de TUDELA a BARDENAS REALES – MONEGROS – SIERRA CEBOLLERA – OLITE…
DIA 3 de maig de 2008
Pirineus Navarresos – Olite – Yesa – Las Bardenas Reales
La ruta la podreu trobar clicant el mapa per ampliar-lo
Clica per obrir la ruta a GoogleMaps
Com cada dia, desprès d’esmorzar trèiem les motos, amb ganes boges de menjar quilometres i veure indrets nous.
Avui es tracta de anar fins els Pirineus Navarresos, i per rematar el dia, endinsar-nos a les Bàrdenas Reales. Així dons no ens entretenim gaire i posem rumb al nord per la N121
La primera parada és Olite, impressionant nucli medieval, sembla que estem en un conta de fades, envoltat de castells, torres, pòrtics, claustres…..
Per les restes arqueològiques es coneix que, en època imperial romana (s. I dC), un fort cinturó emmurallat defensava un petit altell en el qual més tard es fundaria la vila medieval. A més, al voltant del nucli urbà actual s’han trobat restes de viles romanes.
És capital o cap de la batllia del seu nom, creada per Carles III el Noble el 1407. Felip IV li concedeix el títol de ciutat el 1630. Des dels seus brillants moments en el s. XV i fins al s. XIX, Olite experimenta un eclipsi polític i un fort descens demogràfic.
El Palau dels Reis de Navarra d’Olite, Palau Reial d’Olite o Castell d’Olite és una construcció de caràcter cortesà i militar erigida durant els segles XIII i XIV a la localitat d’Olite. Va ser una de les seus de la Cort del Regne de Navarra a partir del regnat de Carles III “el Noble”. Cada estiu és seu principal del Festival de Teatre Clàssic d’Olite.
Despres, seguint la NA132 anem fins a Lumbier, i despres a Aoiz per la NA 150 on parem a comprar uns entrepans per fer un picnik.
I desprès busquem un bon lloc per a dinar, que trobem a prop de Aroz-Betelu.
Dinem al vell mig del Foz de Iñarbe que fa el riu Irati
Tot plegat de dinar anem a buscar la NA140,…
Aribe és el punt més el nord que arribem i comencem a tancar el cercle….
Seguirem fins a Escaroz i Navascuez, ja en direcció sud est. La carretera no te desperdici.
Desprès agafem la N240 tot vorejant l’embassament de Yesa fins a Sangüesa, on tenim que parar forçosament per deixar passar una cursa ciclista.
Aquí agafem unes boniques carreres interiors cap a Gallipienzo i Carcastillo…
on ens internem a Las Bardenas Reales per una pista de sorra….
És tard i no tenim clar de continuar. Son les 7 de la tarda i si passes res, ens tindriem que quedar hores allà…. deliberem…
pero decidim finalment seguir…. queden 30 km de pista….
El sòl característic de la zona està format per argiles, guixos i gresos, i el terreny ha estat fortament erosionat per l’aigua i el vent creant formes geològiques entre les quals destaquen els barrancs, els altiplans d’estructura tabular i els turons solitaris, anomenats cabezos. (extret de la viquipedia)
Un món a part, àrid, sec, de formacions arrasades per un vent sec, el cerç, que esculpeix la terra en barrancs i “cabezos”. Són aquests elevacions naturals del terreny de poca alçada, aïllades i generalment arrodonides, sent el més famós de tots el de Castildetierra, la imatge ha estat reproduïda en milers de fotografies.
i que no podem de deixar de fer-nos una fotografía davant d’ell…
I com no, per a acabar la ruta del el dia, la foto de grup, amb les Bardenas Reales de fons….
Dia 4 de maig de 2009
TORNADA CAP A CASA, MES MONEGROS
Desprès d’esmorzar, ens acomiadem del Jordi i la Júlia, que marxen cap a la Valldigna i del Carles i la Lídia, que segueixen ruta cap al nord.
Nosaltres, amb els tigres i l’in1til anem cap a Ejea de los Caballeros, Castejon de Valdejasa, Leciñena, Monegrillo i Bujaraloz, on parem a dinar…
Realment tot el paisatge, tret d’algun tram que és verd per que el blat encara està creixent, és sec i erm. Carreteres rectes i monòtones, que en arribar a Monegrillo, ens mostren els vastos Monegros…
Una vegada arribats a Bijaraloz, prenem a N2 que a Lleida es transforma en monòtona Autovia AP2 fins a casa.
Han estat 4 dies de moto, intensos i divertits. Com sempre, només resta donar les gràcies a tots els companys que varen venir per deixar-nos compartir uns dies així amb ells, i esperar que a la propera puguem ser forces més. Quan us sembli, repetim!!!!!
de TUDELA a BARDENAS REALES – MONEGROS – SIERRA CEBOLLERA – OLITE…
Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
DIA 1 de maig de 2008
CAP A TUDELA PELS MONEGROS
Quedem com sempre amb els Tigres d’Igualada al hotel America del seu poble, per així, anar plegats cap a Mesquinesa, lloc on teniem que coincidir amb la resta de la Colla.
Així dons, marxem de casa sobre les 8 del matí, amb la VStrom vestida de portaavions….
Clica per obrir la ruta a GoogleMaps
I encara no son les 9 que ens trobem amb els Tigres, el Xavi i la Ceci.
Just deixar la autivia i en passar per la Granja d’Escarp, ens trobem amb UN CAMELL!!!! No ens podem estar de parar i fer-nos una foto mabell. El Xavi i la Ceci ja es senten a Africa… un burro també s’acosta a saludar-me, tot queda en familia
A 2/4 d’11 ja hem triat bar a Mequinenza i ens posem a esmorzar. Al cap d’una estooooooooona, arriben el resta de la colla. Venen remuntant l’Ebre des d’Aldea.
Per fi coneixem en Ferran (Ronsitocola), i ens retrobem amb en Jordi i la Julia, en Miquel, el Toni i la Carme i el Carles i la Lidia. El temps just de fer un refresc i ens posem camí a Caspe i Chiprana….
La carretera (la N211) és ràpida i agradable, de corbes obertes i enllaçades…. un plaer.
Arribant a Chiprana, en Ferran i en Toni i la Carme segueixen per la nacional i nosaltres ens desviem per una carretereta….
que de seguida es transforma en una magnifica pista. Un OffRoad apta per a les nostres carregades motos. Paisatge agresta i sec, desert i polsegós…. paisatge monegrero total…
La pista ens deixa en una comarcal que seguim fins a la nacional, a portes de Sastago, just al mirador, on parem un moment.
Anem cap a Sastago que te un bonic pont sobre l’Ebre, i ens trobem a la colla a la fresca prenent un vermut.
Comença a ser hora de dinar, i fem uns quilometres fina a trobar un bon restaurant, dinem a Quinto.
Despres de dinar ens despedim del Toni i la Carme. Tornen cap a Reus. Una llàstima que no puguin compartir tots els dies amb nosaltres. I continuem camí, cap a Zaragoza i desprès cap a Tudela… que hi arribem en un tres i no res,
L’entrada al parquing, si mes no, és curiosa, és un muntacàrregues.
Una veghada dutxats i pentinats, anem a donar una volta per Tudela i a sopar.
Dia 2 de maig de 2009
ENTRE SORIA I LOGROÑO, SIERRA CEBOLLERA
La veritat que aquesta ruta, ens posa a tots a prova. Quasi tota transcorre per carreteres petites i bonyegudes, revolades i per paisatges de contrastos intensos, a cavall de Navarra, La Rioja i Castilla Leon. Sense ser excessivament llarga en quilometratge, ens passem més de 8 hores sobre la moto, i això ho vàrem notar al final del dia. Jo no podia ni fava.
És dificil detallar les carreres per les que vàrem passar, el millor per a fer-vos una idea, és que mireu el mapa de Google Maps punxant-lo
Clica per obrir la ruta a GoogleMaps
A ¾ de 10 trèiem les motos pel forat del muntacàrregues…. i ens acomiadem d’en Ronsitocola, que marxa cap a casa. Ha estat un plaer haver rodat amb ell. Esperem fer-ho altre dia
Ens posem en marxa ràpidament, anem cap a Cintruengo i Fitero, on entrem a La Rioja
Comencem a agafar carreters petites que s‘escolen entre valls i prats, turons i marges… la veritat que ens quedem bocabadats amb el que veiem…
Parem un moment a Navajun, tot passant per la LR490, tot just un quilometre abans de que es digui SO-P-1124 en entrar a Soria. El poble és petit i pintoresc….
Entrant a Soria, canvia el color de l’asfalt, però el paisatge segueix sent magnífic.
Finalment arribem a Vinuesa on parem a dinar. I desprès anem cap a Montenegro de Cameros…
En arribar a Almarza, decidim fer un replantejament de la ruta per que es fa tard i no la podrem fer tota, i volem comprar el sopar a Arnedo.
La carretera que hem triat per arribar-hi, ens sorprèn pel seu encant, sobre tot el tram de Yanguas i Enciso..
D’Arnedo anem cap a Calahorra i d’allà, per autovia a Tudela, que arribem amb les ultimes llums del dia. A estat un dia magnífic però cansat. Les carreteres han valgut la pena. Aquest QSC es coneix be aquests indrets…. es nota!!!!
Espero que aquesta crònica pugui servir a d’altres que vulguin repetir algun dia algun d’aquests trajectes, ja que l’he detallat al màxim per a que així sigui.
Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
Tant mateix crec que s’ho mereixen les 860 fotos que va fer la Carme, que no poden quedar inèdites. Aquí us en poso una mostra.
DIA 29 DE FEBRER Nosaltres vàrem agafar festa el dia 29. Volíem fer una mica de ruta tot baixant cap a Castelló. No volíem fer tot autopista, així, vàrem dissenyar una entretinguda ruta fins a Algímia. Ruta que fins l’últim moment no va estar clara i decidida.
Desprès dels consells de l’Arturo i en Tonet, la ruta queda així:
Si cliques s’obrira en google maps amb més detalls
Marxem tard, cap a 2/4 d’11, ja que tenim que portar el gos a la gossera i no ho varem poder fer el dijous, per lo que sacrifiquem ruta i anem directament fins a Reus per autopista. D’allà prenem la T310 cap a Montroig del Camp. La veritat és que la carretera és molt recta i no te cap gràcia…
La que busquem per això és la carretera de Pratdip, la T311. I cal dir que no decepciona. Una carretera revolada i perfectament asfaltada….. si en tenen de duros aquests de Tarragona!!!!
Ens trobem amb la carretera de Tivissa C44, un circuit de GP, i desprès, a Mora, prenem la N420 fins a Gandesa, on prenem una carretera que ens portarà a Bot i Horta de Sant Joan.
Arribats a Horta, ja veiem al fons els Ports, i les impressionants roques de Benet, magnific lloc per passar hores escalant i grimpant.
Arribem a Valderrobles on girem cap a Fuentespalda per la A1414
En trobar el desvio a l’esquerra de Penyarroya de Tastavins, el prenem i deixem el poble sense entrar-hi. Anem direcció Herbés.
Realment aquest camí, és una bona alternativa per pujar el port de Torremiró, i la carretera val mos més la pena.
El port ja és un vell conegut, amb els seus molins…. aquí la carretera és nova i ens porta ràpidament cap a Morella, que deixem enrera.
Prenem la CV12, i ràpidament arribem al Coll d’Ares,
Des de dalt, podem veure les paelles del port que ens esperen de baixada..
Peró ara toca dinar a un meson que hi ha just a les nostres esquenes…
La baixada, rapida i per bona carretera. Ara anem per la CV15,
en trencar a la dreta cap a Torre d’en Besora per la CV 165, ens adonem que allà on anem, el temps no és pas gaire bo…. veiem com plou.
A dos quilometres d’Atzeneta del Maestrat, prenem una petita pista asfaltada que puja a buscar la CV169 cap a Vistabella del Maestrat.
Així que prenem alçada la vista és espectacular,
està a punt de ploure….. ens comencen a caure gotes…. però continuem amunt, la carretera està en força mal estat al final. Així que veiem Vistabella, donem mitja volta, volem arribar secs a Algímia.
De baixada, trobem les carreteres xopes, acaba de ploure, ens hem lliurat pels pèls.
Ara anem cap a Chodos per una petita i en trams malmesa carretereta…
Chodos és un petit poble penjat en una penya..
Una vegada a Atzaneta, anem ràpidament cap a Onda, que encara queda lluny. D’aquí a Algímia hi ha uns 25 km. Hi arribem amb les ultimes llums del dia.
Esperem que arribin els companys i sopem. desprès festa a casa de l’Arturo i l’Empar.
Demà serà altre dia.
DIA 1 DE MARÇ
En llevem, amb més o menys ganes desprès de la festa de la nit…. Una primera ullada a les motos, mullades per la rosada, i anem a esmorzar al mateix lloc on haviem sopat…
El Bar es diu El Olivo, finalment la Cristina enten allò de la figuera i la olivera…
Tot seguit, tornem a les motos i ens preparem per a marxar.
L’Arturo i l’Empar ens acompanyaran en cotxe. Una llàstima. _ok_
Les rutes les ha preparant en Arturo (Rutilo), triant, com podrem comprobar durant el dia, les millors i més maques carreteres de la zona.
Si cliques s’obrira en google maps amb més detalls
Anem cap a Onda on ens esperen els que han matinat molt avui per venir. Passem de dia, el que ahir havíem fet de nit i amb el terra mullat.
I al punt acordat, ens els trobem.
Desprès d’un tram per la CV20, prenem la revolada CV194 cap a Ludiente i Castell de Vuilamalefa
Aquí fem unes “biodramines” fins arribar a Zucaina, on trobem un bareto motero i parem a fer una cervesa.
…i que va passar de be una cervesa fresca amb la calor que feia…. tot i que algunes no se com ho fan per posar-ne tanta….. i no parar!!!!!!!
Troben una cruïlla que despres de dinar hi tornarem. Ara la prenem a la dreta per una petita carretera que ens portarà fins el lloc de dinar, a Puertomingalvo.
El dinar com tot en aquesta sortida, a l’alçada de les circumstancies.
Tot plegat de dinar, prenem la A1701 i per fer la digestió, ens fem el Port de Linares treien chispes
Prenem altre cop la CV190 en sentit contrari, hi ha la cruïlla, ara, cap a Montanejos per la CV196
Sense donar-nos compte, ja ens trobem altre cop a L’Olivo sopant.
Culo o codo…. _juas_ _juas_ _juas_ o la regatera d’una “pobre refugiatta rumanesa”…
Desprès de sopar, un detallet pels magnífics amfitrions… que tant van fer per nosaltres.
I desprès a rematar-la a casa. En Arturo i l’Empar també han fet un detall per a nosaltres.
Anem a dormir…. alguns abans que altres. Estem cansats. Demà encara queden molts quilometres a fer.
DIA 2 DE MARÇ
La ruta d’avui és força més curta que la d’ahir. Cal pensar que estem a 350km de casa i tenim que tornar desprès de dinar.
Al final la vàrem allargar una mica per fer gana fins l’hora de dinar, i va quedar d’aquesta manera.
Si cliques s’obrira en google maps amb més detalls
Una vegada llevats i amb la cara rentada i pentinats, anem a esmorzar, com sempre a l’Olivo. El trobem tancat, ahir els vàrem fer plegar massa tard. Aprofitem a fer la foto de grup. Desprès, en HiperXevi te que marxar cap a casa. És el que te més hores de viatge i no vol fer patir a la família arribant a les 11 de la nit (quin detall!!!! )
Encara no hem acabat amb la foto que ja obren el bar… I ha esmorzar!!!!
La ruta és molt maca, i sobre tot ràpida. Carreteres perfectes per a rodar, sobretot amb motos esportives…. el que demostra la gran cuantitat de RRRss que ens trobem pel camí o al poble de Teresa.
Així donç prenem la CV213 cao a Matet, Gaibiel i Novaliches, i d’allà per la CV235 cap a Teresa…
En sortir de Teresa, la carretera segueix sent magnifica, peró un carruatge molt pintoresc darrera d’una corba ens dona un fort ensurt….
Seguim per la carretera esmentada i passem el petit port de La Cruz del Collado, de 1040 m i anem a parar a la CV245 que prenem a l’esquerra.
Desprès de passar el Puerto de Montemayor de 951m la carretera baixa recargolada fina a La Cueva Santa, lloc on parem a visitar-la, tot i que molts, l’unic santuari que varem veure va ser el de la cantina que hi ha allà…
A la tasca decidim allargar la ruta…. son les 2/4 d’1 del migdia i la podem allargar quasi una hora.
Decidim fer el Coll d’Eslida…… impressionant….. Així prenem la carretera de baixada fina a Altura i prenem l’autovia fina a sortir a Soneja, on prenem la CV230 cap a Azuéba i Chóvar…
Així que som a Eslida, només quden 16 km per Algimia d’Almoacid…
Arribem just a l’hora convinguda, ¾ de 2. Just per aparcar i entaular-se. Tenim la paella emparaulada per les 2.
L’Empar fa els honors i reparteix l’arros…..
i nosaltres sense pensar-nos-ho ens la cruspium…
En acabar, arriba l’hora d’acomiadar-nos. Queden encara forces hores fins arribar a casa.
Marxem contents i molt agraïts a l’Arturo hi ha l’Empar. Han fet que tot sortís rodó i la trobada fos un èxit rotund. Només ens sap greu que ells no ens hagin pogut acompanyar amb la moto.
La comunió entre tots va ser excel•lent, tot va rodar (mai millor dit) a la perfecció.
Com sempre gràcies a tots per haver-nos permès passar unes hores tant magnifiques plegats, i als amfitrions per haver-ho fet possible.
Comenceu a escriure o introduïu / per triar un bloc
Dormim poc, però be. A les 8.30 ens trobem per esmorzar. Jo m’he llevat una mica més d’hora per reparar la moto amb un cable i un interruptor que m’he trobat. Ha anat genial. 45 minuts de feina que fan que deixi de patir i torni a veure la ruta possible.
Tenim per davant tota Còrsega. Avui ens toca fer el Cap Corse, i anar cap a Porto tot resseguint la costa, tret d’algun punt, com la pujada al magnífic mirador de Sant Antonio.
La ruta la podreu veure tot clicant el següent mapa.
Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) i és situada a latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. Té una superfície de 8.680 km2 i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l’Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l’antic parlament i de la universitat. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), seu de l’assemblea regional. La segona ciutat i capital econòmica és Bastia.
La illa és allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa francesa, a 82 km de la costa italiana i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal remarcar també les illes i illots de l’arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo i Giglio.
Anem cap a Bastia i la traspassem, tenim pensat visitar-la l’últim dia. La nostra primera intenció, és vorejar tot el Cap Cors, resseguint el seu perímetre per la carretera D80.
Cap Cors (en cors Capicorsu) és una península situada al nord-est de l’illa de Còrsega. I s’estén al nord de la línia Bastia – Saint Florent, amb uns 4o kms de llarg de nord a sud, i de 10 a 15 kms d’ampla.
Parem a fer una parada al petit poble d’Erbalunga, típic i pintoresc, amb el seu port i la torre de guaita.
Certament te un litoral molt escarpat, i no te gaires platges. La carretera generalment va tallant les abruptes pendents sobre el mar, i anem trobant multitud de torres destinades a protegir l’illa dels atacs navals (n’hi ha 65 en tot el perímetre de l’illa).
Deixem la carretera D80 per agafar una de rural, que ens portarà al poble de Barcaggio, que és el més al nord de l’illa.
Parem a fer un beure. No hi ha gents de turisme… i no ens estranya… arribar aquí amb cotxe, ja es tenen que tenir ganes.
Una de les coses que primer ens deixa bocabadats, és l’aigua tant transparenta que te l’illa.
Així que marxem de Barcaggio, tot anat per una petita carretera que ens torna a la D80, som atacats per un enorme gos enrabiat… per sort tot queda en un ensurt per nosaltres… pel gos, encara deu portar la marca del meu 44 al morro, i les pegatines de la maleta lateral al clatell.
Desprès continuem per la D80, ara en sentit sud, que és en força mal estat, molt recargolada i lenta de fer.
Parem just trobar un súper que està a punt de tancar. Comprem uns queviures i dinen de picnic, tal i com hem decidit fer aquest dies per tal de guanyar temps i diners.
Ens queda encara un bon tros. Seguim costejant per unes “interminables costes del Garraf”. Passem per Saint Florent, i anem direcció Ille Rouse per la D81… aquí la carretera ja és més bona.
Les vistes sobre el mar i la costa és espectacular. No queda molt de lloc per a les platges, però les poques que hi ha, son en aquesta zona, de pedres petites i arrodonides… i el color des de la carretera ens xoca molt. Fa molta calor, però amb la carretera que estem fent, ara de bon asfalt, ens ho passem molt be.
Pugem al poble de Sant Antonino, magníficament situat en una alta atalaia, amb vistes espectaculars sobre la costa. Sant Antonino és un dels pobles més antics de l’illa.
Realment Sant Antonino és un magnífic mirador i un poble pintoresc….
Marxem tot pujant el coll de Salvi de 509m i d’on veiem gent que salta en parapente. El coll no és que tingui una alçada espectacular, però cal pensar que som a pocs metres de la linea costera…
Ens queda una carretera espectacular, la que passa pel Col de la Croix fins a Porto, fi de la nostre etapa d’avui. 47 quilometres espectaculars, tallant pendents que baixen sobre el mar.
Els últims quilometres per arribar a Porto són sensacionals.
El Golf de Porto, juntament amb les Calanches de Piana, són Patrimoni de la Humanitat declarat per l’Unesco. Ens instal.lem a l’Hotel. És a 800 metres de la Marina de Porto, però estem tant cansats que se’ns passa per alt anar a veure un dels principals atractius de Porto, la posta de sol. Demà més!!!!
Dia 3 d’Agost de 2009
Porto –> Corte
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Hem passat un dia a Còrcega, i ja comencem a copsar diferents coses de la cultura i la idiosincràtica de l’illa. Una i molt clara, és que per tot arreu i veiem la seva bandera.
De França i de la bandera francesa, ni una ombra, en canvi, el seu emblema nacional el trobem fins a la sopa. Queda clar que és molt més que un simple reclam turístic. La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II de Catalunya-Aragó, que va rebre Córcega al 1297 de mans del Papa Bonifaci VIII, tot i amb això, la bandera no va ser com la coneixem ara fins que va ser adoptada pel General de la Nació Pasquale di Paoli el 1755. Prèviament, la bandana que porta el morisc li cobria els ulls; Paoli va moure la bandana per sobre els ulls per simbolitzar l’alliberació del poble cors.
Va ser usada per la República de Còrsega i va ser prohibida després del 1769, quan França va rebre l’ illa de la República de Gènova per pagar un deute pendent i acabar amb la rebel•lió endèmica a l’illa. Va ser usada com a bandera oficial quan la Gran Bretanya va ocupar-la el 1793.
Sortim com sempre a les 9 del mati. El dia és promet força més fresc, ja que alguns núvols entrenyinen el cel. El primer que fem és baixar a veure la Marina de Porto, i la seva torre de guaita que predomina el petit port.
Marxem cap al poble de Ota, i les Gorges de Spelunca. Pujant cap a Ota, quedem parats en trobar diferents construccions a la vora del camí, primer pensem que son petits oratoris, però desprès veiem que son mausoleus, que els tenen desperdigats. Ja ho havíem vist pujant a Sant Antonio.
La carretera és força malmesa, però maca i val la pena, sobre tot en passar per les Gorges de Spelunca.
Tornem direcció a Porto, però sense entrar-hi pugem cap a altra de les meravelles d’aquesta illa, les Calanques (Calanches) de Piana. Aquest és el resultat del granit vermell i de roques tallades per la natura, de formes sorprenents, surrealismes o clares figures. La visió del Poble i la platja de Porto val la pena.
Parem a donar una volta per l’entorn.
Desprès de passar per aquest bosc encantat, prosseguim cap a Piana
Durant un bon tram, trobem molta gent admirant aquestes formacions de pedra… i la carretera si passeja entre mitg…
i a partir de Cargese la carretera es torna força més ràpida i bona,
10 quilometres desprès de deixar Tiuccia, trobem una petita carretera que va a Calcatoggio. La D101, que seguirem fins a trobar la D1 que ens portarà cap a Vico per zones rurals interiors i molt poc transitades.
Aquí, lluny del tràfic constant, comencem a trobar animals per la carretera,
les baques, a les que ja hi estem acostumats dels Pirineus o els Alps…
i els porcs, que realment ens sorprenen el primer moment.
A Arbori parem a fer un mos, de picnic, i desprès a fer un cafè en un bar (mai m’havia trobat que en un bar no tinguessin llet)
En arribar a Vico prenem la D70, molt bona i plaentera de fer (i correr). Pugem al coll de Sevi (1101m) i d’allà prenem una petita carretera rural que va a Marignana.
En aquest tram trobem una gran cort de porcs. Parem a saludar-los, ells, desprès del primer ensurt i una vegada apagades les motos, ens segueixen com a gossets.
Prenem la D84 i pugem cap el Col de Vergió (1477). En aquest punt, fins hi tot estem passant fred. El sol és amagat i l’alçada es nota amb les nostres jaquetes d’estiu.
Confraternitzem amb altres motarres francesos i ens fem unes fotos mutuament.
Baixem del coll per imponents boscos, el Forêt de Valdu-Niellu,
que en porta de cap a altre de les meravelles d’avui, el pas de l’ Scala di Santa Regina.
Just a Francardo, ens trobem per primera vegada amb una carretera nacional, la N193.
La seguim fins a Ponte Leccia, on agafem la carretera que puja per les Gorges de l’Asco
Ens enfilem fins el poble de Asco, i decidim fer una cervesa i retornar ja a buscar la nacional per anar a Corte, lloc on tenim l’hotel.
Desprès d’una dutxa, ja de vespre, aprofitem per donar una volta pel poble i fer un bon sopar.
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Corte (en cors Corti) és un municipi de Còrsega, situat al centre de l’illa, al departament de l’Alta Còrsega. És la capital històrica i cultural de Còrsega. Està situat al Parc Regional Natural de Còrsega, sobre una penya dominada per la ciutadella i al peu dels cims més alts de l’illa. La ciutadella de Corte va ser construïda al segle XV pel virrei de la Corona d’Aragó. Entre 1755 i 1769 va ser la seu del govern independent de Pascal Paoli, convertint-se en la capital del nacionalisme cors. Aquí es va promoure la constitució corsa que va sorprendre l’Europa de la Il•lustració i possiblement va inspirar la constitució dels Estats Units. Poc després s’hi va fundar la universitat de Còrsega. El 1768 hi va néixer Josep Bonaparte, futur rei d’Espanya.
Com cada mati, reemprenem la nostra ruta al tocar les 9. Avui el primer destí són les gorges de la Restonica.
S’enfilen en mig de un bonic paisatge alpí, fins els 1260 metres. Una meravella.
Tornem per on hem vingut, i agafem ara la N193 direcció Ajaccio, i tot just desprès de passar el Col de Bellagranajo, a Venaco, parem a comprar el dinar. La ruta que farem a partir d’aquí, sembla exigent i brutal sobre el mapa. Més de 150 quilometres per carreteres de dubtosa qualitat, secundaries i apartades.
Just passar Vivario trobem la carretera que surt a la nostra esquerra, la D69. El meu tomtom diu que no hi ha cap més indicació en els propers, 80km!!!! La carretera és maca, i en força bon estat, però quedem al.lucinats en sortir d’un revolt, i veure la pujada al coll de Sorba (1311m).
Despès la carretera baixa emboscada per diferents boscos, que tots tenen nom… el Foret de Vizzavona, el de Ghisoni, el de Marmano...
El Foret de Pietro di Verde, ens puja a un coll del mateix nom de 1289m, on parem un moment.
Seguim pel nostre camí… sense trànsit i tranquil. Amb la carretera canviant, trossos nou, trossos en obres, trams bruts… de tant en tant trobem algun petit nucli poblat, fins arribar a Zicabo.
Aquí iniciem una pujada fins el Coll de la Vaccia (1193m). Aquesta carretera es destrossada i estreta, de les que marca la guia Michelin com a “tram perillós”, però espectacular i amb unes vistes magnifiques.
Baixem cap a Aullene, on aprofitem per a dinar. Ara portem 79 quilometres d’aquesta carretera.
Anem a fer un cafè a un curiós establiment, com una pastisseria-bar. El xicot que ho porta és molt simpàtic, i ens presenta al seu pare, i un amic que l’anomena Leonid Brèjnev (Bresnief) per lo que s’assembla a aquest dirigent soviètic.
Ens hi estem quasi una hora. Ens adonem que no tenen molta simpatia per França i sobre tot pel Nicolas Sarkozy. El pare ens parla amb Cors.
El cors és una llengua romànica parlada a Còrsega. És molt semblant a l’italià, i la majoria de lingüistes el consideren una variant del dialecte toscà. Té uns 150.000 parlants nadius, que sovint l’usen només a l’oral, reservant l’italià o el francès per a l’escrit. Des del 1974 s’aplica la Llei Deixonne en l’ensenyament del cors, i des del 1988 el cors és ensenyat com a assignatura a totes les escoles de l’illa. Hi ha estudis que diuen que el 79 % dels caps de família de l’illa parlen cors, i el 59 % dels fills el parlen, tot i que segons fons nacionalistes, només el 20 % dels nens de l’illa s’expressen habitualment en cors.
Passem una bona estona, i ens sap greu marxar. D’aquí mateix surt la carretera que va a parar directament a Sartene amb uns escassos 35 km, on volem dormir, però nosaltres encara farem un Tour de més de 180km per arribar-hi.
Així que trenquem a l’esquerra per la D420 cap a Zonza i desprès la D268 per pujar al formidable Coll de la Bavella (1218m), encerclat d’agulles altives i imponents. La carretera és bona en aquest tram.
Parem a fer unes fotos. És ple de gent, és un atractiu turístic de la zona… hi ha una imatge de la Verge de les Neus, plena de plaques i recordatoris, recordant difunts o simplement demanat els seus favors…
Hi ha vaques, i una d’elles no li fa gents de gràcia que la vulgui tocar… o serà pel color del la meva samarreta???
Baixem ràpids… la carretera és bona, i en passa quasi per alt el coll de Larone… cal dir que en escassos 30 quilometres, passem dels 1218 metres de la Bravella fins a tocar la costa, per tant a 0 mts al poble de Solenzara. Aquí prenem la N198 cap a Porto Vecchio, i Bonifacio, on pretenem parar per fer una ràpida visita.
Bonifacio (en cors Bunifaziu) està situada al sud de l’illa, separada de Sardenya per l’estret de Bonifacio, i és la ciutat més al sud de l’illa ( i de frança) La ciutat va ser fundada per Bonifaci, marquès de Toscana, però va estar lligada a la república de Gènova. El dialecte que es parla és ligur i no toscà com el cors. La part antiga de la ciutat (la Haute Ville) és una ciutadella situada a l’extrem d’una península sobre uns penya-segats calcaris i espectaculars. Nosaltres parem al port. Des d’aquí podem veure tota la ciutadella.
Fem un passeig i prenem la moto per entrar a la part antiga, que la trobem tancada al trànsit. No ens entretenim… es fa tard i encara tenim una estona fins a Sartene. La veritat és que no ens va ser possible trobar on dormir a Bonifacio, que era la nostra primera idea.
Per arribar a Sartene seguim per la nacional.
Una vegada arribats a la ciutat, quedem parats. Ens apareix de cop en mitg de la muntanya.
Sartène (en cors Sartè) és un poble que està construït sobre una roca anomenada U Pitraghju. Al seu voltant hi ha més de 500 jaciments prehistòrics, entre els que destaquen els de Filitosa, Pelaggio, Stantari, Renaggiu i Fontanaccia. Són espectaculars els menhirs antropomòrfics (stantari en cors) esculpits amb finalitats rituals. Els casc antic de Sartène és un laberint de carrers estrets amb cases altes de granit fosc que li donen un caràcter auster i tradicional.
Deixem la moto a l’hotel, i desprès ens i donem una volta. Els carrers tenen força pendent, ja que el poble està posat a un vessant de la muntanya. Arribem a la plaça major i sopem en un bar a la fresca. L’ambient és genial, i podem gaudir d’un recital de música reivindicativa corsa en directa… que més volem.
Dia 5 d’Agost de 2009
Sartene –> Bastia
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Els detalls del sentiment nacionalista el trobem en detalls com les matricules dels cotxes, porten una pegatina, com fem aquí a Catalunya, amagant l’inicial de França….
Per tot arreu, hi destaquen dos noms de dues persones que foren importants per l’historia de la illa, els de Sampiero Corso i el de Pasquale Paoli (l’hotel de Corte es deia Hotel Sanpiero Corso)
Sampiero Corso (Bastelica, 1498 – 1567) fou un líder de Còrsega del segle XVI. El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l’illa fos ocupada per Enric II de França amb la finalitat d’expulsar el Genovesos. L’illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l’ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d’agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina. Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d’un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l’illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita “Guerra de Sampiero” i va dominar tot l’interior mentre els genovesos només dominaven les viles costeres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d’Ajaccio si be la derrota no fou decisiva. La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada producte d’una vendetta familiar, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d’anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d’abril de 1569)
La ruta d’avui hem decidit que no ens la complicarem massa. Volem arribar d’hora a bastia per a poder visitar-la i fer una remullada a les cristalines aigües de la illa. Tot i amb això, tenim un bon tram, tenim que creuar tota la illa sud – nord.
Com cada dia, esmorzem d’hora. Avui ho fem en un menjador amb un magnific mirador.
Marxem doncs per anar primer que res a Ajaccio. Tot és nacional, però és molt maca i agradable de fer…
Seguim trobant “mausoleus” a peu de carretera….
Tot i que en acostar-nos a la ciutat trobem molt de transit. Ajaccio (en cors Aiacciu, nom oficial en francès Ajaccio) és la capital del departament francès de Còrsega del Sud, i de la regió de Còrsega. És situada al golf d’Ajaccio, obert entre la punta de la Parata i el cap de Muro. Els francesos l’ocuparen del 1553 al 1559 i en fortificaren el port. Tornà al poder dels francesos el 1768 i l’any següent hi va néixer Napoleó Bonaparte.
Nosaltres no hi parem pas, decidim deixar el follon de transit i el caos per anar fins a la Punta Parata, just a tocar les Illes Sangunaires, un bonic punt.
Tornem sobre els nostres passos i deixem enrera Ajaccio marxant per la N193.
Ens prenem la revenja de tants dies d’anar per carreteres estretes i retorçades… de pitar darrera de cada revolt per que no sortís un cotxe suïcida…. La nacional és prou ampla i correcte per poder portar una bona mitja… corbes obertes (o no tant) i asfalt que et convida a treure-li una mica el suc a la moto.
Parem a dinar, com cada dia, tot fent un picnic que hem comprat una estona abans.
I tornem a passar per Corte, i en un tres i no res, som a Bastia. Hi hem dedicat entre pitos i flautes unes 7 hores…
Bastia (pronunciat [bas’tia]), capital del departament francès de l’Alta Còrsega. La ciutat està situada al nord-est de l’illa de Còrsega, a la costa de la mar Tirrena. La seva població frega els 40.000 habitants. Amb l’aglomeració urbana depassa els 50.000 habitants. El nom de la ciutat deriva de l’italià bastiglia, és a dir, “ciutadella”, per la fortificació que hi van construir els genovesos al segle XIV. Bastia és la segona ciutat de Còrsega pel que fa al nombre d’habitants i el primer port de l’illa. El sector terciari ocupa més del 80% de la població activa. Va ser fundada pels genovesos al segle XIV (1313) i des del 1453 fou la seu del governador genovès. El 1764, amb la resta de l’illa, passà sota domini francès. El 1811, en temps de Napoleó, perdé la capitalitat, que fou transferida a Aiacciu (Ajaccio en francès).
L’hotel és molt guapo. Dels millors. Te unes bones habitacions amb aire condicionat, y uns magnífics jardins.
Parquing per les motos, i el que ens deixa més parats, una sortida exclusiva per la part del darrera a la mateixa platja!!!.
Avui no passa i ens fem una remullada que ens senta de marabella despres de tants dies de moto. Al nostre davant mateix, veiem l’Illa d’Elba. Ens banyem al mar Tirrena
L’hotel és regentat per un Cors…. cors. Ens parla en Cors al fer el registre, i el primer que ens diu.. Catalans i Bascos, els millors!!! Li agrada el Barça, i ens presenta el seu amic… que anomena Sarkozy. La Carla B. És un porquet que te sobre el mostrador.
Te cartells de Pasquale Paoli i de l’historia de Corsica per les parets.
Pasquale Paoli (en francès Pascal Paoli) (Morosaglia, 1725 – Londres, 1807) fou un dirigent polític cors i líder de la nació. Va néixer al llogaret d’Stretta, a la comuna de Morosaglia, el 5 d’abril del 1725, fill de Giancintu Paoli i Denise Valentini. Des del 1730 les revoltes varen ser freqüents a l’illa, i el seu pare en fou un dels dirigents el 1734 i el 7 de juliol del 1739 es va haver d’embarcar cap a Nàpols portant amb ell al seu fill Pasquale, de 14 anys. El 1755 el fou cridat per son germà gran Clemente per participar a una rebel•lió i va tornar a Còrsega. En aquests anys va rebre influencies intel•lectuals franceses (Montesquieu), del filòsof Genovesi i altres (especialment Maquiavel). Clemente havia rebut l’oferta de ser elegit cap general de la nació però va renunciar considerant que son germà era millor. A l’assemblea (Cunsulta) de San’Antone della Casabianca, el 13 i 14 de juliol de 1755 fou elegit Paoli, que va establir una constitució aprovada per la Dieta general a Corté el 16, 17 i 18 de novembre. Còrsega es proclamava regne amb la Verge Maria com a sobirana, així doncs en la pràctica era una república. Fou també Paoli que va establir la nova bandera nacional, en la que el cap del moro tenia la banda al front en lloc de estar tapant els ulls. El 14 de maig de 1761 es va crear la primera moneda nacional i el paper segellat. El 1764 Gènova va cedir l’administració de l’illa a França. Paoli i els seus van fer la guerra als francesos. Els francesos van guanyar i van posar fi a la independència de Còrsega. 4500 corsos van morir-hi. El 14 de juliol de 1769 Paoli va marxar cap a l’exili a Nàpols amb un grup de fidels. Durant anys, Paoli va treballar per Corsega, des de l’exili o lluitan a l’illa. Va ser aliat dels anglesos, i el 19 de juny de 1794 fou aprovada per unanimitat la constitució del Regne Anglo-Cors que establia com a sobirà al rei Jordi III d’Anglaterra i Paoli fou declarat “pare de la pàtria”.
Anem a Bastia, i sopem a la fresca.
Anem d’hora a dormir, el ferri surt a les 8 del mati i tenim que embarcar a les 7. A l’hotel ens diuen que ens donaran esmorzar a les 2/4 de 7 del mati. La lluna, quasi plena fa que el cel sigui il.luminat i la nit tranquila, ens diu bona nit.
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Ens llevem sense plorar. D’hora. A 2/4 de 7 en punt, ja tenim les motos carregades i a punt per a marxar, i esperem que ens donin l’esmorzar (que hem arribat abans que el pa). El dia ja és clar, i veiem, tot esmorzant, com arriba el nostre ferri al port.
Amb la fresca del mati, marxem cap a Bastia, a cinc minuts de l’hotel.
Els tràmits d’embarcar són espectacularment senzills, i ja estem apunt de enfilar-nos a la bodega, que ho fem, aquesta vegada si!, puntualment.
Just a les 8, ens desenganxem de l’illa. Deixem enrera aquesta muntanya en mig del Mediterrani.
Amb una mica de perspectiva, veiem tot el vessant est del Cap Corse…
Matem l’estona com podem i aprofitem per a dinar, així no perdrem temps desprès, que encara tenim que arribar a Carcassonne avui.
La travessia fins a Niça és una mica més curta que l’anada. Dura 5h30’, per lo que al punt de 2/4 de 2 ja som en terres franceses.
Ens queden 460 quilometres fins a Carcassonne, que fem per l’autopista… amb una calor inhumana, que ens obliga a fer alguna parada per refrescar-nos.
La moto es comporta molt be, i hem mantingut una bona mitja de 120 -130 km/h i just tocar les set de la tarda, ja som a l’hotel.
Decidim d’anar a sopar a la ciutadella de Carcassonne i visitar-la de nit (nosaltres en els últims mesos hi hem estat dues vegades, de dia ja la hem vist de dalt i de baix).
Sopar a la plaça central és un espectacle.
La visita a la ciutadella il.luminada, ens deixa parats… és molt maca, i les llums fan que contrastin els murs i les torres molt més que de dia.
El més tètric, el cementiri…
Tornem al F1 tard. Hem decidit que demà ja no cal tornar a la ciutadella, i que marxarem directament cap a casa, ho farem tot traspassant els Pirineus per Axat – Formigueres, i desprès una de collada… encara tenim ganes de fer corbes.
Dia 7 d’Agost de 2009
Carcassonne –> Parets del Valles
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Ens llevem amb un dia molt tapat. Sembla que vulgui ploure. Hem decidit que esmorzaríem a la ciutat, per lo que marxem i anem fins la zona de l’estació i el port fluvial. Esmorzem.
Abans de marxar ens entretenim veient com els baixells pugen i baixen per les rescloses del Canal de Midi…. Quins records!!! Encara no fa un més, havíem passat per aquí amb un barco d’11,5 metres.
Anem per la D118 direcció Limouxe i Quillan . El temps és una mica amenaçador, però s’aguanta.
La carretera no te cap misteri, però a partir de Quillan, ja és molt maca. Sobre tot quant passes per les Gorges de Pierre-Lys.
Una vegada a Axat, entrem per la D118, que ens portarà fins a Mont-Luis. Passem per les Gorges de Sant Georges (impressionats però curtes), que li segueixen les gorges de l’Aube i les l’Agozou.
A Formigueres fem una parada per tapar-nos. Tenim fred!!!!!!
Entrem a Catalunya per Puigcerdà, i pugem la Collada de Toses. Catalunya és assolellada, i la pujada la fem amb “entusiasme”. Com pesen les maletes!!!
Decidim baixar-la per Toses i Planoles….
I com és l’hora bona, decidim anar a dinar al típic i tòpic Bar – Restaurant Anna de Ventola. Ens posem les botes!!!
Ara si que s’acaba de veritat. Ens acomiadem a la benzinera de Tagamanent. Una últim beure i l’última foto de grup.
Han estat uns dies genials. Uns dies intensos, de veure moltes coses i fer molts quilometres. Aprofitats fins al final. Segur que es queden mil anècdotes i coses per explicar. Multitud de petits detalls i incidents que fan d’això, una cosa única i difícil de transmetre. El millor, si voleu copsar-ho vosaltres mateixos, és anar-hi. Us hi animo.
La Carme i Jo ens ho hem passat d’allò més be, hi ha estat un plaer rodar amb el Jordi i la Glòria. Ha estat genial compartir amb ells tots aquests moments, que ens han deixat tant bon record.
Ja fa temps que li tenia posat l’ull a aquesta aventura motarra. Els relats de varis companys que havien anat per aquelles terres, em feien venir salivera quant les llegia. Una “expedició” una mica més complexa que el simple fet que sortir i agafar la moto, això de tenir que agafar un barco per traslladar-te sembla que tingui que fer l’experiència una mica més complicada… però també divertida i engrescadora.
És cert que la Carme i jo no teníem pas al cap fer una cosa així, com a molt ens havíem plantejat fer una petita escapada als Alps o Pics d’Europa, (les circumstancies personals no permetien molt més) però la proposta, una mica esbojarrada i agosarada, que va fer el Jordi2emes en el Xat, a principis de Juny, va fer que ens piques el cuc, aquell que et fa fer coses una mica il.lògiques i irreflexives…
Amb presses i a contrarellotge per les dates en les que estàvem, vàrem iniciar el disseny del que seria el nostre viatge.
Les rutes eren força clares. Amb la informació d’internet, les cròniques d’altres que hi ha anat, un bon mapa Michelin i de les pàgines de turisme, era fàcil dibuixar amb el Google Maps una sèrie de línies que ens permetrien recórrer tota la illa en quatre dies.
El que no va ser gents fàcil va ser trobar on dormir amb tant poc temps vista i sent la primera setmana d’Agost.
La primera i fàcil manera de trobar allotjament, amb http://www.eurobookings.com/ o http://www.booking.com/ i moltes altre pàgines per l’estil, va ser infructuós, ja que tots els hotels (que la nostra butxaca es podia permetre) eren plens de gom a gom. Només dues de les cinc nits vàrem solucionar-les on-line, les altres vàrem tenir que trucar per telèfon… amb el nostre magre francès per a poder tenir-ho tot lligat.
El ferri vam decidir agafar-lo a Niça, ja que era el que més s’adeia per horaris de sortida i arribada, tot de dia i així abaratia molt els costos al no tenir que agafar camarots o butaques. Ho varem fer on-line amb la companyia Corsica Ferries ( http://www.corsica-ferries.fr )
El fet de sortir de Niça però, plantejava altre problema… que està a 600km de casa nostra, per lo que calia marxar molt d’hora per arribar a l’hora de l’embarcament, a les dues del migdia. Això va fer que ens decidíssim a sortir el dia abans per la tarda i així partir el viatge en dos… i fer nit en un hotel F1 a Montpellier.
La tornada, per no fer-la tota per autopista i una mica més amena, també la partim, i de passada fer una visita a Carcassonne, també dormint en un F1.
Així doncs, finalment, sobre el 15 de juny, tenim tot el tema força embastat i decidit. Mig lligat i clar… queda que tot quadri una vegada allà.
Aquí teniu la ruta dels quatre dies que vàrem realitzar a Còrsega, la trtobareu per etapes en la descripció diaria.
Dia 31 de juliol de 2009
Parets del Valles –> Montpellier
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
I arriba el dia D, 31 de juliol, hora H, les tres de la tarda.
En Jordi i la Gloria es presenten puntuals a casa nostra, il.lusionats i carregats. A punt per emprendre la marxa cap al que serà per a ells i per a nosaltres, les nostres vacances motarres de l’any.
Amb una calor sufocant, avancem per sobre el negre asfalt… la nostra roba reixada d’estiu no fa l’afecte que esperem de la calor que porta l’aire… La nostre progressió és ràpida… la mitja de 120km/h fa que els quilometres passin a ritme, i per sort, ens avancem a l’operació sortida, i ni a la Roca ni a la Jonquera ni a Perpinyà, troben les acostumades caravanes. Parem a l’area de servei de la Jonquera per carregar de benzina i estirar les cames…
Tot i amb això, en acostar-nos a Narbona i fins a Monpellier, anem trobant diferents retencions de 5 a 10 km que anem capejant com podem amb les motos, i la gentilesa dels conductors francesos que s’obren per deixar-te passar pel mig dels carrils.
En un peatge, la Vstrom s’escalfa de manera desconsolada i a punt és de rebentar i a la BMW se li encen un avis no conegut al pannell de control. Parem a un costat de la carretera i ens adonem que el ventilador del radiador de la V ha deixat de funcionar, i el ditxos missatge d’error de la BMW és que no s’encén la llum de fre.
Per sort som a 25 del nostre destí d’avui i tot fent piruetes entre els cotxes, arribem a la sortida…. no sense rebre un simpàtic i complicent advertiment d’un Gendarme de tràfic. (estava parat sota un pont a l’ombra, i en veure’ns venir pel voral ens va fer uns gestos amb la ma…. pampam culet!!!!!!!), com aquí quant et topes amb els mossos….
Una vegada al F1, ens mirem les motos i ens dediquem al manteniment correctiu d’emergència. Desmuntem un lateral amb la complerta caixa d’eines que he portat, i descobrim que el que s’ha fet malbé és la termistancia que porta el radiador que dona la senyal per que s’engegui el ventilador. La solució és senzilla, cal fer un pont a la borna, però per això cal un cable.. i no en tenim cap… demà intentarem aconseguir-ne un. La lampara de la BMW és un fals contacte, i queda arreglat.
Les botes del Jordi tampoc han suportat la calor de la carretera i la sola se li ha desenganxat. Això te més fàcil solució, ja que porto cinta americana, que fa un bon pegat.
Primer assalt Superat. Ara queda trobar on sopar i demà serà altre dia.
Dia 1 d’Agost de 2009
Montpellier –> Niça –> Bastia
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Quedem per esmorzar a 2/4 de 9, i encara no son ¼ de 10 que ja som sobre les motos rumb a Niça.
Reemprenem l’autopista (que per cert a França les motos paguen molt menys que els cotxes, cosa per la qual cal passar pel manual), ens queden 300 quilometres, i amb la calor que fa, es fan eterns.
A cada peatge tinc que parar la moto per que no s’escalfi, i arrossegar-la fins la garita de pagament. Tot i amb això, arribem a Niça sense problemes i al temps previst. L’embarcament és previst a les 14.00h i nosaltres hi arribem mitja hora abans.
Passem els controls i deixem les motos al davant de tot, i lo primer que ens trobem és un rètol que diu que l’embarcament es demora dues hores i mitja.
Mirem de passar l’estona com podem… amagats de la calor a la terminal, o intentant (sense èxit) que en facin un cafè a uns restaurants de la zona del port (són les tres de la tarda i…. ja han plegat!!!!)
Finalment arriba el Ferri i embarquem. Ja no sabem on amagar-nos del sol.
El barco surt del port que son quasi les sis de la tarda… hem trucat a l’hotel per di que arribarem passada la mitja nit… buffff!!! Ens han dit que no hi ha problema i ens esperaran.
Arribem molt cansats. Per postres, al vaixell i deurien anar uns mil cotxes que saturen les sortides de Bastia. Son 2/4 d’1 i l’hotel el tenim a les afores, a uns 16 km. Ens hi estem mitja hora en arribar. Però per fi hem acabat amb aquesta jornada esgotadora i ja som en terres Corses.
