comprem alguns records del moment i fem el cache de rigor.

Improvisem un PIKENIKE menjant un braksburg comprat als xiringus d’allà, i marxem…

Hem decidit posar ja rumb a casa. Estem satisfets de com ha anat tot plegat. Demà volem ser a casa.

La baixada, tant o més espectacular que la pujada. La carretera es recargola tot lo que pot i més….. suposo que les imatges valen més que tot el que pugui explicar.

Una vegada a Bormio, seguim directes cap a Milan. Anem a trobar el llac Como, però no el veiem, ja que la carretera que prenem és una autovia que passa per uns llargs túnels. Sembla que la xarxa de carreteres d’Italia, és subterrània. El més agònic, és aguantar mitja hora parats per un accident just al mig d’un d’aquests túnels.

Passem Milan (que ens equivoquem i la trasspassem pel mitg…. no ho fessiu pass….
I parem a dormir a uns quilometres de Milan, a Casei Gerola. Parem a un Motel de carretera… espectacular….
Ideal per una nit boja…..  

DIA 4 de SETEMBRE

ETAPA EPILEG –
MILAN/ Casei Gerola (Italia) – MOLINS DE REI

Tornada avorrida i per autopista.
930km – 8h31’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

El dia es lleva radiant. Totalment desvetllat i sense ni un núvol al cel. Promet calor, per lo que ja portem tota la roba d’estiu, jerseis i malles a les maletes.

Marxem com sempre, d’hora. Els companys canaris encara tenen més dies de vacances per lo que so volen prendre amb més calma. Per lo que marxem sols.

Tot un dia d’autopista. Les 8,30h de moto es transformaran en 13 hores efectives d’activitat, però volem dormir a casa.

Tornem a experimentar la conducció italiana. No hi ha respecte per res…. i aixó es transforma en nombrosos accidents que anem trobant.
Fins i tot nosaltres estem a punt de tenir-ne un. Per sort, el que amb la VStrom haguera estat fatal i una trompada segura… al SuperTen, va fer una frenada espectacular passant de 130 km/h a 0 en mols pocs metres, i sense perdre control poder dirigir la moto tot frenant a un lateral del cotxe que havia frenat en sec al mig de l’autopista (us puc assegurar que he amortitzat la tecnologia que porta la moto de sobres…)

Pel camí parem a fer algun catxe i tot arribant a la frontera, a 3km per entrar a Catalunya trobem un greu accident… que ens te parats una bona estona a l’autopista ja que la tallen per fer baixar l’helicòpter…. que desprès no te pressa en marxar… mala senyal….

Arribem a casa a les 9 del vespres… cansats però contents de l’aventura viscuda en només 6 dies.

Han estat uns 3000km (3200 de comptaquilòmetres), 1200 dels quals per carreteres espectaculars i Increibles. Hem passejat por tres països diferents que ja no saps al final en que parlar, el Francès, l’Italià o de signes pels alemanys… que secs son!!

Comptant els desnivells, hem acumulat un desnivell pujant tots els ports, ni més ni menys de 18.200 metres…. sorprenent, sensacional….

Ha estat una bona experiència que ens ha agradat fer. La propera, comencem per l’Stelvio i amunt… fet????

ELS ALPS (I)

UN VIATGE PENDENT, UN REPTE ASSOLIT.

El 30 de maig de 2007, va ser la primera vegada que, en tenir moto seria per viatjar (la V Strom), ens plantegem anar als Alps.
Tot aprofitant que teníem 15 dies de permís de la feina, tant la Carme com jo, l’objectiu va ser molt clar.

Podeu llegir la crònica d’aquell “fallit” viatge a Alps – Vercors

Amb il.lusió varem anar-hi, i a Xamonix, la crua realitat va fer que tots els plans anessin a norris, tots els ports eren tancats encara per la neu. Creieu-me si us dic que em vaig posar a plorar de frustració a l’oficina d’Informació i Turisme de Chamonix. A sobre, ens va ploure quasi cada dia. Tot i això ho varem mig arreglar anant al Vercors.

Des d’aquell dia, ens va quedar aquella espina clavada. Altres viatges sempre ens han desviat de l’objectiu, Corcega, la Selva Negra, el Vercors, Monaco….. però sempre pensant el dia que podríem fer aquest viatge.

Aquest any, ho teníem decidit. Si tot lligava i quadrava, faríem el viatge. I penseu que la quadratura no era fàcil.
Sabia que només comptaríem amb sort d’una setmana (ja que la Carme te 15 dies a l’estiu i els compartim amb el meu fill), no m’atrevia anar-hi amb la VStrom, que com sabeu esta ja fotudeta, per lo que volia moto nova. Per tenir la moto nova, calia vendre el pis de Parets i demanar hipoteca per un de nou, i de passada així tenir uns pempis per la moto, però estava a l’atur, així que el desembre, tot era mooolt negra.
Com son les coses… per sort el Gener ja tenia feina, al febrer ja venia el pis , la moto esperada sortia al mercat a finals de maig i a finals de juny ja en tinc una al pàrquing, les vacances de la nova feina lligades per que coincideixin amb les de la Carme….
Avui, uns mesos desprès, tot ha lligat, i el viatge ja ha estat una realitat de la qual us en faig ara cinc cèntims.

Creieu que no he llegit cap crònica de ningú. La ruta la vaig crear a l’últim moment amb el google maps i un mapa de la Michelin (cert és que des del 2007 la tenia gravat al cap una sèrie d’objectius a fer).
Segur que es pot fer millor, segur que d’altres la faran diferent, però per nosaltres, amb cinc dies de ruta reals que teníem i dos més d’anar i tornar, això que us exposo és el millor que ens va semblar… i vosaltres jutgeu.
La ruta no és turística, és una ruta 100% motera. A pocs llocs hem parat que no sigui un coll o els punts finals d’etapa. Això si, hem combinat aqueta ruta amb l’altre activitat que ens agrada fer, el Geocaching. N’hem trobat uns 20 repartits en tota la ruta, en cada coll n’hi ha un, i en tots ells i hem deixat la nostra empremta.

Les etapes totes han estat planificades per que surtin sobre unes 5/6 hores de moto efectives, que per aquestes carreteres donen per fer uns 300km diaris.

Els colls importants que hem fet, per ordre, son aquests…

Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m) – El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m) – Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m) – Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m)

Comencem el viatge… agafeu-vos que venen corbes…

La ruta, en general i a vista de “pajaru” seria aquesta…

Evidentment us poso un seguit de fotos amb comentaris pero no faig comentaris sobre quines carreteres són o passem. Si voleu seguir exactament les carreteres, cliqueu sobre el mapa corresponent i s’obrirà el googlemaps per poder veure la ruta amb detall.

DIA 30 d’AGOST

ETAPA PRÒLEG –
MOLINS DE REI / BRIANÇON (França)

727km – 7h09’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Així com la primera vegada varem anar fins a Chamonix per començar allà la ruta, aquesta vegada volíem fer-ho des de Briançon. L’idea me la va donar el Marc, que hi varen fer nit al anar a l’Stella Alpina. Afegia així dos colls més a la llista que tenia al cap, el Col du Galibier (2645m) i el Col d’Iseran (2764m).

De la ruta d’aproximació, poca cosa, autopista i més autopista. 730 km que és fan en unes 7h efectives a cavall. Tot un dia.

Sortim cap a les 8 del matí. El dia és clar i fa força fresca. He fet be de portar la roba d’hivern. No sobra pas.
El principal problema és l’aire…. fortes ratxes de vent ens fan la vida impossible, però no sols al lloc de sempre, desprès de Perpinyà, durant TOT el trajecte. Realment agònic.

Pel camí, per tal de desentumir les extremitats, parem per posar benzina i fer algunes aturades per fer benzina i alguns catxes que hi ha repartits per les àrees de servei i de descans…

Sempre he pensat que França és un bon lloc per a circular, i molt millor per anar en moto.
Per si no hi heu anat mai, penseu que a les autopistes, cal sempre pagar en les cabines manuals, ja que les motos paguem, la meitat que els cotxes. Si us trobeu una retenció, flipareu en veure com els cotxes s’aparten i et donen pas per que vagis entre mig de la cua, si vas per carreteres convencionals, els cotxes es posen a la vorera per que els puguis avançar, fins i tot s’arriben a parar si la carretera no permet un avançament clar… espectacular.

Les àrees de descans (que no de servei) de l’autopista són espectaculars… mireu si no aquesta en la que varem parar per fer un catxe.

A mida que ens acosten, el terreny es torna molt més abrupte i ja ens trobem en ambient prealpí.

Briançon és un bonic poble tot emmurallat. Una ciutadella realment imponent i impressionant. Les fortificacions de Vauban, que així s’anomenen, es troben a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
És la segona ciutat més alta de Europa, situada a 1350 metres sobre el nivell del mar, només és superada por Davos (per on i passarem d’aqui uns dies), a Suiza, a 1560 metros.

Ens instal.lem a l’Hotel i desprès ens dediquem a passejar entre les seves muralles i carrers. I fem un catxe, es clar!, on i deixem un TB.

DIA 31 d’AGOST

ETAPA 1 –
BRIANÇON (França) – AOSTA (Italia)

avui farem Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m)
277km – 4h52’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Aquesta és segurament l’etapa més curta, però no per això menys intensa.

Marxem de bon matí. Encara no son 2/4 de 9 i ja veiem que passarem fred. Ens hem posat tota la roba d’hivern, els winStopper, guants gruixuts, les malles i punys calefactables en marxa… i és que estem a 8º / 10º, temperatura que durant tot el viatge trobarem en ruta així que ens acostem als 2000 metres.

Prenem la carretera i comencem a pujar. El primer coll, el Galibier, només és a 35km de Briançon, això si, passem dels 1350 metres als 2645 metres.

Primer passem pel col Lautaret (2058m), on surt la carretera cap al Galibier. Veiem ja les primeres neus perpetues…

La carretera s’enfila entre prats, sense cap mena de tanca ni protecció. Em recorda el Turmalet o el Pailheres.

Realment el dia és espectacular, ni un sol núvol i el cel blau.

Arribem al Galibier. Ens estranyem per que no i trobem pràcticament a ningú. Poques motos. Contents ens fem les fotos del nostre primer objectiu.

La baixada segueix la mateixa tònica, i tot passat el col du Telegraphe (1566m), baixem a trobar la carretera altre cop a 1200m

Continuem a Mont-Cenis (1430m), on surt la carretera cap al col d’Iseran a 2770 metres.

Pel camí ens aturem a l’Oratoire du Villaron per fer bonic catxe en un entorn espectacular.

Prenem alçada ràpidament i la carretera es torna més feréstega i esquerpa.

Arribem al Col de l’Iseran. Les fotos de rigor. Fra fred, però d’insolació és alta i estem molt be.

De baixada, es veu al fons de la vall el poble de Val D’Isern i el lac de Chevril, passat el cual, parem a fer el nostre primer PIKNIK.

Cal dir que la rutina diària ha estat la de llevar-nos a les 7 del matí per marxar lo més d’hora possible. Dinar pel camí de PICNIK i poder arribar a destí cap a les 6 de la tarda. Just per trobar allotjament i lloc per sopar be, de forquilla, com cal.

Seguim baixant fins arribar al Boug de Sant Maurice (744m), on en enfilem per la revirada carretera del Col du Pit St-Bernard (2188m).

Arribem al Col du Pit St-Bernard (2188m). Fa frontera amb Itàlia. I fem un cache ja a la part Italiana.

Avui ja només ens queda baixar a Aosta per anar a passar la nit. Descobrim que els Italians no respecten cap mena de norma de circulació… la llei és Avances o t’avanço… és igual si hi ha ratlla continua o si el de davant va ràpid o lent… passa’l o el que va darrera et passarà.
Mentre siguem a Itàlia, les ratlles continues no existiran.

L’anècdota és que en arribar a l’hotel, que per cert no era on deia la reserva (booking.com) si no 12km més enllà, tot perdut en una carretera de muntanya de pujada a unes pistes d’esquí i al mig del no res (això si, amb magnifiques vistes sobre la val d’Aosta), ens el trobem tancat. Cartellets de CHIUSO per tot arreu.

Desprès de maleir els ossos una estona i recordar-me de la família del hoteler… veiem uns números de telèfon i que posa que i truquem per dormir.
Truco i em surt una noia que m’explica que no pensa venir fins demà, que agafi una clau que hi ha sobre d’una bústia a la porta d’entrada (que ja havíem vist, amagada no estava) i que la clau era la de l’Hotel, i una targeta penjada de l’habitació. Que nosaltres mateixos, que ells vindran dema a les 8.30 per cobrar (i tot en Italia, per que la senyora no parlava res mes que aixó i una mica d’Angles).

Ja ens veus com a amos d’un hotel perdut a la muntanya. Quina gràcia. La nit a la vall d’Aosta, com tot aquí, espectacular….

DIA 1 de SETEMBRE – ETAPA 2 –

AOSTA (Italia) – LOCARNO (Suïssa)

avui farem El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m)
279km – 5h14’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Ens llevem a l’hora de sempre i esmorzem el que portem a la top (fuet, pernil i pa) i amb la ferma convicció de marxar sense pagar si a 2/4 de 9 no ha vingut ningú a l’hotel.
Deixar una nota amb l’email i el telefon i un escrit que digui “si vol cobrar, truqui”.

Tot just carregada la moto i mentre ens preparem per marxar, ja a peu de moto, apareix un paio jove… despreocupat, que resulta ser l’amo de l’hotel. Rialla, amabilitat i ens convida a uns cafès i ens cobra. Cap problema… Italia deu ser així.

Iniciem aquesta nova etapa d’avui. Realment, i a pilota passada, la més fluixeta i aburridota de totes.

Baixem del nostre niu d’aligues cap a la vall d’Aosta per creuar el poble. Veiem al fons veiem els imponents cims dels Alps.

Cal dir que el poble d’Aosta és a 583m i que en tant sols 35km ens plantem al col du Grand Sant Bernard de 2469m.

La carretera tot i això és força bona i ampla. Ràpida per fer, pintada i ratlla mitgera.

El coll com a tal fa de frontera, tot i que queda en territori Suïs. Així que entrem en un nou país.

Fem les fotos de rigor

i aprofitem per fer un nou catxe.

Baixem ara per la bonica Vall d’ENTREMONT fins a Martigny (471m).

Aquí comença una mica el calvari d’aquesta sortida. A Suïssa es veu que tooooootes les carreteres són limitades a 80km/h, i els Suïssos ho respecten.
Si vols posar-te a l’Autopista has de saber que no te peatges. Tens que parar en un estanc, area de servei, frontera… etc i comprar la Vignette, que és una pegatina que costa uns 30 francs suïssos i la tens que enganxar a la moto.

Si vols evitar l’autopista com nosaltres, tens que seguir sempre els indicadors Blaus o blancs. Els verd et porten a l’autopista sempre.

La carretera general, realment és avorrida. Passes per immenses extensions plenes de raïm. No sabia que fos tant important aquest cultiu a suïssa.

Altre curiositat a suïssa és que no tenen l’Euro per no ser de la Comunitat Europea. Fan servir el Franc Suïs, però no hi ha problema ja que accepten Euros pràcticament a tot arreu. Això si, aneu al tantu que alguns llocs es reboten i t’arrufen el nas. Fan la conversió al seu rotllo i el canvi tel tornen en francs (en benzineres i Supers grans no hi ha problema, toquen un boto i canvien automàticament de francs a euros i fins i tot et poden tornar canvi en euros).

Seguint amb les coses de Suïssa. Resulta que diuen que si et veu la policia amb el TOMTOM, pots tenir un problema, ja que està totalment prohibit portar els radars. Realment jo portava el navegador sense el radars de Suissa, però el que no vaig veure va ser policia per enlloc.

Seguim dons per la carretera, Martigny, Sion, Sierra (on parem a comprar el piknik de dinar), Visp i Brig, on iniciem la pujada al Simplonpass (2005m).

Pugem seguint les indicacions de Simplon en blanc, que ens porten a un petit i bonic tram de carretera que puja emboscat, tot i que finalment desemboca a la nova i ampla carretera nacional.

Parem a fer el Piknik a la primera taula que veiem, ja que això no és França i no s’estila. De taula, només una, però de marbre… poderio!

Nosaltres en tenim prou amb 4 metres quadrats de gespa per dinar i ser feliços.

Seguim pujant, fins arribar al cim del Simplonpass.

On per descomptat fem també un parell de caches.

D’aquí ja baixem altre cop a DOMODOSSOLA (272m) a la Vall d’Antigorio, a Italia.

Creuem la vall per anar cap a Santa Maria Maggiore (1202m). De camí ens trobem amb aquesta espectacular Basilica, perduda en un petit poblet amb petit nom, RE. És el Santuario della Madonna del Sangue.

Arribar a Suïssa des d’aquí és qüestió de minuts. Passar la frontera (que aquestes si que son vigilades, recordem que Suïssa no és CE) sense incidents i baixar de pet a LOCARNO (200m) just a tocar el llac Maggiore, on farem nit.

Locarno és una ciutat molt turística, i el gran llac fa que sembli un poble coster. El passeig marítim és ple de bars i restaurants per prendre la fresca i sopar.
Al llac Maggiore és la tercera vegada que i soc, 91 des del costat Italiá. Des del primer dia que el vaig veure vaig pensar que tenia que tornar-hi amb la moto… ja i soc!!!
El llac Maggiore és el segon més gran d’Italia i te una extensió de 212m quadrats. El 80% de la seva extensió és Italià i la resta, el 20% de Suïssa.

Una vegada aposentats en el Hotel (un Ibis), sortim a donar un vol… fem un parell de catxes per la zona….

I anem a sopar, que ens ho mereixem. El llac, del qual només en veiem una petita porció, es perd amb les últimes llums.
Per la nit, si poden veure uns bonics baixells-bar.

Segui amb la segona part de la ruta:

MILLAU (I)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

La segona part la trobareu aqui:

A vegades semblem passerells i que sigui la primera vegada que sortim. Aquesta n’és una. I és que varem fer algunes errades de planificació de “bulto” que ja ens val, a les alçades que estem. Veureu per que.

Anar a Millau per recórrer Tarn, el Parc Nacional de els Cervennes i el Parc Natural dels Grans Caussets, venia ja de quant varem anar a La Selva Negra (Alemanya). Per evitar autopistes varem pujar traspassant França i varem fer nit a Millau. El magnífic viaducte, l’ambient de Millau i les Gorges de Tarn que varem fer de passada, van marcar un objectiu futur. Un bon lloc, i prou a prop de casa, per anar altre dia en uns pocs dies de vacances.

Quant varem pensar on anar per aquests dies de Setmana Santa, i desprès d’una bona sequera de sortides en moto per molts i diferents motius, varem donar per bo aquest destí.. sense ni pensar-ho.
– Dons no!!!!
Va quedar clar que varem anar fora de temporada. Tot era buit, tot era desert i tancat. L’ambient de Millau era pobre i al final ja coneixíem de vista tots el que i donaven voltes mirant les cartes dels restaurant… En aquella zona, el “forets”, son boscos molt semblant al Montseny, grans fagedes i arbres de fulla caducifòlia que en aquest moment era tota al terra donant els boscos un aspecte gens agraït. Segur que la millor època per anar-hi és la tardor o com a molt la primavera, però molt més avançada. Nosaltres només varem veure arbres i branques descarnades i desproveïdes de fulles. Un paisatge molt pobre i deslluït.

  Per lo de la pluja… que i farem. Crec que hem rodat més en mullat que en sec en la nostre historia motarra. Si fes una llista (que algun moment faré ) hem menjat pluja per parar un tren. Però, suposo que aquest motiu és el que menys ens preocupa, ja que d’anar en aquestes condicions, ja hi estem molt avesats, tot i que no deixa de putejar. No et deixa gaudir gens del paisatge ja que tens que anar molt concentrat conduint (i no pots baixar molt el ritme si no 250km es poden fer moooolt eterns) i anant sols per aquelles carreteres perdudes i solitàries… un plus d’incertesa a tenir en compte.

Tot això va fer que no arribes aquesta sortida a complir les expectatives esperades. I això te una lectura positiva…. i Tornarem!!!!!

Per descomptat, com que com a bons motarres tenim un punt elevat de massoques, ens ho varem passar be, i varem gaudir al màxim de les nostres possibilitats. L’experiència sempre enriquidora de fer una ruta en moto en parella i fent descobertes com de l’Abime de Bramabiuau que ens van deixar encantats, o del plat típic de l’Aligot.

Us expliquem tot seguit com va anar el viatge:

Us poso un primer croquis on podeu veure el relleu de la zona… no us sembla que demana a crits un passeig per la zona???. La imatge val mes que mil paraules.

DIA 5 d’Abril de 2012

Molins de Rei – Millau

Una de les coses en que la crisis ens ha canviar de costums (fora de que és la tercera sortida que fem amb lo que va d’any), és en el dia de deixar el gos a la gossera. El Brut, quan marxem més d’un dia fora, el deixem al seu hotel particular. Fa uns anys, el deixàvem el dia abans i el recollíem el dia després de tornar. Però això encareix molt la factura final de la sortida, per lo que des de ja fa temps, marxem una mica més tard i anem primer a deixar el Brut a Polinyà. I venim més d’hora per anar-lo a buscar.

Així que marxàvem que eren ben be les 11 del matí. Al tomtom i portaven tres rutes, La ideal per un dia genial i perfecte, la intermèdia, per un dia grisos, i la ràpida per autopista per si plovia a gots i barrals.

La ruta més llarga i amb menys autopista és la que ja havíem fet quant anaven a la Selva Negra i que la podeu veure AQUÍ

La que portàvem nosaltres era AQUESTA

tot i que al final varem fer una cosa més ràpida, ja que no ens acabaven de fiar gens del temps i dels núvols que teníem sobre nostre.

Així que al final farem aquesta (si cliques la podràs veure amb més detall la ruta).

Sortíem amb un dia molt gris i plujós… però la meteo deia que cap la Costa Brava i feia ullades de sol…. Per sort en això no es van equivocar.

Tot i això… Meteo France no ens augura tant bon temps per la zona que volem fer… per això, a l’últim moment i sobre la marxa ens decidim per la ruta B.. i varem fer be. Parem a l’Autopista per fer un mos…. dinem d’hora per poder sopar no gaire tard.

A la que sortim de l’Autopista a Beziers i enfilem cap el Nord i ens allunyem del Mediterrani, el dia es transforma i es torna gris…

El primer tram és força urbà, però a mida que ens acostem a Laurens, el transit va desapareixent i a Bedarieux comencem a agafar alçada per entrar en carreteres de muntanya.

Tot seguint la riba del Orb, ens trobem amb un maco pantà és la Barrage des Monts d’Orb, que parem per estirar les cames. El cel amenaça i ens estan caient gotes… però no deixa de ser un inofensiu plugim.

Tot aquest tram ja és molt maco i agradable de rodar si no fos pel temps… Som al Foret dels Monts d’orb.

Foret sense ni una fulla… clar!!!

Arribem al coll de Notre Dame, de 664m. Hi ha una figura just al coll de una verge, però l’important, és que a partir d’aquest punt entrem al Parc Natural dels Grans Caussets.

El parc natural regional de les Grands Causses és un parc natural regional creat l’any 1995, que s’estén sobre 97 comunas franceses del nord-est de la regió de Migdia-Pirineus i al nord-est i sud del departament francès d’Avairon, a la zona anomenada Grands Causses. Amb una superfície de 327.070 hectàrees, és un dels parcs més grans de França. Reagrupa 27.000 habitants.
Des de juny de 2011, la zona de «Causses i Cevenas: paisatge cultural agropastoral de la Mediterrània» va entrar a figurar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat, el parc constitueix una fracció d’aquest patrimoni inscrit.

La zona dels Grans Causses és enorme, i quasi tota la nostra ruta d’avui i demá, recorre els seus boscos. Millau i les gorges de Tarn queden englobades dins d’aquest parc.

Tot i que els prats son verds a rabiar i molts arbres florits… el bosc segueix donant un aspecte hivernal i letàrgic… baixem cap a Fayet i trenquem cap a St. Felix de Sorgues per una carretera petita i força més emboscada.

A mida que ens acostem a St Affrique, ens trobem els terres mullats i la pluja ens amenacen, però anem trampejant sense mullar-nos.

Trespassem St. Felix de Sorgues i despres St. Affrique, i prenem una carretera cap a Saint Rome de Tarn. El normal seria agafar la D999 que va directa a Millau, peró aixó ja ho vaem fer l’altre vegada que varem estar a quí. Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Just passat el petit i encaixonat poble de Peyre, ja veiem el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) i que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 trams de 342 m i dus més de 204 m (les extremes).
Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant.

Passem a tocar del pilar de 334 metres. Per desgràcia la llum i el cel no afavoreixen per res les fotos.

Arribem a Millau al voltant de les 6 de la tarda. Bona hora a França. L’hotel que hem triat, és un hotel de dues estrelles a la “plaça de l’estació”. Just a cinc minuts del centre. Perfecte!!!. Les habitacions son correctes (no hi ha aire acondicionat per l’estiu, cosa que a nosaltres no ens afecta, ja que les nits la temperatura no puja dels 3ºC) i si està molt be, més comptant que val 48€ la nit. És l’Hotel Jalade

Hem esmorzat d’hora… i hem dinat un bocata a l’hora de dinar europea, 13,00. Per tant, cal fer el dinner a una hora coherent. Així que a les 8 ja som entaulats i sopant.

Dia 6 d’Abril de 2012

Millau – Cantobre – Abime de Bramabiau – Millau

Teníem prevista una bonica ruta, que feia un tou de carreteretes petites i perdudes i de dubtosa circulació. Pujar al Mont Aigoual , anar a Le Vigan, pujar un tou de coll… Aquesta és la ruta inicial i la que en principi varem començar…

tot i que per culpa de la pluja varem fer aquesta….

Ha plogut tota la nit. L’Hotel no te aparcament privat, però hi ha molt de lloc just a la porta, tot i així, ens permeten posar la moto dins de la zona de terrassa de l’hotel. Tot un detall.

Els terres son mullats, però sembla que fa una ullada de sol. Ens anima i sortim. Iniciem la ruta però la fem al revés de lo que en principi volíem… sigui com sigui vull arribar a l’Abime de Bramabiau com a mínim.

Agafem la D991 tot seguint el riu Dourbie, una zona maca que gaudim tot i l’asfalt moll.

S’encaxona una mica i passem per les Gorges de la Dourbie.

Trobem un trencant a l’esquerra i ens enfilem a per una carretera en que ens crida molt l’atenció un poblet que sembla penjat a la paret…

És el poble de Cantobre. El poble és a la confluència dels rius Dourbie i el Trevezel.
El poble, orientat cap al sud, es troba a uns 580 metres sobre el nivell del mar.

Cantobre està construït sobre un castell del segle XII. El castell va ser destruït durant les guerres religioses del segle XVII i la vila ha evolucionat al llarg dels segles com una llar per als camperols que treballaven les vessants en terrasses i en les petites mines locals. El poble va patir a mitjan segle passat la despoblació provocada pel final de la mineria i el moviment general del camp a la ciutat.

Parem per gaudir-lo d’aprop, i veiem que i ha un catxe. Millor… el farem. El poble sembla mort. No si veu ningú, però certament és molt pintoresc, i te una bonica parròquia.

Aquí fem el catxe:
Le village de Cantobre,

En marxar, ja ens comencen a caure les primeres gotes… poc a durat l’esperança de no mullar-nos. Però de moment no deixa de ser anecdòtic i amb la roba de gorotex en tenim prou per lo que fa.

La carretera és va tornant petita i feréstega. Mullada i solitària… quina llàstima. Segur que amb bon temps te que ser una meravella, per que l’asfalt és excel.lent.
Arribem a Treves,i entrem a les gorges de Trevezel, i aquí si que ja agafem una carretera que jo en dic “d’ampla variable”. Va fent segons l’espai que deixa el terreny.

Hi ha trams, que millor no trobar-te ningú de cara….

En arribar a Saint Sauveur Camprieu, ja plou insistentment i no queda més remei que tapar-nos amb els plastics.

El poble és desert i plou amb ganes… ens esperem sota un valco i passa un cotxe que aturo per preguntar-li amb el meu francès macaronic com es va a l’Abime de Bramabiau. Queda a prop.

Ens i arribem sota una intensa pluja. Deixem la moto i ens traiem la roba de pluja. Ja que no es pot anar en moto, al menys farem una visita complerta a les coves.

Mentre esperem que vingui el guia, fem un catxe que hi ha al parquing de l’edifici de la recepció.

BRAMABIAU ,

Al parc nacional de les “Cévennes” i al costat de la muntanya Aigoual neix un riu anomenat “Le Bonheur” (la Felicitat). Desprès d’haver recorregut 6 km a l’aire lliure sobre granet, xoca sobre la pedra calcarea i s’introdueix durant 800m sota l’altiplà de Bramabiau.
En sortir d’aquest massís, el riu canvia de nom, ja que forma una cascada i en apoca de crescudes fa un fort soroll, i la gent gran van anomenar-lo rio Bramabiau,a que Bramabiau significa en occità, el bramo del Toro.

El pas subterrani del riu, crea un complexa sistema de galeries i avencs realment impressionant. Tenen una longitud de 10.210 metres, es troba a una alçada de 1029 metres i dins hi ah una temperatura mitja de 10ºC.

Va ser descoberta i recorreguda amb la simple il.luminació d’espelmes al 1884 per Édouard-Alfred Martel. Les actes redactades per l’alcaldia de Camprieu de la troballa i l’exploració, son considerades com el naixement de l’espeleologia.

Realment no ens sap pas greu passar dues hores entre pitos i flautes, visitant les coves. Fora plou. La guia parla a poc a poc i l’entenem molt be en frances… i si s’ens escapa alguna cosa, una de les noies del grup ens ho tradueix, que sap parlar el castella. Ventatges de ser un grup de 7 persones. En família.

Les galeries del riu soterrat fan quasi 50 metres d’alt. L’avenc és impressionant. Mai hen vist res de semblant. La cascada que desguassa el rriu subterrani, tot i que plou, no treu l’aigua d’altres cops… ens expliquen que podens arribar a omplir-se completament les galeries d’aigua… imagineu com deu sortir per aquí…

Desprès de donar voltes i voltes per les entranyes de la terra, tornem a la recepció (que hi ha uns 500 metres de camí) i marxem… no plou tant, però va fent. No hi ha més remei… refem la ruta.

Agafem la D996 per un breu tram per deixar-la i agafar a la dreta una carretera d’”ample variable” que s’enfila al Col de Faubel de 1285 metres. Aqui entrem al prc Nacional de les Cervennes, tot i que en sortim de seguit. Tot aquests trams que hem fet, pertanyen encara a les Grands Causses

El parc nacional de les Cévennes és un parc nacional francès que cobreix la regió natural de les Cévennes, situada principalment en els departaments de Lozère (48) i de Gard (30), així com en menor part en Ardèche (07) i en Aveyron (12). S’estén llavors sobre tres regions: Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Roine-Alps. La seva seu social es troba al castell de Florac.
El parc nacional de les Cévennes presenta diverses particularitats que el distingeixen dels altres parcs nacionals de França. És l’únic parc en zona terrestre situat a mitja muntanya i la zona central de protecció posseeix una població de residents permanents. Una altra diferència important és que contràriament als altres parcs la caça està regulada però no prohibida en el territori del parc, fins i tot a la zona central

Plou i plou… quin pal… el bosc, xop, ens ensenya com deu ser a la tardor… encara queden moltes fulles als vorals.

Ara plou més i ara menys… de moment tornem anar només amb la roba de moto… aguanta força be.

Passem per Doubies, ja que des que hem baixat del col Faubel anem seguint el riu Doubie, però anem alts i les gorges queden lluny de la nostre vista.

Penso lo que deuen ser aquestes carreteres amb sol i al setembre….. brutals….

En arribar a Saint Jeant du Bruel ja plou amb ganes i comencem a sentir-nos humits… parem i ens posem ràpidament els plàstics d’aigua.

La nostre idea és arribar a Le Vigan, per lo que agafem la D999, però la pluja es converteix en tormenta espectacular. Cau un mar d’aigua. Cap equipament pot aguantar tanta aigua…. cal trobar un lloc per aixoplugar-nos.

Veiem un poble a la nostra dreta, Sauclieres, i entrem amb l’esperança de trobar quelcom. In extremis veiem una especie de carrero tapat i ens i posem, moto inclosa. Ja començavem a notar aigua al coll i als peus. Ha anat just.

Esperem una bona estona que afluixi de ploure.

Son 2/4 de 4 quant sortim del cau. Ens trobem amb la nacional D7. Mirem cap a Le Vigant i es veu negra com la nit, en canvi cap a Millau sembla que clareja. Estem farts d’aigua. No hem dinat i estem cansats. Marxem cap a l’hotel.

Parem a fer una foto a Millau sota la pluja, tot i que sembla que al fons s’obre el cel.

Una vegada dutxats i canviats, sortim a passejar per Millau i a buscar un lloc on dinar-sopar, son les 7 passades i des de les 8 del matí, no hem menjat res.

Sembla que el temps s’enfoti de nosaltres, ha sortit el sol. L’únic que veurem en els 4 dies, però ara, desprès de la remullada… emprenya una mica.

Això si… primer anem a fer uns catxes que ens cauen a tocar… i fem de les poques fotos que tenim amb sol de la ciutat.

Le lavoir du XVIII ème siècle à Millau,

Que es polit Milhau : Le pont de fer,

Que es polit Milhau : la fontaine romane ,

Desprès el Dinar-sopar, que no ens estem de res… i descobrim l’Aligot… una menja tradicional de la zona que no coneixíem i que és d’allò més bo.

L’Aligot, és un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus mató) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge curat.

segueix a

MILLAU (II)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

ve de:

Dia 7 d’Abril de 2012

Millau – Gorges de Tarn – Corniche des Cervennes – Col du Rey – Gorges du Tapoul – Gorges de la Jonte – Millau

Aquesta ruta si que és complerta….uns 250km, però per res la que volíem fer originalment, ni tant sols la que portàvem al sortir de l’hotel. Preteníem pujar al Mont Aigoual pel darrera, ja que ahir no varem poder, però el malt temps i la pluja fa que anem modificant l’itinerari per intentar evitar en lo possible el malt temps… i com això no és possible… evitar posar-nos en cap merder que ens ho faci passar més malament del desitjable.

Al final, la ruta que varem fer, és aquesta… maca i entretinguda…. si hagués estat amb bon temps… jejej

El sol de la tarda no va ser més que una treva efímera, i es passa la nit plovent de nou. Pel matí, anem a buscar un lloc per esmorzar, (preferim un bocata que l’esmorzar “continental” d’hotel). Avui encara plou…. juer quina putada!!!

Com pensem que la pluja és poca, marxem sense la roba d’aigua posada, però encara no hem fer 10km, que la cosa es comença a posar seria i parem a equipar-nos.

Seguim el riu Tarn, i entrem de ple a les gorges que porten el seu nom.

Les Gorges del Tarn és un congost creat pel riu Tarn entre el Causse Sauveterre i el Causse Méjean. Les gorges es troben principalment en el departament francès de Lozère, però també en l’Aveyron.

El riu Tarn que transcorre pel vessant del Mont Lozère, ha anat formant al llarg de les èpoques un profund i espectacular congost de uns 53km i amb profunditats de fins a 600mts.

En un recorregut d’extraordinària bellesa, a través d’una de les zones menys poblades de França on podem descobrir alguns dels pobles més bonics de la regió de Lozère.

Per desgràcia… el temps segueix fent la guitza. Tenim que fer anar parant per fer algunes fotos per no mullar en excés la cámara. La carretera és molt entretinguda i maca. Transit, avui, 0.

Passem per les Vignes i continuem…

Tot aquest tram, passem per multitud de túnels picats a la pedra i grans baumats, però s’aporta la palma un tram en que la carretera es desdobla per cada sentit de la marxa, és el Circ de les Baumes.

Com que passem per sota, fem un canvi de sentir per fer el tram que toca els baumats…

Passem pel bonic Chateau de la Caze, que crec que ara és un luxós hotel,

I arribem a Sainte-Enimie, on si que parem una estoneta a estirar les cames, espolsar-se l’aigua de sobre i comprar un parell de recordatoris de les Gorges.
Sainte Enimie és una ciutat medieval amb carrers empedrats, situada al centre del congost que posseeix una bonica església del segle XII. Als seus voltants es troben el Castell de Prades, la vila de Castelbouc i Igloos de Causse de Sauveterre, construïts en pedra.
Nosaltres per això, simplement ens fem una foto…. plou!!!

Encara no a un parell de quilometres ens trobem amb un mirador sobre el tarn, allà baix i veiem un pintoresc i encaixonat poblet, Castelbouc…

Girem cap a Florac, que deixem a la dreta sense entrar-hi, i anem a buscar Sant Laurent de Treves.

D’allà, comencem a enfilar-nos per la D9, i entrem “oficialment” a les Cervennes. Pugem fins arribar al Col du rey de 992 metres. Parem i aprofitem a fer un catxe.

COL du REY,

Fa força fresca. Estem a uns 3ºC i cal dir que en tot el dia no passem pas dels 10. Aquí comença una magnifica carretera que passa per la Corniche des Cervennes.

Tot i que l’asfalt és moll, és magnifica i amb un asfalt perfecta. Un lloc ideal per al les motos, i ens trobem un tou de cartells que recorden que tinguis prudencia.

Ens aturem a fer altre catxe en un bon mirador….

Corniche des Cévennes – Sèm pas bièn aicí ??,

Aquí baixa la carretera cap al poble de Pompidur i la carretera segueix perfecte. Sembla que cap el fons claregi, i el terra cada vegada és més sec.

La part negativa és que a la nostre dreta, el Mont Aigoual és sota un espès núvol y no fa gens de gràcia.

Decidim replantejar la ruta i aprofitar una mica la treva d’aigua i de camins secs. Tornarem enrere cap a col du Rey pel petites carreteres del fons de la vall.

Baixem per una estreta carretera fins Notre Dame de Vallfrancesque, una pedania molt pintoresca, amb una esglesia que amaga un catxe…

NOTRE DAME DE VALFRANCESQUE,

Passem per sant Etienne Vallee Française i seguim per carreteres petites peró bones.

Just abans d’entrar a Saint Germain de Calberte, trenquem a l’esquerra cap al Col de Malhaussette i seguim pujant

Fins a Col du Rey, on tornem a agafar la carretera que hem passat fa una estona, tot i que ara la deixem als 2 quilometres per baixar a Vebron per una petita i feréstega carretera…

El cartell que trobem al la cruïlla, és prou eloqüent. (

Per descomptat, aquí ja tornen a caure gotes.

Ara anem cap a les Gorges du Tapoul tot fent una petita carretera… maca i estreta, però les gorges queden ensorrades i no i passa pas la carretera…

Prenem alçada… i ens acostem al Mont Aigoual, que l’hem estat rondant ahir i avui… no hi ha manera, plou i segueix sota una espessa boira… ni ens ho plantegem…

Arribem a una 1200 metres d’alçada, decidim anar tirant cap a Millau i deixar la boira enrere

Passem Meyruers i entrem a les Gorges de la Jente. Un engorjat més ample que les de Tarn, però tampoc tenim molt de temps per gaudir-ne… com més ens acostem a Millau, més plou.

Per una estona ens posem al darrera de l’única moto que hem vist de ruta. Soferts com nosaltres.

Volíem visitar el Chaos de Montpellier le Vieux, però plou massa. Portem tot el dia sense treure’ns el traje d’aigua. Hem fet 250km quasi tots sota la pluja i no hem parat ni a dinar.
Ens queden 15km fins l’hotel i posem rumb fix.

Com cada dia, un bon dinar sopar i al llit d’hora… estem força cansats. No ha estat un dia fàcil.

Dia 8 d’Abril de 2012

Millau – Autopista – Ceret – Coll d’Ares – La Gleva – Manlleu – Molins de Rei

El dia es lleva força núvol. Hem mirat meteofrance i pronostica pluges i turmentes per on teníem pensat baixar, per l’interior cap a Carcassona i clarianes a tota la façana mediterrània.
Muntem la moto i anem a esmorzar. Sembla que el cel s’obre i deixa clarianes… tot i això cap a Saint Affique, per on volem marxar, és veu fosc.

Decidim refer la ruta altre cop. Ja se sap, gat escaldat amb aigua tèbia en te prou. Decidim que baixarem per l’autopista, que a França és molt més econòmica (per les motos que paguen la meitat, tarifa 5. Com a dada curiosa, de Molins de Reia a la Jonquera hi ha 162Km i varem pagar uns 12,5€, de la Jonquera a Beziers 130km i pagues 5,5€ i fins a Millau, altres 120km, de franc ) i sortirem abans de la Jonquera i baixarem pel Coll d’Ares i Camprodon.

La ruta és aquesta.

Carreguem les maletes i ja som en marxa.

Donem una volta per la ciutat mentre esperem que el Tomtom agafi senyal i aprofitem per fer algunes fotos..

Com el viaducte es veu força be i no és tapat pels nuvols, no ens resistim a passar-hi. Ho hem fet per sota un parell de vegades… només queda passar-hi per dalt i admirar l’obre d’enginyeria.

Cal dir que l’autopista que va de Beziers a Clemont-Ferrand és gratuïta, nomé ses te que pagar el pont, 4,8€. Si no, cal sortir de l’autopista, traspassar Millau i tornar-hi com s’ha fet sempre.

Realment el viaducte és espectacular també vist des de dalt… llàstima que els lateral siguin tapat i no et deixin veure be la vall del Tarn.

Sembla que el dia s’aguanta, i baixem ràpid per l’autopista.

Per un moment patim. En acostar-nos a Narbonne comença a ploure i ens ve al cap una vegada que ens va caure precisament per aquesta mateixa autopista una tromba d’aigua que varem tenir que parar sota un pont, per sort son nomes quatre gotes que les passem ràpidament.

A mida que baixem al sud, el sol es va imposant, fins que tenim una magnífica vista del massis del Canigo nevat. Espectacular.

Sortim de l’autopista i anem a Ceret. Com gaudim a partir d’Amelie-les-Bains. Com necessitàvem aquest tram per rodar com cal.

Pot ser hem fer una desena (llarga) de vegades aquest tram de carretera fins a Camprodon. Us puc assegurar que mai l’havia gaudit tant. Asfalt sec, bo, amb sol……

Just abans d’arribar a Prats de Motllo, parem a fer un últim catxe.

La fontaine de Lara,

Pugem a Coll d’Ares, i parem a fer una visita al Motarrescatxe que hi ha allà per veure que tot és correcte i en el seu lloc.

La idea és dinar a Can Barala de sant Pau de Sesguries, peró son les dues del migdia i ho trobem ple a rebentar. Decidin seguir i anem fins la Gleba a dinar al restaurant del santuari. Un restaurant conegut per les carns que poses de tot el mont i d’animals exotics. Avui el plat estrella és la Boa i el Cocodril, que acaben de prohibir la importació i serà l’última carn que es podrà menjar en molt de temps (legalment). Demano un palt de carn de cocodril i de cangur.
Espectacular!!!!

A mig dinar comencem a wassapejar amb en Manel i en Grimaldi. Entre conyes, en Manel comenta que és a Manlleu, només a 3km d’on som. I és el seu aniversari i ens convida a postres!!!!!

Acceptem i coneixem a tota la seva família. Molt bona gent que ens obren les portes de casa seva i treuen un munt de pastissos i licors… GrRRSRSrarsadfasdd!!!!!!

Ens i trobem tant be que quasi descuidem que tenim que anar a buscar el brut abans de les 8 de la tarda i és ja molt trad. Molt agraïts, marxem traient xispes.

Arribem a casa que passen uns minuts de les 7 de la tarda. Justos per canviar-se de roba i agafar el cotxe.

Han estat uns dies molt intensos. No han sortit tot lo be que volíem, és clar!, però com tot, ha estat una experiència bona. Sempre penso que la part positiva d’aquestes circumstancies fan que acabis valorant molt més el fet d’anar en moto quant fa bon temps i tot va be.
Tantmateix, anar sols en moto per aquestes zones, a vegades solitàries i difícils, fa que agafis lligams i confiança, tant amb la “muntura” com amb el copilot.
Segurament si estes en les nostres mans triar el temps per anar en moto, no seria aquest, però el preferim a tenir-nos que estar a casa veient com plou per darrera de les finestres.