Navega per l'etiqueta

moto

LLANES – PICOS DE EUROPA (II)

29 de Juliol –> Tresviso – Sant Vicente de la Barquera

La veritat és que ens varem plantejar aquest dia de tranquis. Ens havien recomanat que anéssim a veure Sant Vicente de la Barquera, també volíem ser a sopar a Llanes en una sidreria, per lo que tampoc volíem fer mots quilometres avui.

La ruta finalment va ser aquesta.

Per anar a Sant Vicente de la Barquera, varem triar fer una carretera que es quedava penjada entre les rutes d’ahir i la de demà. Tot i així, a l’hotel agafem un mapa del Concejo de Llanes on diu, que des del poble de Tresviso, la carretera segueix baixant cap a la N-621 que ve de Potes.
El tomtom i el mapa Michelin diuen que no, que Tresviso és un cul de sac, però com el del hotel diu que li havien dit que si que es pot….. provem d’anar-hi. Tant mateix recordo que al poble hi ha un catxe, i tot hom deia en els registres que és un poble molt maco, per tant… tampoc estarà de més.

Així que marxem desprès d’esmorzar, com sempre. El dia avui és força més esplèndid que el d’ahir i el sol pica i es fa notar.

Agafem la carretera que passa per Vibaño. És una carretera ràpida i molt maca.

En arribar a l’alçada de Poo de Cabrales, ens trobem amb el “Pozo de la Oración”, un magnific mirador del Pico Urriellu (Naranjo de Bulnes) i que és des del únic lloc que el veurem avui.

En arribar a Cabrales i Las Arenas, ens desviem a la dreta, tot remuntant un interessant engorjat sobre el riu Cares

Arribant a Poncebos, ens trobem el funicular que puja al poble de Bulnes, que el deixem i anem guanyant alçada cap a Sotres seguint el rio Duje. Aquí la carretera ja és molt més petita i segueix engorjada.

En arribar a Sotres, la carretera es torna molt dolenta i costeruda. Preguntem a un bar i ens diuen que de Tresviso no podem anar a enlloc i que la carretera mor allà.
Nosaltres ja anàvem be. Com només queden uns 12Km decidim seguir la carretera fins el final.

La sorpresa és que desprès de fer 2 quilometres, la carretera és perfecta i acabada d’asfaltar… al menys dona gust….

Per arribar al poble, aquesta carretera fa un coll just on canviem de la Cominitat d’Asturias a la Cantabra. És el Jitu Escarandi a 1300 metres d’alçada i habitual punt de sortida de multitud d’itineraris.

El poble de Tresviso és un municipi situat en l’extrem occidental de la Comunitat Autònoma de Cantàbria, situat íntegrament al Parc nacional dels Picos de Europa. La seva principal activitat és la ramaderia i el turisme. Curiosament és un poble d’aquells que tot sent de Cantabria, només si pot arribar des d’Asturias. És a uns 900 metres d’alçada i te uns 78 veïns censats.

Aprofitem que som aquí per fer un catxe, el Picos de Europa – Tresviso.
Caminem uns 300 metres fins un mirador on comença una de les sortides que te el poble, la ruta a Urdon que te un desnivell de uns 800 metres (des d’aquí, avall)

Així que agafem el camí de tornada, ens trobem amb una cinquantena de baques pel mig de la carretera que no semblen tenir cap mena de por a la moto. Fins i tot una sembla que la vulgui envestir….

La tornada, tot i que baixem pel mateix camí, és maca i amb unes vistes espectaculars.

De seguit arribem a Sant Vicente de la Barquera. És hora de dinar, peró primer fem un catxe que ens ve a ma, el Santuario San Vicente de la Barquera des d’on veiem el poble, els ponts i el port.

Com tot poble mariner, tot és ple de marisqueries i xiringuitus servint peix. Els preus privatius per nosaltres.. no baixen els menús de 50€ per persona. Ens endinsem una mica al poble i acabem fent una petita peixetada, nosaltres ja en tenim prou amb això.

Desprès de dinar, fem una volta pel poble que és prou maco.

Arribem a l’hotel que seran les 6 de la tarda. Perfecte. Jo aprofito per fer un catxe només a 300 metres de l’hotel El Peregrino 2-Camino del Norte: Cristo del Camino

i desprès de dutxar-nos i fer el ronso una mica, anem a Llanes, on fem un magnífic sopar del que no hi ha constància gràfica per que ens varem deixar la càmera. Unes tapes a peu dret al mig d’un gran bullici, amb una ampolla de sidra que ens anaven posant al got els cambrers que voltaven. ,es a terra que al got, però la tradició és la tradició.

30 de Juliol

POTES – Fuente De – Emb. De la Cochinilla – Pechon – Valles Oscurus

Aquest és altra dia d’aquells que si no haguessim pujat al telesferic de Fuente De, haguessim fet molts més quilometres amb la moto, ja que la planificació d’entrada era molt més ambiciosa. Una ruta que segur no et te que deixar indiferent i que la pots trobar aquí per si algu la vol provar…

Finalment, però, ens varem animar a pujar al telefèric, que ens va endarrerir unes 3 hores. Evidentment no podíem fer tota la ruta, així que la varem escurçar i li varem afegir alguns al.licients, com visitar Pechotes o fer uns catxes del Valle Oscuru.
La ruta va quedar així:

Sortim de l’hotel , com sempre amb el dia clar però sense veure les puntes de les muntanyes de la sierra de Cuera.
Just a Puerta, trenquem a la dreta per agafar una petita carretera cap a Noriega i Panes. El primer tram és molt ombrívol, estem al Valle Oscuru.

De seguida arribem a Panes, on trespassem el riu Deva per agafar la N621 per anar a Potes.
Ens trobem pel camí el Desfiladero de la Hermida

Arribem a Potes pero el pasem de llarg, ja el visitarem de vaixada.

Anem cap a Fuente De, peró abans ens desviem un parell de quilometres per veure el monestir de Santo Toribio de Lievana i la ermita de San Miguel.Aprofitem per fer els catxes de la zona. El Románico en Cantabria. Sto. Toribio de Liebana i el Ermita de San Miguel, Santo Toribio de Liébana .

L’ermita de San Miguel és un magnífic mirador de Picos, però la boira avui ens tocarà els nassos.

Pugem fins a Fuente De. A l’estació del telefèric, i ens diuen que hi ha força boira a l’estació superior. Mentre estem decidint si son verdes o si son madures, passen un amics de Molins de Rei i ens decidim pujar tot i sabent que no ens donarà temps des`pres de fer tota la ruta.

El telefèric puja força, uns 753 metres en uns 3’40” minuts. Això vol dir que les cabines van a 10 metres per segon. Cal dir que és impresionant, peró res comparat al de l’Aguille du Midi que varem fer l’any 2007 al nostre primer viatge als Alps, aquell puja del 990 metres fins els 3770 de l’estació superior amb un intercanvi en una estació mitgera a 2310 metres. És el més alt d’Europa.

Una vegada a dalt, fem una petita excursió per veure si la boira escampa i de passada fem un Earthcatch, el Picos de Europa.

Ens acomiadem d’ells que es queden passejant una mica més, i nosaltres baixem.

En passar per Potes, aprofitem per dinar…. uns estofadets de Faves!!!!

Algun cartell ens crida l’atenció… no sabem pas com s’interpretaria això a Barcelona…

Continuem ruta, l’escurcem i prenem la carretera que va al Puerto de Piedraslenguas (1355m),

Just entrem a la província de Palencia, un quilometre abans d’arribar al Port, trenquem a l’esquerra… i tornem a entrar a Cantabria.

La carretera és estreta però acabada d’asfaltar i molt agradable de rodar..

Ens trobem al capdamunt d’una presa, la del Embalse de la Cohilla que forma el riu Nansa, però lo impressionant és el recorregut de la carretera de baixada….

En un tres i no res som a Puentenansa, i tot seguint el riu, es transforma en la Ria de Tina Mayor, al entrar el Cantabric.

Sabeu com es pesca una KRME????? Així..

La seguim, ja som a tocar de la costa. Picos és increïble. El mar i muntanya és real. Anem a veure el poble de Pechón, que ens han dit te unes boniques platges.

Per tornar fem una petita pista emporlanada i ja tornem a ser al poble, i ara anem a buscar uns catxe que prometen, ja que son al Valle Oscuru.

Anem fins a la Franca i entrem per petites carreteres, i ja ens sembla veure per que l’anomenen el Valle Oscuru

A Tresgrandas, trobem el primer catxe Ruta de los Colores. Valle Oscuru. # 1 Inicio . I amb ell, l’explicació de per que del Valle Oscuru

Seguim per carreteretes i a Santa Eulalia de Carranzo trobem, entre mitg de baques, el segon Ruta de los Colores. Valle Oscuru. # 2.

El tercer, Ruta de los Colores. Valle Oscuru. # 3 és al mig d’un espectacular bosc d’eucaliptus…

Fem unes corbes i quedem bocabadats amb la vista que tenim de les vistes. Som sobre un mirador on veiem perfectament tota la costa retallada al mar… les fotos no reflecteixen la vista.

Anem cap a Llanes. Abans d’arribar encara anem a fer un últim catxe, El Peregrino 1 – Camino del Norte: “La Boriza” . Un mirador sobre una de les platjes que ens queda per veure del municipi. La playa de las Arenilles.

Acabem el dia amb un merescut bany al yacuzzi… i si no… pa que està???

31 de Juliol

Llanes – Santillana del Mar – Molins de Rei

Marxem com sempre de mati, desprès d’esmorzar. Unes fotos i amb les alforges carregades diem adeu a la nostra base durant aquests dies.

A la ruta de baixada, només li fem una concessió. Volem parar a veure el poble de Santillana del Mar. Ja sabeu, aquell de les tres mentides, ja que no és llana, ni santa ni tiene mar. 

Realment el poble és maco i molt cuidat. Manté un casc històric molt ben conservat i declarada com a Conjunt Historic i Artistic des del 1889

Sabem que un dels principals atractius turístics son les coves d’Altamira, però suposem que estan encara tancades i tampoc tenim tant de temps avui. Així que anem fina la Colegiata del segle XII, i aprofitem per fer l’últim catxe de Cantabrià, el Románico en Cantabria.Colegiata de Sta. Juliana

Desprès poc a dir d’aquesta etapa. La tornada, llarga i tediosa per autovia i autopista. Just per on varem pujar.

Parem cada 250km per repostar i menjar. A l’Area de servei de Monegros, aprofitem per fer un curiós catxe i de passada estirar les cames… en el catxe Monegros i reconeixem la signatura de’n Caganer feta al Febrer…

Arribem a casa a les 8 del vespre. Al compta quilometres parcial de la moto diu que hem fet 2413km.
Ja fa estona que enyorem la fresqueta amb la que hem viscut aquests dies. Ja suem amb d’humitat d’aquí.
Han estat uns breus però intensos i divertits dies. És diumenge. Demà vaig a treballar tota la setmana per fer leuros per gastar les dues setmanes més que ens queden….

Si heu llegit fins aquí…. felicitats i moltes gràcies. Si nomès heu mirat les fotos, moltes gràcies, i si no heu fet una cosa ni l’altre…. ànims.. i paciencia, que és la mare de la ciencia.

LLANES – PICOS DE EUROPA (I)

Realment aquestes vacances han estat del tot inesperades.
Tot just el 10 de juliol pensàvem que ens quedàvem sense poder gaudir d’uns dies de viatge motarra, ja que la Carme només li donaven la setmana del 15 d’agost, i a la gossera ens deien que ho tenien ple.

El destí fa que de la nit al dia, la Carme tingui disponibilitat complerta, i desprès d’una trucada, ja li teníem habitació encarregada al Brut per la setmana del 26 al 31 de juliol.

Així que dit i fet, amb cinc dies de marge, preparem la ruta. El destí, un clàssic. Com no tenim ganes de marxar Pirineus amunt, anem als Picos d’Europa.

A l’hora preparar l’itinerari, la Carme sol.licita fer base en un lloc concret. Realment fer ruta és força més exigent, i com l’any passat ja varem fer la RUTA DELS ALPS, aquest decidim fer-ho així.

Prenem un hotel a Llanes, poble costaner d’Astúries. Prenem un poble costaner per poder diversificar l’estada. Picos queda a menys de 100km i sempre és maco el contrast del mar muntanya… i donem fe que no ens varem equivocar en fer-ho així.

Així, amb tot, aconseguim marxar el dia 26 de juliol amb tot més o menys clar.

26 de Juliol

Molins de Rei – Llanes

La ruta que varem fer no te més gràcia que la d’una aproximació ràpida i sense complicacions.

Si cliques el mapa podràs veure l’itinerari amb més detall

La ruta no deixen de ser més de 780 km d’autovies i autopistes.

Marxem tot just acaben de publicar la nit abans, més de 1000 catxes que creuen Catalunya tot seguint el camí de Sant Jaume català. Bona part d’aquest camí, va paral.lel a la A2, per lo que no ens podem resistir a provar de fer-ne uns quants, i a sobre, mols d’ells, FTF

Fem uns 10 catxes, n’hi ha a centenars, però no podem entretenir-nos. Esmorzem a la Panadella i a Lleida deixem l’autovia per posar-nos a l’Autopista.

Que no deixarem fins passat Bilbao, que agafarem l’autovia altre vegada.
Per cert, `pel camí fem un catxe sense baixar de la moto 

Where East Meets West que és el nostre primer Virtual Cache

El dia ha estat força calorós i solei, però en arribar a l’alçada de Bilbao, la cosa ja canvia radicalment i el temps es torna tal i com ens l’havien predit. I comença a ploure.

Així dons arribem a Llanes plovent i amb els targes d’aigua.
El complexa que hem agafat, és un hotel atípic. Un hotel que les habitacions són petites casetes independents. Grans suits amb yacuzzi…. i per que son els diners, si no per gastar-los.

És l’Hotel Rural La Lluriga ***

27 de Juliol

Visita a Llanes

El pronòstic del temps és que avui farà mal temps i que els demés dies entre un període d’estabilitat.
Els de la terra estan farts de tanta pluja. Diuen que feia anys que no passaven una tongada com aquesta. Realment tota la nit fa xirimiri… però pel matí, la cosa s’aguanta. Molt núvol, però s’aguanta com per poder anar a fer una visita turística a Llanes, això si… a cop de catxe.

Llanes és un concejo de la Comunitat Autònoma del Principat d’Astúries. Es un poble mariner que s’estén prop de 30 km al llarg de la costa a l’extrem oriental de la regió.

Cal dir, que Llanes te una sèrie de catxes molt ven parida i que gràcies a ells, varem veure tot el poble i tots els seus racons com podreu comprovar.

Així que després d’esmorzar, anem cap al poble, i el primer a veure (sort que hi havia un catxe per parar-hi atenció) és aquesta casa.

El catxe és EL ORFANATO, suposo que els més cinèfils reconeixereu la mansió on es va rodar tota aquesta pel.lícula. (si no l’heu vist us la recomano)

Seguim la ruta i veiem una magnifica platja. Aquí totes són així. Com la costa és tant escarpada, tot son petites cales. És la Playa de Toró, i el catxe el trobem en un mirador molt a prop, EL MIRADOR DE TORÓ,

Des d’aquí anem al punt on hi ha el far de Llanes, i des d’allà es pot veure el peculiar i característic espigó, que l’anomenen com el catxe que trobem per aquí LOS CUBOS DE LA MEMORIA DE LLANES (ASTURIAS) ,

Desprès, anem fins l’ermita que presideix el poble, al capdamunt i amb unes vistes maques sobre el port i la serra de Cuera, i fem el catxe d’allà ERMITA DE LA VIRGEN DE LA GUÍA (LLANES) (ASTURIAS) ,

Ara baixem fins el port. Anem a tocar els “Cubos de la Memoria” per veure’ls a prop. Són curiosos.
“Agustín Ibarrola realitza aquesta intervenció artística al port, sobre els blocs de formigó que componen l’escullera del port. Constitueix una de les millors manifestacions d’art públic on es fonen elements essencials de l’obra de l’artista amb el passat històric-cultural de la vila de Llanes.

A través de “Els cubs de la memòria”, es pot conèixer: la memòria de l’artista, la memòria de l’art i la memòria del territori.
És una obra de gran bellesa destinada a la contemplació harmònica de les seves formes i colors que canvien a cada moment amb la llum, l’aigua … cobrint i descobrint elements i símbols com els ulls i els peixos.” (http://www.llanes.com/turismo_cultural/cubos_memoria/index.php)

És el punt d’inici de un entretingut multi que ens portarà a donar un volt pel casc antic. El tesoro de Asturias: Llanes (LLANES) (ASTURIAS) ,

Evidentment és un poble turístic i no deixa de tenir les seves parades i zona de barraquetes…

Ep!!! Jo en tinc una d’aquestes al sotanos de casa el meu pare…. em venen ganes de posar-la en marxa.

Dinem uns plats no gens d’estiu, i desprès continuem amb la nostre descoberta.

Una de les coses més espectaculars que te Llanes és el Passeig de San Pedro. ESPECTACULAR!!!! És un passeig tot cobert de gespa que recorre quilometres al costat de la costa i el poble. Te una petita cala a Sota anomenada la Playa del Sablon

El Passeig de Sant Pere va ser construït al segle XIX, i ho va ser gràcies a la generositat dels contribuents que van col.laborar amb una col.lecta impulsada per l’ajuntament i alguns personatges il.lustres del poble, i recolzat pels veïns. La circular en què es demanaven fons per emprendre aquesta obra urbanística està datat en 1846.

A la placa commemorativa de la inauguració del passeig es pot llegir:
“Transmeti el marbre a la generació venidora la gratitud que mereixen els benemèrits fills de Llanes que convidats pel seu il.lustre ajuntament i alcalde president Francisco Posada Porrera han contribuït generosament a la construcció d’aquest passeig. ANY DE 1847”

Es va aixecar sobre les restes d’una antiga capella, de la qual encara es conserven restes, a la punta més propera al Sablón.

El Passeig de Sant Pere, ofereix unes espectaculars vistes tant del costat que mira al mar com del costat que mira a Llanes. S’alça sobre la platja del Sablón, recorrent diversos quilòmetres dels penya-segats que dibuixen la costa de Llanes, i des d’ell, es pot observar amb gran detall el litoral cantàbric i la immensitat del mar.

Girant l’angle de visió, del mar a les muntanyes, des del passeig de Sant Pere veiem tota la vila de Llanes, el casc històric, la platja del Sablón, el far, el camp de golf, Santa Maria del concejo i molts més detalls que amplien l’enumeració segons el recorrem.

El catxe de la punta, el del mirador de la playa del Sablon, no el trobem, però si el que hi ha al mig PASEO DE SAN PEDRO 2 (LLANES) (ASTURIAS) ,

Al final del passeig, ja completament a l’altre punta, trobem l’últim catxe d’avui i veiem amb tota espectacularitat el poble sobre els penya-segats. Fem EL MIRADOR DE LAS BALLENAS (LLANES) (ASTURIAS) .

Ajuda que el dia s’ha obert i apareix el sol que ens han promès per demà. El Mirador de las Ballenas és en una prominència del terreny en què queden les restes d’una petita construcció,-i que a dir dels més vells del lloc-, fa temps servia per albirar l’arribada de les balenes, i avisar als vaixells de la vila per anar en la seva captura.
La vista, impagable.

Per rematar el dia, volem anar a fer un Earthcatxe. Vaja, un catxe que preten ensenyar-te una zona peculiar de la terra per algun motiu. Creieu que aquest és ben curiós. Son els Los Bufones de Arenillas (LLANES) (ASTURIAS) .

Es tracta d’un fenomen que fa que al hivern, quant hi ha mala mar, les onades piquen amb força els espadats, i es cola aigua a pressió per forats que fan que surtin per aquí com si fossin Guèisers. Son declarats com a Monument Natural

Per desgracia nosaltres ens varem tenir que conformar en sentir els xiulets i esbofecs de l’aire comprimit que prem el mar…

Podeu veure-ho en aquest video

Per arribar aquí, varem tenir que fer una pista de uns 4 quilometres.

28 de Juliol

Llacs de Covadonga – Cain

Avui si. Sembla que el dia es lleva una mica més clar… tampoc és per llençar coets, però servirà per anar en moto. Fa fresca. Fins i tot va be portar una màniga sota la jaqueta.
Avui pretenem anar fins a Covadonga i pujar fins els seus llac. Despres arribar-nos al cor del Picos d’Europa , al poble de Cain. La tornada te que ser llarga i revolada, al final, com podreu comprovar, degut a que es complica una mica la cosa, decidim escursar-la una mica.

La ruta que varem seguir és aquesta (clica per veure-la amb més detall)

Tot i que la idea primera, era fer aquesta ruta (que us poso per si algú en te ganes) 

Així que agafem, just a la rotonda d’entrada a llanes la carretera que va cap a la Pereda i Cabries.
Es una carretera estreta i feréstega. En ocasions molt estreta i sense ratlla mitgera.

La humitat de l’entorn es fa sentir.. i la vegetació ho reflecteix generosa i esplèndida…

Massa ràpid trobem la general, que ens porta ja encarats cap a Covadonga. I el muntatge turistic que ho caracteritza.

En arribar a la rotonda de pujada als llacs de Covadonga ens diuen que no podem passar. Que tenim que agafar un bus. Mi emprenyo, però ni hi ha res a fer.
ATENCIÓ!!! DEIXEN PUJAR FINS A 2/4 de 9, desprès bus.
Deliberem. Això significarà sacrificar una part de la ruta. Decidim que ja que i som, cal pujar-hi. Desprès, si. Hem fet molts quilometres, però no hem vist res. Aquesta vegada decidim que ens ho prendrem d’una manera més turística.

La veritat és que l’experiència de pujar allà dalt amb bus, és assemblant a pujar al dragonKan…. realment va haver-hi moment que vaig témer per la meva vida… La carretera és molt estreta i no veig gens clar com es creuen els busos amb estimballs als costats….

Una vegada a dalt, decidim donar una volta que ens recomanen. 3km amb una visita a una petita exposició.

Fem el recorregut amb marques discontinues…

Ho tenen tot molt ben arreglat, però tampoc veig que sigui res de l’altre mont.

La llàstima és que aquí hi ha molta boira i no aconseguim veure més que els llacs. Justet per fer un Earthcatxe, el Lagos de Covadonga i que serà l’únic d’avui.

Baixem amb el bus on hem deixat la moto i pugem fins la basílica i veiem la cova on es va trobar la verge… tampoc ens i estem massa ja que per molt que escursem la ruta, si que no voldríem deixar d’anar a Cain.

Anem ara fins a Cangas de Onis i d’allà prenem la carretera cap a Oseja de Sajambre i Riaño.
La carretera passa pel Desfiladero de los Beyos, una bonica i llarga zona engorjada i molt revolada.

Sortim d’Asturias i ens posem a la província de Leon

Parem a dinar a Oseja de Sajambre, i despues seguim pujant fins el Puerto de El Ponton de 1280m

Encara no hem fet un quilometre de baixada, que trobem el desviament a l’esquerra, i ens enfilem encara més al Puerto de Panderueda (1450m) on parem a admirar les muntanyes. Aquí el dia és clar.

Coneixem un madrileny i compartim ruta amb ell fins a Cain.

Realment no ens decepciona l’itinerari. Ens endinsem a les entranyes de Picos amb la moto.

L’ultima part, engorjats sobre el riu Cares, és genial.

El poblet és un cul de sac. Ens fem unes fotos i cal tornar per on hem vingut

Però ara ens desviarem cap el Puerto de Pandetrave (1562m)

Ara baixem decidits fins a trobar l’Embalse de Riaño

Una vegada passada la població de Rianyo, troben el desviament cap el Puerto del Porton, per on tornem.

Tanquem així el cercla. Desfem el Desfiladero de los Beyos fins a Cangas d’Onis i de la manera més ràpida, cap a Llanes.

A lo tonto, a lo tonto, arribem a l’hotel a 2/4 de 9 del vespre. Sort que no hem fet la ruta llarga. Pujar als Llacs de Covadonga ens ha pres tres hores i pico. Tot i això, hem rodat 310km. Divertits, revolats i amb vistes impressionants.

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).

INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto 
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene 
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne 
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Dia 2 d’Agost de 2009

Bastia –> Porto

Dormim poc, però be. A les 8.30 ens trobem per esmorzar. Jo m’he llevat una mica més d’hora per reparar la moto amb un cable i un interruptor que m’he trobat. Ha anat genial. 45 minuts de feina que fan que deixi de patir i torni a veure la ruta possible.

Tenim per davant tota Còrsega. Avui ens toca fer el Cap Corse, i anar cap a Porto tot resseguint la costa, tret d’algun punt, com la pujada al magnífic mirador de Sant Antonio.

La ruta la podreu veure tot clicant el següent mapa.

Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) i és situada a latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. 
Té una superfície de 8.680 km2 i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l’Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l’antic parlament i de la universitat. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), seu de l’assemblea regional. La segona ciutat i capital econòmica és Bastia.

La illa és allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa francesa, a 82 km de la costa italiana i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal remarcar també les illes i illots de l’arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo i Giglio.

Anem cap a Bastia i la traspassem, tenim pensat visitar-la l’últim dia. 
La nostra primera intenció, és vorejar tot el Cap Cors, resseguint el seu perímetre per la carretera D80.

Cap Cors (en cors Capicorsu) és una península situada al nord-est de l’illa de Còrsega. I s’estén al nord de la línia Bastia – Saint Florent, amb uns 4o kms de llarg de nord a sud, i de 10 a 15 kms d’ampla.

Parem a fer una parada al petit poble d’Erbalunga, típic i pintoresc, amb el seu port i la torre de guaita.

Certament te un litoral molt escarpat, i no te gaires platges. La carretera generalment va tallant les abruptes pendents sobre el mar, i anem trobant multitud de torres destinades a protegir l’illa dels atacs navals (n’hi ha 65 en tot el perímetre de l’illa).

Deixem la carretera D80 per agafar una de rural, que ens portarà al poble de Barcaggio, que és el més al nord de l’illa.

Parem a fer un beure. No hi ha gents de turisme… i no ens estranya… arribar aquí amb cotxe, ja es tenen que tenir ganes.

Una de les coses que primer ens deixa bocabadats, és l’aigua tant transparenta que te l’illa.

Així que marxem de Barcaggio, tot anat per una petita carretera que ens torna a la D80, som atacats per un enorme gos enrabiat… per sort tot queda en un ensurt per nosaltres… pel gos, encara deu portar la marca del meu 44 al morro, i les pegatines de la maleta lateral al clatell.

Desprès continuem per la D80, ara en sentit sud, que és en força mal estat, molt recargolada i lenta de fer.

Parem just trobar un súper que està a punt de tancar. Comprem uns queviures i dinen de picnic, tal i com hem decidit fer aquest dies per tal de guanyar temps i diners. 

Ens queda encara un bon tros. Seguim costejant per unes “interminables costes del Garraf”. Passem per Saint Florent, i anem direcció Ille Rouse per la D81… aquí la carretera ja és més bona.

Les vistes sobre el mar i la costa és espectacular. No queda molt de lloc per a les platges, però les poques que hi ha, son en aquesta zona, de pedres petites i arrodonides… i el color des de la carretera ens xoca molt. Fa molta calor, però amb la carretera que estem fent, ara de bon asfalt, ens ho passem molt be.

Pugem al poble de Sant Antonino, magníficament situat en una alta atalaia, amb vistes espectaculars sobre la costa. Sant Antonino és un dels pobles més antics de l’illa.

Realment Sant Antonino és un magnífic mirador i un poble pintoresc….

Marxem tot pujant el coll de Salvi de 509m i d’on veiem gent que salta en parapente. El coll no és que tingui una alçada espectacular, però cal pensar que som a pocs metres de la linea costera…

Ens queda una carretera espectacular, la que passa pel Col de la Croix fins a Porto, fi de la nostre etapa d’avui. 47 quilometres espectaculars, tallant pendents que baixen sobre el mar.

Els últims quilometres per arribar a Porto són sensacionals. 

El Golf de Porto, juntament amb les Calanches de Piana, són Patrimoni de la Humanitat declarat per l’Unesco. 
Ens instal.lem a l’Hotel. És a 800 metres de la Marina de Porto, però estem tant cansats que se’ns passa per alt anar a veure un dels principals atractius de Porto, la posta de sol. Demà més!!!!

Dia 3 d’Agost de 2009

Porto –> Corte 

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Hem passat un dia a Còrcega, i ja comencem a copsar diferents coses de la cultura i la idiosincràtica de l’illa. Una i molt clara, és que per tot arreu i veiem la seva bandera. 

De França i de la bandera francesa, ni una ombra, en canvi, el seu emblema nacional el trobem fins a la sopa. Queda clar que és molt més que un simple reclam turístic.
La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II de Catalunya-Aragó, que va rebre Córcega al 1297 de mans del Papa Bonifaci VIII, tot i amb això, la bandera no va ser com la coneixem ara fins que va ser adoptada pel General de la Nació Pasquale di Paoli el 1755. Prèviament, la bandana que porta el morisc li cobria els ulls; Paoli va moure la bandana per sobre els ulls per simbolitzar l’alliberació del poble cors.

Va ser usada per la República de Còrsega i va ser prohibida després del 1769, quan França va rebre l’ illa de la República de Gènova per pagar un deute pendent i acabar amb la rebel•lió endèmica a l’illa. Va ser usada com a bandera oficial quan la Gran Bretanya va ocupar-la el 1793.

Sortim com sempre a les 9 del mati. El dia és promet força més fresc, ja que alguns núvols entrenyinen el cel.
El primer que fem és baixar a veure la Marina de Porto, i la seva torre de guaita que predomina el petit port.

Marxem cap al poble de Ota, i les Gorges de Spelunca.
Pujant cap a Ota, quedem parats en trobar diferents construccions a la vora del camí, primer pensem que son petits oratoris, però desprès veiem que son mausoleus, que els tenen desperdigats. Ja ho havíem vist pujant a Sant Antonio.

La carretera és força malmesa, però maca i val la pena, sobre tot en passar per les Gorges de Spelunca.

Tornem direcció a Porto, però sense entrar-hi pugem cap a altra de les meravelles d’aquesta illa, les Calanques (Calanches) de Piana
Aquest és el resultat del granit vermell i de roques tallades per la natura, de formes sorprenents, surrealismes o clares figures. La visió del Poble i la platja de Porto val la pena. 

Parem a donar una volta per l’entorn.

Desprès de passar per aquest bosc encantat, prosseguim cap a Piana 

Durant un bon tram, trobem molta gent admirant aquestes formacions de pedra… i la carretera si passeja entre mitg…

i a partir de Cargese la carretera es torna força més ràpida i bona, 

10 quilometres desprès de deixar Tiuccia, trobem una petita carretera que va a Calcatoggio. La D101, que seguirem fins a trobar la D1 que ens portarà cap a Vico per zones rurals interiors i molt poc transitades.

Aquí, lluny del tràfic constant, comencem a trobar animals per la carretera, 

les baques, a les que ja hi estem acostumats dels Pirineus o els Alps…

i els porcs, que realment ens sorprenen el primer moment.

A Arbori parem a fer un mos, de picnic, i desprès a fer un cafè en un bar (mai m’havia trobat que en un bar no tinguessin llet)

En arribar a Vico prenem la D70, molt bona i plaentera de fer (i correr). Pugem al coll de Sevi (1101m) i d’allà prenem una petita carretera rural que va a Marignana.

En aquest tram trobem una gran cort de porcs. Parem a saludar-los, ells, desprès del primer ensurt i una vegada apagades les motos, ens segueixen com a gossets.

Prenem la D84 i pugem cap el Col de Vergió (1477). En aquest punt, fins hi tot estem passant fred. El sol és amagat i l’alçada es nota amb les nostres jaquetes d’estiu.

Confraternitzem amb altres motarres francesos i ens fem unes fotos mutuament.

Baixem del coll per imponents boscos, el Forêt de Valdu-Niellu

que en porta de cap a altre de les meravelles d’avui, el pas de l’ Scala di Santa Regina.

Just a Francardo, ens trobem per primera vegada amb una carretera nacional, la N193. 

La seguim fins a Ponte Leccia, on agafem la carretera que puja per les Gorges de l’Asco

Ens enfilem fins el poble de Asco, i decidim fer una cervesa i retornar ja a buscar la nacional per anar a Corte, lloc on tenim l’hotel.

Desprès d’una dutxa, ja de vespre, aprofitem per donar una volta pel poble i fer un bon sopar.

Altre dia cremat. Demà més….

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).

INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto 
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene 
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne 
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Dia 4 d’Agost de 2009

Corte –> Sartene

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Corte (en cors Corti) és un municipi de Còrsega, situat al centre de l’illa, al departament de l’Alta Còrsega. És la capital històrica i cultural de Còrsega.
Està situat al Parc Regional Natural de Còrsega, sobre una penya dominada per la ciutadella i al peu dels cims més alts de l’illa.
La ciutadella de Corte va ser construïda al segle XV pel virrei de la Corona d’Aragó. Entre 1755 i 1769 va ser la seu del govern independent de Pascal Paoli, convertint-se en la capital del nacionalisme cors. Aquí es va promoure la constitució corsa que va sorprendre l’Europa de la Il•lustració i possiblement va inspirar la constitució dels Estats Units. Poc després s’hi va fundar la universitat de Còrsega. El 1768 hi va néixer Josep Bonaparte, futur rei d’Espanya.

Com cada mati, reemprenem la nostra ruta al tocar les 9. Avui el primer destí són les gorges de la Restonica.

S’enfilen en mig de un bonic paisatge alpí, fins els 1260 metres. Una meravella. 

Tornem per on hem vingut, i agafem ara la N193 direcció Ajaccio, i tot just desprès de passar el Col de Bellagranajo, a Venaco, parem a comprar el dinar. La ruta que farem a partir d’aquí, sembla exigent i brutal sobre el mapa. Més de 150 quilometres per carreteres de dubtosa qualitat, secundaries i apartades.

Just passar Vivario trobem la carretera que surt a la nostra esquerra, la D69. El meu tomtom diu que no hi ha cap més indicació en els propers, 80km!!!!
La carretera és maca, i en força bon estat, però quedem al.lucinats en sortir d’un revolt, i veure la pujada al coll de Sorba (1311m).

Despès la carretera baixa emboscada per diferents boscos, que tots tenen nom… el Foret de Vizzavona, el de Ghisoni, el de Marmano...

El Foret de Pietro di Verde, ens puja a un coll del mateix nom de 1289m, on parem un moment.

Seguim pel nostre camí… sense trànsit i tranquil. Amb la carretera canviant, trossos nou, trossos en obres, trams bruts… de tant en tant trobem algun petit nucli poblat, fins arribar a Zicabo.

Aquí iniciem una pujada fins el Coll de la Vaccia (1193m). Aquesta carretera es destrossada i estreta, de les que marca la guia Michelin com a “tram perillós”, però espectacular i amb unes vistes magnifiques.

Baixem cap a Aullene, on aprofitem per a dinar. Ara portem 79 quilometres d’aquesta carretera.

Anem a fer un cafè a un curiós establiment, com una pastisseria-bar. El xicot que ho porta és molt simpàtic, i ens presenta al seu pare, i un amic que l’anomena Leonid Brèjnev (Bresnief) per lo que s’assembla a aquest dirigent soviètic.

Ens hi estem quasi una hora. Ens adonem que no tenen molta simpatia per França i sobre tot pel Nicolas Sarkozy.
El pare ens parla amb Cors.

El cors és una llengua romànica parlada a Còrsega. És molt semblant a l’italià, i la majoria de lingüistes el consideren una variant del dialecte toscà. Té uns 150.000 parlants nadius, que sovint l’usen només a l’oral, reservant l’italià o el francès per a l’escrit.
Des del 1974 s’aplica la Llei Deixonne en l’ensenyament del cors, i des del 1988 el cors és ensenyat com a assignatura a totes les escoles de l’illa. 
Hi ha estudis que diuen que el 79 % dels caps de família de l’illa parlen cors, i el 59 % dels fills el parlen, tot i que segons fons nacionalistes, només el 20 % dels nens de l’illa s’expressen habitualment en cors.

Passem una bona estona, i ens sap greu marxar. D’aquí mateix surt la carretera que va a parar directament a Sartene amb uns escassos 35 km, on volem dormir, però nosaltres encara farem un Tour de més de 180km per arribar-hi. 

Així que trenquem a l’esquerra per la D420 cap a Zonza i desprès la D268 per pujar al formidable Coll de la Bavella (1218m), encerclat d’agulles altives i imponents. La carretera és bona en aquest tram.

Parem a fer unes fotos. És ple de gent, és un atractiu turístic de la zona… hi ha una imatge de la Verge de les Neus, plena de plaques i recordatoris, recordant difunts o simplement demanat els seus favors…

Hi ha vaques, i una d’elles no li fa gents de gràcia que la vulgui tocar… o serà pel color del la meva samarreta???

Baixem ràpids… la carretera és bona, i en passa quasi per alt el coll de Larone… cal dir que en escassos 30 quilometres, passem dels 1218 metres de la Bravella fins a tocar la costa, per tant a 0 mts al poble de Solenzara. Aquí prenem la N198 cap a Porto Vecchio, i Bonifacio, on pretenem parar per fer una ràpida visita.

Bonifacio (en cors Bunifaziu) està situada al sud de l’illa, separada de Sardenya per l’estret de Bonifacio, i és la ciutat més al sud de l’illa ( i de frança)
La ciutat va ser fundada per Bonifaci, marquès de Toscana, però va estar lligada a la república de Gènova. El dialecte que es parla és ligur i no toscà com el cors.
La part antiga de la ciutat (la Haute Ville) és una ciutadella situada a l’extrem d’una península sobre uns penya-segats calcaris i espectaculars.
Nosaltres parem al port. Des d’aquí podem veure tota la ciutadella. 

Fem un passeig i prenem la moto per entrar a la part antiga, que la trobem tancada al trànsit. No ens entretenim… es fa tard i encara tenim una estona fins a Sartene. La veritat és que no ens va ser possible trobar on dormir a Bonifacio, que era la nostra primera idea.

Per arribar a Sartene seguim per la nacional.

Una vegada arribats a la ciutat, quedem parats. Ens apareix de cop en mitg de la muntanya. 

Sartène (en cors Sartè) és un poble que està construït sobre una roca anomenada U Pitraghju. Al seu voltant hi ha més de 500 jaciments prehistòrics, entre els que destaquen els de Filitosa, Pelaggio, Stantari, Renaggiu i Fontanaccia. Són espectaculars els menhirs antropomòrfics (stantari en cors) esculpits amb finalitats rituals.
Els casc antic de Sartène és un laberint de carrers estrets amb cases altes de granit fosc que li donen un caràcter auster i tradicional.

Deixem la moto a l’hotel, i desprès ens i donem una volta. 
Els carrers tenen força pendent, ja que el poble està posat a un vessant de la muntanya. Arribem a la plaça major i sopem en un bar a la fresca. L’ambient és genial, i podem gaudir d’un recital de música reivindicativa corsa en directa… que més volem.

Dia 5 d’Agost de 2009

Sartene –> Bastia

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Els detalls del sentiment nacionalista el trobem en detalls com les matricules dels cotxes, porten una pegatina, com fem aquí a Catalunya, amagant l’inicial de França….

Per tot arreu, hi destaquen dos noms de dues persones que foren importants per l’historia de la illa, els de Sampiero Corso i el de Pasquale Paoli (l’hotel de Corte es deia Hotel Sanpiero Corso)

Sampiero Corso (Bastelica, 1498 – 1567) fou un líder de Còrsega del segle XVI.
El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l’illa fos ocupada per Enric II de França amb la finalitat d’expulsar el Genovesos. L’illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l’ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d’agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina.
Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d’un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. 
El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l’illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita “Guerra de Sampiero” i va dominar tot l’interior mentre els genovesos només dominaven les viles costeres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d’Ajaccio si be la derrota no fou decisiva. La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada producte d’una vendetta familiar, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d’anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d’abril de 1569)

La ruta d’avui hem decidit que no ens la complicarem massa. Volem arribar d’hora a bastia per a poder visitar-la i fer una remullada a les cristalines aigües de la illa. Tot i amb això, tenim un bon tram, tenim que creuar tota la illa sud – nord.

Com cada dia, esmorzem d’hora. Avui ho fem en un menjador amb un magnific mirador.

Marxem doncs per anar primer que res a Ajaccio. Tot és nacional, però és molt maca i agradable de fer… 

Seguim trobant “mausoleus” a peu de carretera….

Tot i que en acostar-nos a la ciutat trobem molt de transit.
Ajaccio (en cors Aiacciu, nom oficial en francès Ajaccio) és la capital del departament francès de Còrsega del Sud, i de la regió de Còrsega. És situada al golf d’Ajaccio, obert entre la punta de la Parata i el cap de Muro. Els francesos l’ocuparen del 1553 al 1559 i en fortificaren el port. Tornà al poder dels francesos el 1768 i l’any següent hi va néixer Napoleó Bonaparte.

Nosaltres no hi parem pas, decidim deixar el follon de transit i el caos per anar fins a la Punta Parata, just a tocar les Illes Sangunaires, un bonic punt.

Tornem sobre els nostres passos i deixem enrera Ajaccio marxant per la N193.

Ens prenem la revenja de tants dies d’anar per carreteres estretes i retorçades… de pitar darrera de cada revolt per que no sortís un cotxe suïcida….
La nacional és prou ampla i correcte per poder portar una bona mitja… corbes obertes (o no tant) i asfalt que et convida a treure-li una mica el suc a la moto.

Parem a dinar, com cada dia, tot fent un picnic que hem comprat una estona abans.

I tornem a passar per Corte, i en un tres i no res, som a Bastia. Hi hem dedicat entre pitos i flautes unes 7 hores…

Bastia (pronunciat [bas’tia]), capital del departament francès de l’Alta Còrsega. La ciutat està situada al nord-est de l’illa de Còrsega, a la costa de la mar Tirrena. La seva població frega els 40.000 habitants. Amb l’aglomeració urbana depassa els 50.000 habitants. El nom de la ciutat deriva de l’italià bastiglia, és a dir, “ciutadella”, per la fortificació que hi van construir els genovesos al segle XIV.
Bastia és la segona ciutat de Còrsega pel que fa al nombre d’habitants i el primer port de l’illa. El sector terciari ocupa més del 80% de la població activa.
Va ser fundada pels genovesos al segle XIV (1313) i des del 1453 fou la seu del governador genovès. El 1764, amb la resta de l’illa, passà sota domini francès. El 1811, en temps de Napoleó, perdé la capitalitat, que fou transferida a Aiacciu (Ajaccio en francès). 

L’hotel és molt guapo. Dels millors. Te unes bones habitacions amb aire condicionat, y uns magnífics jardins.

Parquing per les motos, i el que ens deixa més parats, una sortida exclusiva per la part del darrera a la mateixa platja!!!.

Avui no passa i ens fem una remullada que ens senta de marabella despres de tants dies de moto. Al nostre davant mateix, veiem l’Illa d’Elba. Ens banyem al mar Tirrena

L’hotel és regentat per un Cors…. cors.
Ens parla en Cors al fer el registre, i el primer que ens diu.. Catalans i Bascos, els millors!!! Li agrada el Barça, i ens presenta el seu amic… que anomena Sarkozy. La Carla B. És un porquet que te sobre el mostrador.

Te cartells de Pasquale Paoli i de l’historia de Corsica per les parets.

Pasquale Paoli (en francès Pascal Paoli) (Morosaglia, 1725 – Londres, 1807) fou un dirigent polític cors i líder de la nació.
Va néixer al llogaret d’Stretta, a la comuna de Morosaglia, el 5 d’abril del 1725, fill de Giancintu Paoli i Denise Valentini. Des del 1730 les revoltes varen ser freqüents a l’illa, i el seu pare en fou un dels dirigents el 1734 i el 7 de juliol del 1739 es va haver d’embarcar cap a Nàpols portant amb ell al seu fill Pasquale, de 14 anys.
El 1755 el fou cridat per son germà gran Clemente per participar a una rebel•lió i va tornar a Còrsega. En aquests anys va rebre influencies intel•lectuals franceses (Montesquieu), del filòsof Genovesi i altres (especialment Maquiavel).
Clemente havia rebut l’oferta de ser elegit cap general de la nació però va renunciar considerant que son germà era millor. A l’assemblea (Cunsulta) de San’Antone della Casabianca, el 13 i 14 de juliol de 1755 fou elegit Paoli, que va establir una constitució aprovada per la Dieta general a Corté el 16, 17 i 18 de novembre. Còrsega es proclamava regne amb la Verge Maria com a sobirana, així doncs en la pràctica era una república. Fou també Paoli que va establir la nova bandera nacional, en la que el cap del moro tenia la banda al front en lloc de estar tapant els ulls. El 14 de maig de 1761 es va crear la primera moneda nacional i el paper segellat.
El 1764 Gènova va cedir l’administració de l’illa a França. Paoli i els seus van fer la guerra als francesos. 
Els francesos van guanyar i van posar fi a la independència de Còrsega. 4500 corsos van morir-hi. El 14 de juliol de 1769 Paoli va marxar cap a l’exili a Nàpols amb un grup de fidels. Durant anys, Paoli va treballar per Corsega, des de l’exili o lluitan a l’illa. Va ser aliat dels anglesos, i el 19 de juny de 1794 fou aprovada per unanimitat la constitució del Regne Anglo-Cors que establia com a sobirà al rei Jordi III d’Anglaterra i Paoli fou declarat “pare de la pàtria”.

Anem a Bastia, i sopem a la fresca. 

Anem d’hora a dormir, el ferri surt a les 8 del mati i tenim que embarcar a les 7. A l’hotel ens diuen que ens donaran esmorzar a les 2/4 de 7 del mati. 
La lluna, quasi plena fa que el cel sigui il.luminat i la nit tranquila, ens diu bona nit.

Això s’acaba.

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).

INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto 
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene 
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne 
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Ja fa temps que li tenia posat l’ull a aquesta aventura motarra.
Els relats de varis companys que havien anat per aquelles terres, em feien venir salivera quant les llegia.
Una “expedició” una mica més complexa que el simple fet que sortir i agafar la moto, això de tenir que agafar un barco per traslladar-te sembla que tingui que fer l’experiència una mica més complicada… però també divertida i engrescadora.

És cert que la Carme i jo no teníem pas al cap fer una cosa així, com a molt ens havíem plantejat fer una petita escapada als Alps o Pics d’Europa, (les circumstancies personals no permetien molt més) però la proposta, una mica esbojarrada i agosarada, que va fer el Jordi2emes en el Xat, a principis de Juny, va fer que ens piques el cuc, aquell que et fa fer coses una mica il.lògiques i irreflexives… 

Amb presses i a contrarellotge per les dates en les que estàvem, vàrem iniciar el disseny del que seria el nostre viatge.

Les rutes eren força clares. Amb la informació d’internet, les cròniques d’altres que hi ha anat, un bon mapa Michelin i de les pàgines de turisme, era fàcil dibuixar amb el Google Maps una sèrie de línies que ens permetrien recórrer tota la illa en quatre dies.

El que no va ser gents fàcil va ser trobar on dormir amb tant poc temps vista i sent la primera setmana d’Agost.

La primera i fàcil manera de trobar allotjament, amb http://www.eurobookings.com/ o http://www.booking.com/ i moltes altre pàgines per l’estil, va ser infructuós, ja que tots els hotels (que la nostra butxaca es podia permetre) eren plens de gom a gom.
Només dues de les cinc nits vàrem solucionar-les on-line, les altres vàrem tenir que trucar per telèfon… amb el nostre magre francès per a poder tenir-ho tot lligat.

El ferri vam decidir agafar-lo a Niça, ja que era el que més s’adeia per horaris de sortida i arribada, tot de dia i així abaratia molt els costos al no tenir que agafar camarots o butaques. Ho varem fer on-line amb la companyia Corsica Ferries ( http://www.corsica-ferries.fr )

El fet de sortir de Niça però, plantejava altre problema… que està a 600km de casa nostra, per lo que calia marxar molt d’hora per arribar a l’hora de l’embarcament, a les dues del migdia. Això va fer que ens decidíssim a sortir el dia abans per la tarda i així partir el viatge en dos… i fer nit en un hotel F1 a Montpellier.

La tornada, per no fer-la tota per autopista i una mica més amena, també la partim, i de passada fer una visita a Carcassonne, també dormint en un F1.

Així doncs, finalment, sobre el 15 de juny, tenim tot el tema força embastat i decidit. Mig lligat i clar… queda que tot quadri una vegada allà.

Aquí teniu la ruta dels quatre dies que vàrem realitzar a Còrsega, la trtobareu per etapes en la descripció diaria.

Dia 31 de juliol de 2009

Parets del Valles –> Montpellier

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

I arriba el dia D, 31 de juliol, hora H, les tres de la tarda.

En Jordi i la Gloria es presenten puntuals a casa nostra, il.lusionats i carregats. A punt per emprendre la marxa cap al que serà per a ells i per a nosaltres, les nostres vacances motarres de l’any.

Amb una calor sufocant, avancem per sobre el negre asfalt… la nostra roba reixada d’estiu no fa l’afecte que esperem de la calor que porta l’aire… 
La nostre progressió és ràpida… la mitja de 120km/h fa que els quilometres passin a ritme, i per sort, ens avancem a l’operació sortida, i ni a la Roca ni a la Jonquera ni a Perpinyà, troben les acostumades caravanes.
Parem a l’area de servei de la Jonquera per carregar de benzina i estirar les cames…

Tot i amb això, en acostar-nos a Narbona i fins a Monpellier, anem trobant diferents retencions de 5 a 10 km que anem capejant com podem amb les motos, i la gentilesa dels conductors francesos que s’obren per deixar-te passar pel mig dels carrils.

En un peatge, la Vstrom s’escalfa de manera desconsolada i a punt és de rebentar i a la BMW se li encen un avis no conegut al pannell de control. Parem a un costat de la carretera i ens adonem que el ventilador del radiador de la V ha deixat de funcionar, i el ditxos missatge d’error de la BMW és que no s’encén la llum de fre. 

Per sort som a 25 del nostre destí d’avui i tot fent piruetes entre els cotxes, arribem a la sortida…. no sense rebre un simpàtic i complicent advertiment d’un Gendarme de tràfic. (estava parat sota un pont a l’ombra, i en veure’ns venir pel voral ens va fer uns gestos amb la ma…. pampam culet!!!!!!!), com aquí quant et topes amb els mossos….

Una vegada al F1, ens mirem les motos i ens dediquem al manteniment correctiu d’emergència. Desmuntem un lateral amb la complerta caixa d’eines que he portat, i descobrim que el que s’ha fet malbé és la termistancia que porta el radiador que dona la senyal per que s’engegui el ventilador. La solució és senzilla, cal fer un pont a la borna, però per això cal un cable.. i no en tenim cap… demà intentarem aconseguir-ne un. La lampara de la BMW és un fals contacte, i queda arreglat.

Les botes del Jordi tampoc han suportat la calor de la carretera i la sola se li ha desenganxat. Això te més fàcil solució, ja que porto cinta americana, que fa un bon pegat.

Primer assalt Superat. Ara queda trobar on sopar i demà serà altre dia.

Dia 1 d’Agost de 2009

Montpellier –> Niça –> Bastia

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Quedem per esmorzar a 2/4 de 9, i encara no son ¼ de 10 que ja som sobre les motos rumb a Niça. 

Reemprenem l’autopista (que per cert a França les motos paguen molt menys que els cotxes, cosa per la qual cal passar pel manual), ens queden 300 quilometres, i amb la calor que fa, es fan eterns.

A cada peatge tinc que parar la moto per que no s’escalfi, i arrossegar-la fins la garita de pagament. Tot i amb això, arribem a Niça sense problemes i al temps previst. L’embarcament és previst a les 14.00h i nosaltres hi arribem mitja hora abans.

Passem els controls i deixem les motos al davant de tot, i lo primer que ens trobem és un rètol que diu que l’embarcament es demora dues hores i mitja.

Mirem de passar l’estona com podem… amagats de la calor a la terminal, o intentant (sense èxit) que en facin un cafè a uns restaurants de la zona del port (són les tres de la tarda i…. ja han plegat!!!!)

Finalment arriba el Ferri i embarquem. Ja no sabem on amagar-nos del sol.

El barco surt del port que son quasi les sis de la tarda… hem trucat a l’hotel per di que arribarem passada la mitja nit… buffff!!! Ens han dit que no hi ha problema i ens esperaran.

Arribem molt cansats. Per postres, al vaixell i deurien anar uns mil cotxes que saturen les sortides de Bastia. Son 2/4 d’1 i l’hotel el tenim a les afores, a uns 16 km.
Ens hi estem mitja hora en arribar. Però per fi hem acabat amb aquesta jornada esgotadora i ja som en terres Corses.